Trenta-vuit mesos sense Josep Palau i Fabre
“[…]Palau i Fabre era l’artista de les cinc cares, les cares de poeta, dramaturg, assagista i picassià, narrador i traductor.” Sam Abrams a 36 mesos sense JPiF.
I dins el rostre del narrador, Josep Palau i Fabre va ser un excel·lent contista.
Iniciem una sèrie d’apunts on analitzarem aquesta vessant narrativa de L’Alquimista.
Josep Palau i Fabre escriu cinc llibres de contes. Són:
– Contes despullats
–La tesi doctoral del diable
–Amb noms de dona
–Un saló que camina
–Les metamorfosis d’Ovídia
A l’Obra Literària Completa volum I apareixen una sèrie de vuit Contes inèdits.
L’any 1995 Proa publica Contes de capçalera, on reuneix els cinc llibres de contes abans citats.
Els quatre primers, Josep Palau i Fabre els enceta amb un escrit a tall de pròleg on ens explica què el duu a escriure contes i quins objectius literaris i personals vol assolir amb la narrativa curta.
A Contes despullats, escriu El despullament. És un text que justifica els contes del citat volum, però ens serveix com a punt de vista global per a tota la seva narrativa. Palau fa un recorregut de la seva ambició literària primigènia –“als vint anys creia que tot m’era permès, que tot m’era possible“– i com els contes s’hi inclouen. Escriu contes des dels inicis i creu que arribarà un dia per cenyir-se exclusivament en ells, però succesives crisis creatives quant a escriptor el deixen només amb la Poesia, entesa com a Veu, és a dir per ser recitada, i els seus Poemes de L’Alquimista. La progressiva situació d’aïllament personal i l’estat “de precària normalitat” quan torna a Catalunya l’impulsen a escriure contes. D’aquests Contes despullats diu: “Els contes són per a contar (fent rotllana, a la vora del foc, d’avi a nét, a cau d’orella, requereixen el plaer del narrador[…]“. L’estil dels contes no revesteixen ornamentació, és un estil despullat perquè l’estil ha de reflectir “la generació que va ser del tot despullada de la pròpia llengua“.
A La tesi doctoral del diable, el pròleg que encapçala el recull es diu Els contes i la història. La frase del pròleg és: “Una petita autèntica victòria de l’esperit sobre la força“. La publicació i l’èxit de Contes despullats, editats per Edicions del Mall l’any 1982, permet Palau i Fabre “realitzar-se materialment com a escriptor“. Palau està eufòric i així ho expressa en aquest escrit. La concepció d’alguns dels contes de La tesi doctoral del diable es remunten a més de 40 anys enrere i aquí els reelabora o els acaba de donar la forma preconcebuda. Per a ell és “un triomf al malfat que presidí la meva joventut“.
A Amb noms de dona, escriu Als meus néts , perquè ho contin als seus. Torna a aparèixer la idea de la transmissió oral com a valor rellevant en les seves narracions breus. Però hi ha una forta càrrega simbòlica en aquest títol. Palau i Fabre segueix exultant. I té motius. “La resurrecció de la nostra llengua” –no una segona Renaixença, no, una resurrecció “si es té en compte la mort que se li tenia preparada“– ha provocat una gran onada de nous escriptors catalans. Aquests són els “néts” de Palau i Fabre, ja a les envistes de la vellesa. L’èxit dels seus llibres de contes anteriors el fan sentir com un avi a qui el nét li demana que li conti més rondalles. Però sempre apareix el Palau i Fabre més sui generis: ¿O potser sóc jo qui, tot sol, m’he forjat aquesta il·lusió per tal de rejovenir-me?
A Un saló que camina escriu un pròleg de títol homònim. És un text deliciós, impagable, difícil de sintetitzar. S’ha de llegir. Palau i Fabre ens explica que “un saló que camina” és el Català Talgo que el portava de Barcelona a Ginebra sense haver de transbordar entre Portbou i Cerbère. El primer cop era l’any 69 i significava “deixar l’aire resclosit que es respirava en el país durant l’era franquista per oxigenar els pulmons i el cervell” (la negreta és meva). “Un saló que camina” era una suggestió “en contrast amb la descurança de la majoria de trens de l’Estat Espanyol“. Dels contes, n’espera el mateix: “[…] un autèntic saló que camina, duent-los [als lectors] per unes contrades i uns paratges que desitjo els més diversos i canviants possibles“.
A partir dels propers apunts – homenatge a Josep Palau i Fabre anirem analitzant els contes dels esmentats volums.
sergi borges