Els dies i les dones

David Figueres

L’ATZAR DE TRES DONS

Hi plou a Barcelona quan dic el que segueix. Una mullena petita. De les que no cal agafar paraigües. Al capdamunt del Passeig de Gràcia és on vaig. Palau Robert. M’havien dit que estava bé l’exposició. Decideixo comprovar-ho per mi mateix.

Hi ha fotografies i poemes. I una altra cosa, que personalment m’agrada molt: els poemes, escrits amb la lletra mateixa de la poeta. No sé perquè, però m’agrada veure quina lletra fan els poetes que admiro. Afegeixen als versos, aquella pàtina d’autenticitat. La tinta nua damunt el full. M’entendreix veure’n un de guixat damunt un senzill tovalló de paper.

L’exposició no embafa. Només quatre penells. Fotografies i poemes. Res més. L’alè de la pluja hi vol entrar. Malgrat la calor que fa a la sala, deixo que s’hi endinsi. A l’altra banda, al carrer, la gent sota els paraigües, probablement no sàpiga que a la vora hi té un grapat de poemes d’algú que va agrair a l’atzar els dons rebuts.

Un parell de vídeos arrodoneixen l’homenatge. Un on es desenreden els fils de la memòria escrita a través de lligalls d’arxiu. Hi surten llibretes plenes de versos, dibuixos d’infants, targetes de presentació, més llibretes amb més versos… De banda sonora, Marina Rosell la canta.

Més enllà, un altre vídeo. Una entrevista que Josep Maria Benet i Jornet li va fer per la televisió el 1980. Convé aturar-s’hi. Cal aturar-s’hi. La poeta parla d’ella i de la seva obra amb la seva filla Heura als braços. Ara és Muntsa Alcañiz la que diu versos, a la Fundació Miró, sinó l’erro. Mai no entès perquè els poemes escrits per una poeta, només poden ser dits per una dona.

M’hagués agradat conèixer-la personalment a la poeta, a l’escriptora, a la militant. A la dona. Conec molta gent que la van conèixer i la van estimar. Em consta que cap ni un fa comèdia. Que la seva mort, massa aviat, ara fa deu anys, els va agafar a tots i cadascun, desprevinguts.

Afortunadament queden els seus poemes. Els poemes quedaran. El record ja fa temps que es va repartir entre la gent que dic. La gent, els companys, que m’han sabut transmetre que a més d’una gran poeta, era una gran persona.

M’hagués agradat conèixer-la personalment a la poeta. M’hagués agradat conèixer la Maria-Mercè Marçal.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Negre sobre blanc per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent