QUIET
Vaig saber de l’existència del Llullu, el dia que son pare, l’escriptor Màrius Serra, el 2005, va fer el pregó d’Horta. La declaració que va fer, que el seu fill era drogodependent, era tota una provocació: la polèmica narcosala que s’havia instal·lat a la Vall d’Hebron, havia causat un cert malestar als veïns, talment com si en compte de narcosala, s’hi hagués instal·lat directament un xiringuito de venda al detall de tot tipus d’estupefaents. D’aquí la proclama.
Per tranquil·litzar als lectors, direm que el Llullu no és que sigui un ionqui a l’ús, si se’m permet la paraula, sinó que pateix, des que va néixer el 2000, una paràlisi cerebral que el fa dependent de tot tipus de fàrmacs molts cops al dia. D’aquesta circumstància i del seu dia a dia, en Màrius n’ha fet un llibre esplèndid: Quiet. Un llibre d’aquells que et reconcilia amb moltes coses amb l’afegit que transita per un paisatge, el d’Horta i Noubarris, que és el meu país petit d’ara.
A través de capítols curts, Serra va mostrant-nos l’univers del seu fill saltant en el temps i teixint una teranyina que atrapa qualsevol cosa que quedi a l’aire a partir d’una sòlida madeixa, perquè es veu que el text ha estat elaborat amb paciència, amb ànim d’orfebre i en una doble direcció: la d’apropar-nos un relat literari vibrant guardant-se de deixar-hi cap excés de bava paternal i la de permetre’ns acompanyar-lo en la seva quotidianitat.
El millor del llibre, deixant de banda l’acurada arquitectura interna del relat i el lluminós estil marca de la casa (Serra no només fa jocs de mans amb les paraules fora de la literatura) és la capacitat que l’autor té, després de llegir el lllibre, de fer-nos confrontar la paràlisis del seu fill Lluís amb la nostra pròpia, en el sentit que, malgrat la seva malaltia, és la nostra incapacitat de reaccionar amb normalitat davant un xiquet que es passa el dia dormint, el que provoca escenes de veritable mancança intel·lectual, com si fóssim nosaltres els qui patíssim alguna mena de paràlisi i no pas ell.
Com si fóssim nosaltres els qui deixéssim quiet el nostre sentit comú. Una delícia, de veritat.