Els dies i les dones

Se’l veu tremolós, vestit amb roba de fa tres o quatre temporades. Fa temps que inverteix tot el que té en la seva addicció. No se’n pot estar. Hi ha una força que l’empeny a consumir una vegada i una altra. Sense aturador. Cada vegada, les visites al seu proveïdor habitual, són més freqüents. Havia arribat a ser capaç d’establir una pauta més o menys assequible als seus ingressos, però fa temps que ha perdut el control.

No recorda la darrera vegada que va consumir. No pas perquè faci molt de temps, sinó perquè en cada recaiguda, la dosi ha de ser d’una puresa més elevada. Tants anys d’estar enganxat ha fet que el seu cos, ja no s’acontenti amb qualsevol cosa. S’ha tornat refinat i per això defuig les ofertes barates i busca consol en material de difícil accés, només destinat a aquells que han arribat a una fase molt elevada de dependència.

Però avui, malgrat tornar-se a plegar davant aquell rau-rau que li regira les tripes, li fa venir taquicàrdies i fins a cert punt li bloqueja les extremitats, avui, diu que controlarà la situació, que no s’abandonarà a la desmesura, que farà el que pugui per sortir-se’n, per tornar al camí recte, per ser una persona més o menys normal.

Busca un comprador la cara del qual li inspiri confiança. Sua. Tremola. La litúrgia de cada compra, de cada trobada amb allò que el fa tocar el cel amb totes dues mans. El comprador li pregunta què vol i ell, que gairebé ni el mira per cenyir-se a una dosi mínima que no li faci mal, diu un títol, un de sol. I el comprador porta el material, l’hi dóna, ell l’entoma i surt de la casa.

Al carrer, desembolica el que ha comprat. N’olora els fulls encara verges. Passeja els palmells de les mans pel llom ben enllustrat. Repassa el tacte agradós del paper amb la punta dels dits. I somriu cofoi d’haver-se resistit a milers i milers d’estanteries que se li haguessin ofert com barjaules desvergonyides per deixar-se llegir de qualsevol manera.