BALANCES OKTOBERFEST

“La frescor i l’alegria dels […]
primers llibres de contes: Contes despullats“.
Julià Guillamon a 36 mesos sense JPiF.



“De tots els contes en destaco un, no sabria explicar per què, es tracta
de Gargallo nocturn de Contes despullats“.
Elias Gaston a 36 mesos sense JPiF.

Contes
despullats és el primer recull de contes de Josep
Palau i Fabre, publicat per Llibres del Mall de Sant Boi de Llobregat l’abril
de 1983 i que es compon de 10 relats escrits entre el 1969 i el 1982. Elias
Gaston, a 36 mesos sense Josep Palau i Fabre, els qualifica de “narracions curtes delicioses” i diu això
sobre aquest primer volum de narracions d’en Palau: “Vaig llegir els contes intentant trobar algun pòsit picassià, però hi
vaig trobar poesia i imaginació.”

Per a mi, el conte més espectacular és l’últim, intitulat La llengua del diable. Per dir-ho ras i curt és un elogi extrem de la llengua catalana. Palau fa un pas endavant més en el seu compromís per enfortir, exalçar, lloar el català. Però ho fa, una vegada més, des de l’angle més arrauxat, més salvatge, més punk: és un elogi posat en boca del mateix diable.

El conte és un diàleg entre el jo narratiu–suposadament el propi Palau–i el diable, el qual se li presenta al costat parlant un català perfecte. De fet, és un monòleg del dimoni que uneix passat, present i destí, i llengua i sexe.

Deixa frases antològiques com “Al Vaticà, els Borja, quan volien que ningú no els entengués, parlaven de pressa i en català […]La llengua no va fer sinó anticipar-se a llurs orgies” o “En la llengua rau el sexe d’un poble[…]Malfia’t dels filòlegs que no trempen. Faran d’una llengua viva una llengua morta” o “La vocal neutra! No em facis riure. Ja saps que no hi ha res de neutre en la naturalesa […] en realitat n’hauríeu de dir la vocal bisexual o bifrodita“.

L’erotisme, o el sexe –explícita i implícitament– d’una manera subtil, és el motor de la majoria de les narracions.

Se’n salven clarament dos contes, Els rellotges de Ginebra i Rousseau és una illa, en els quals els temes són clarament més filòsofics; en el primer, l’obsessió pel pas del temps porta a un jove a la més cruel de les destruccions físiques, i en el segon, tot un homenatge a Rousseau, assistim a les peripècies d’un noi que es creu ben bé que és la reencarnació del pensador francès. D’aquest conte, en destaco el fragment següent: “Des dels bancs esmentats, […], es veu passar tumultuós, abundant,el corrent del Roine. Aquest era el gran secret de […], com ho havia estat el de Rousseau. Situat en un lloc adient, la visió de l’aigua, corrent avall, exercia una funció eminentment psicoteràpica –gairebé gosaria dir que psicoanalítica– sobre […]“.

Uns altres dos remeten clarament al sentit de la vida i al sentit més purament matern dels nostres orígens. Són La cursa dels homuncles i Una dosi de felicitat.

En el primer, l’estrafolari professor Gustavson basteix una teoria segons la qual els éssers humans ja som uns assassins des del primer instant de la nostra vida, durant la cursa per la supervivència en què sortim vencedors per fecundar l’òvul. És un conte irònic, fins i tot còmic, amb un final del tot inesperat. 

En el segon se’ns narra l’atracció que senten tots els passatgers d’un vagó de tren per un senyor vell. Ningú en saps les causes del gran karma que emana de l’ancià fins que arriba l’hora de dinar i el narrador descobreix quin és el motiu. Dedicat al seu avi Fabre, originari de la Provença, aquest conte ens revela d’una manera molt sui generis quina és l’autèntica felicitat.

Els contes més tòrrids són, sens dubte, Vacances a Venècia i Gargallo nocturn.

Vacances a Venècia és un autèntic cant a la ciutat dels canals. És un conte excepcional, que va creixent de mica en mica i que té fragments delirants a cavall entre un futurisme apocalíptic i un surrealisme eròtic. Apareix la suggerent Marisa, una guia turística que seduirà tant el jo narratiu com a tots els lectors.

Gargallo nocturn, homenatge a l’escultor Pau Gargallo, és un conte molt divertit que ens explica com s’ho fa un home cec per gaudir l’assistència a una exposició escultòrica, en aquest cas en una exposició a propòsit del centenari de l’artista català. I diem ‘gaudir’ amb tot el sentit de la paraula. acompanyat per la seva dona, l’invident utilitza el tacte per fer-se una idea de l’obra de Gargallo. El jo narrador, indignat a l’inici, encuriosit durant, i absolutament lliurat al cec al final, es diverteix amb l’espectacle que ofereix l’estranya parella. D’aquest conte en destaco el fragment final que no incloc per seduir els lectors i impulsar-los a la lectura del conte.

Un conte molt interessant és La llegenda dels ulls de sirena en el qual Palau i Fabre es basa en la cultura popular per bastir un conte que mescla la cultura dels pescadors de la costa brava amanit amb l’amargor que sentia en Palau pels seus fracassos amorosos. Un altre amb un to totalment diferent és El censor, el conte més còmic del recull on ens riurem de gust amb les aventures del ja entranyable Juan Sanchis, encarnació exacta del funcionari tipus que hi havia durant la grisor del franquisme.

I per últim parlar-vos del primer conte del recull, Els noms de Liliana, un conte en què Palau mostra amb tota la seva extensió la seva relació amb les dones i ens fa una magnífica radiografia el sexe femení a través de les paraules i d’un imaginatiu joc de combinacions. És una gran porta d’entrada a l’univers de narrativa breu d’en Palau, on l’erotisme esquitxa d’aquella manera seva tan literària i suggestiva, i ens submergeix en una lectura deliciosa.

sergi borges