BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Trenta-quatre mesos sense Josep Palau i Fabre

PRÒLEG (amb veu contundent).

Tots coneixeu la llegenda: Agamèmnon, Rei de Reis, ha sacrificat la seva filla Ifigènia per tal d’obtenir la caiguda de Troia. El setge ha durat deu anys. Mentrestant, a Argos, Clitemnestra, muller d’Agamèmnon, s’és unida amb Egist, i quan aquell retorna, pletòric de glòria i de poder, és assassinat pels dos amants. Resten, però, Electra i Orestes, fills d’Agamèmnon i de Clitemnestra. Electra, que ja covava un odi tenaç contra la seva mare, aconsegueix de preservar Orestes, el seu germà petit, que l’oracle assenyala com a venjador d’Agamèmnon, enviant-lo a l’exili i esperant-ne el retorn. Fins que Orestes retorna i s’acompleixen els vaticinis. 

Aquesta és la història, tal com ens la llegaren els grecs. Però l’autor d’aquesta interpretació pretén que no ens digueren tota la veritat; que, horripilats pel triple assassinat, no gosaren, de por d’acumular desgràcia sobre desgràcia i de por de semblar inversemblants, de revelar-nos la resta de la tragèdia; car, perquè les coses succeïssin tal com varen succeir, ens falta una peça de convicció essencial. 

Altrament: ¿qui són aquesta Electra i aquest Orestes, que l’autor es vana de conèixer tan bé, i d’on surten?
 

Avui recordem en Josep Palau i Fabre, dramaturg.

El text que acabeu de llegir pertany al fragment inicial que introdueix l’obra de teatre Mots de ritual per a Electra, escrita per Josep Palau i Fabre entre els mesos de maig i juny de 1958. Va ser representada per primera vegada al Teatre don Juan de Barcelona el 13 de febrer de 1974 i la posada en escena va anar càrrec de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, en col·laboració amb el Cercle Studio, i dirigida per Ricard Salvat. 

Més recentment, el 2003, va ser representada a l’Espai Brossa amb direcció d’Hermann Bonnín, i tenia la gran particularitat, el luxe i el privilegi de ser el propi Palau i Fabre qui recitava aquest pròleg, no sé si ben bé amb ‘veu contundent’, però sens dubte amb aquell recitar seu tan ‘sui generis’ que emmelava els espectadors, els atrapava en una hipnosi indefugible, en una sensació de dir:’aquí en passarà una de grossa’.

I a més a més, i si tenies sort, ho feia front a front amb la separació justa que dóna l’espai d’una cadira. Veure’l recitar així, amb aquesta transcendència, just davant teu, en una mitja penombra, en una sala realment un punt claustrofòbica és una de les experiències més colpidores que he viscut en relació a L’Alquimista. Una cosa és recitar poesia, una altra ben diferent és recitar poesia dins el teatre. 

Em sembla que enguany també la van fer al TNC, però no en sé res de res.

Mots de ritual per a Electra és una obra de summa importància dins la dramatúrgia d’en Palau. Encara diria més: cabdal. A les seves memòries, concretament a l’articlet El Retorn, I la cita com un dels tres factors que el van fer tornar a Catalunya l’any 1961. Havent anomenat els altres dos — la notícia de la fundació del Museu Picasso a Barcelona i el fet de posseir un terreny a la Costa Brava per fer-se una caseta que el permetés “de treballar i i viure independentment“–, Palau afirma: “…i el fet d’haver escrit Mots de ritual per a Electra, on sé que dic, en forma críptica o velada, tot el que he de dir, tot el que puc dir, per a qui ho vulgui entendre“.

La gènesi de l’obra de Mots de ritual per a Electra parteix de la base, en paraules del propi Palau, “d’unes vivències personals molt doloroses“: la constatació que els dos focus de resistència per combatre la dictadura franquista, els exiliats i els de la Catalunya interior, es donaven l’esquena els uns dels altres, volent-se prescindir mútuament. Palau sabia del que parlava perquè en la primera, primeríssima immediata postguerra, Palau va intentar encapçalar la resistència interior, el gran gruix de la qual sostenia que els exiliats no hi podien fer res per salvar el país perquè havien “perdut el contacte amb la realitat“. Però Palau també s’exilià i a París constatà que els exiliats afirmaven que el país només seria redimit des de fora ja que els de dins eren febles encara que anessin contra Franco. Resultat: una Catalunya escindida, girada d’esquena una de l’altra. I una tragèdia.

Per a Palau, la Guerra Civil fou “una autèntica tragèdia, a l’altura de la tragèdia grega“. Parteix, doncs, d’una tragèdia grega per oferir la seva versió de la divisió fratricida entre germans que ocorria en la resistència entre els de fora i els de dins. Diu Palau i Fabre: ” Aquesta era, per a mi, una disjuntiva profundament tràgica que he intentat expressar a través d’Electra, que encarna la resistència, l’interior, i d’Orestes que representa l’exili, amb l’intent d’acostar-los, d’unir-los demostrant que es necessitaven l’un a l’altre i que llur unió havia de ser tan forta que per força havien d’arribar a l’extrem oposat, a l’excés, a…“. Secret.

Palau i Fabre va voler unir a través de Mots de ritual per a Electra. A El Retorn, I, on abans deia que ho havia dit tot per a qui volia entendre’l, acaba reblant: “Però es veu que no, que ningú no ho ha volgut entendre. ¿O no serà més aviat, que he estat massa ben entès i tot?“.

La frustració d’en Palau, en veure que quan va tornar li va costar Déu i ajuda representar la seva obra de teatre, el va fer afirmar si no es rebaixava massa “volent ser escoltat per sords i ser vist per cecs“. 

La dramatúrgia de Josep Palau i Fabre continua sent l’assignatura pendent que aquest país li deu a L’Alquimista. Fins i tot en vida es va convertir en una obsessió per a ell que no la va poder veure representada en tota la seva totalitat. Per això, aquest només és el primer dels infinits capítols que es poden fer repassant l’obra teatral d’en Palau.

sergi borges

Dibuix: Jaume Bagés.
Trobat aquí.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.