BALANCES OKTOBERFEST

“La gent hauria de saber que [JPiF]
va haver d’autoexiliar-se, de tant incomprès i ofegat que se sentia a Barcelona
als anys 40“.

Lluís Permanyer, a 36 mesos sense Josep Palau i Fabre

Imatge: Arlequí i dona amb collaret (Roma, 1917) de Pablo R. Picasso

En aquesta efemèride rodona, un apunt ben sui generis.

Avui veurem què hi ha, de què parlava i de què escrivia Josep Palau i Fabre a les pàgines 40 d’algunes de les seves obres.

Picasso 1917 – 1926. Dels ballets al drama.

A la pàgina 40 d’aquesta obra monumental sobre el geni malagueny, Palau i Fabre fa una anàlisi pormenoritzada de l’obra Arlequí i dona amb collaret (Roma, 1917), de la qual ens fa una primera consideració ben reveladora: “la gran obra romana de Picasso“. En aquesta pàgina també hi trobem la reproducció del quadre L’arlequí trapella (Roma, 1917) i una foto on apareixen Picasso dret entre Lord Berners i Stravinskyi davant del quadre Arlequí i dona amb collaret, la reproducció del qual la trobem, a pàgina sencera, a la 41.

Palau afirma que Arlequí i dona amb collaret va ser creada per figurar en una exposició organitzada per Serguei Diàghilev, empresari rus i fundador dels ballets russos. Palau expressa dues teories al voltant del quadre: o bé havia estat fet per a què sortís a l’exposició o bé l’hi va regalar directament a Diàghilev. Palau considera que l’obra és molt important perquè “respon a uns postulats innovadors” i destaca com Picasso s’adaptava al medi pel qual devia treballar sense que això repercutís en les seves idees personals.

Palau destaca de l’obra la seva austeritat cromàtica enfront de la “simfonia” de colors d’altres obres que també pertanyen a la seva etapa italiana. La clau està en l’arlequí. Diu Palau: “Mai un arlequí havia estat expressat amb tanta sobrietat de color, amb tanta economia de mitjans per dir-nos la seva disfressa“. L’objectiu final és “donar una imatge d’Itàlia d’una sobrietat imprevisible“.

L’anàlisi segueix majestuosa. Quin misteri “recòndit” amaga la figura entre les cames de l’arlequí? I el ventre de la dona, que sembla “una matriu capgirada“?

Poemes de l’Alquimista

Després d’aquest llarg paràgraf on ens hem imbuït o amarat completament del geni de Pablo Picasso, és ben curiós que a la pàgina 40 dels Poemes de l’Alquimista ens topem ni més ni menys que amb Salvador Dalí i el poema ‘Imatge de Gala SALVADOR DALí‘:

Un món dolcíssim, fet a imatge nostra,
se’ns dóna amb goig com una fembra el cos.
El món s’estova dins la carn del rostre.
Així dels morts el saborós repòs.

La mort és dolça com el suc de l’ostra
begut amb calma dins el buit d’un os
de simi o d’home, en un banquet, al llostre
–menjades foren les marcides flors.

Amb ventre fart i purulent, impàvids,
marxen els hostes, en silenci, al prat,
on es retroben –amb els ulls ben àvids.

Les restes fèrtils del menjar llençat
seran origen de sagnants baralles…
Guerres que es baten amb jaqué i medalles.

Aquest sonet és l’últim dels poemes de L’Aprenent, el Primer Llibre dels Poemes de L’Alquimista. És un poema inquietant, que recorda d’una manera molt marcada l’univers de Dalí, on el subconscient i l’irracional apareixen pertot.

Quaderns Inèdits de l’Alquimista

En aquesta pàgina 40 –en l’edició de la col·lecció Idees, número 75 d’Edicions 62 — ens trobem davant una qüestió clau que ha pervingut fins als nostres dies, que s’ha tractat en el passat i de la qual segur que se’n parlarè en el futur. La pregunta és: en virtut de què o de qui uns artistes determinats s’imposen respecte els seus contemporanis? Palau i Fabre ens dóna dos exemples inconfusibles: per què pervenen fins als nostres dies Shakespeare i Mozart, i en canvi molts d’altres queden reduïts a una època?

Palau refusa la teoria de “perquè són millors”. Ho qualifica de bajanada o en el millors dels casos de tautologia. Per a ell el fet que cada nova generació reinterpreti, revaloritzi i vegi amb nous ull tant Shakespeare com Mozart és gràcies a l’autenticitat de llurs obres d’art, els valors de les quals són “servibles i permanents“. I com sabem quina obra d’art és autèntica? Per la necessitat que en tenim, d’ella, de tornar-la a llegir, escoltar o veure.

Aquestes reflexions són tan sols un tastet, una petita mostra que pertanyen a un article més vast i ampli que té un nom que no deixa cap mena de dubte: Sobre l’autenticitat.

Quaderns de l’Alquimista

Més genis. Ara Ramon Llull.

La pàgina 40 de Quaderns de l’Alquimista es troba dins el Quadern Lul·lià, el primer dels set ‘blocs’ que componen aquests quaderns alquímics.  A la pàgina 40 hi trobem l’inici –quasi l’inici– d’un article intitulat Ramon Llull, bandera.

En aquesta pàgina 40 Palau i Fabre especula amb les sensacions, les idees i els pensaments que tingueren els conqueridors en reprendre l’illa de Mallorca als àrabs. Després d’aquell lloc meravellós, l’única cosa a la qual podien aspirar era trobar un lloc millor, però diu Palau: I què podien trobar de més meravellós, després de les Illes d’or, si no era l’or mateix?

Ramon Llull era fill d’un d’aquells cavallers que acompanyaren en la conquesta de Mallorca a Jaume I.

Doncs bé, Palau especula al llarg d’aquesta pàgina 40 que mentre alguns seguiren conquerint terres i béns materials, d’altres passaren a tasques més intel·lectuals o espirituals. Com féu Ramon Llull que de primer buscà l’or material i després passa a l’or espiritual, “una regla d’or que ho expliqui tot. Són les seves Arts”.

La confessió o l’esca del pecat

Pàgina 40 de l’edició de Proa a la col·lecció Óssa Major Teatre:

FORTIÀ: No tant.

DIANA: No diguis mentides.

FORTIÀ: Com a tu,
cap.

DIANA: I què feies, en
aquests casos?

FORTIÀ: Amb elles, poca
cosa. Només una vegada, amb una vídua…  

DIANA: I les altres
vegades?

FORTIÀ: Em desfogava
aquí, al confessionari mateix, mentre em contaven els seus pecats, o a la
sagristia, o bé… 

DIANA: O bé, què?  

FORTIÀ: A la nit, amb
la majordona…

DIANA: Tens una
majordona?

FORTIÀ: És clar. Per
al poble és una garantia

DIANA: Quina edat té?

FORTIÀ: Uns seixanta
anys.

DIANA: I tu, quants
en tens?

FORTIÀ: Vint-i-quatre.

DIANA: Podria ser la
teva àvia. No te’n dónes vergonya?

FORTIÀ: És molt bona
amb mi. La primera vegada va ser durant l’hivern. Jo tenia molt de fred, estàvem
sense llenya ni carbó i ella em va voler fer passar el  fred.

DIANA: Començo a
odiar-te. Continua.  

FORTIÀ: Ara, quan no
em puc aguantar, només li dic que tinc fred i ja m’entén. DIANA: La primera
vegada que em vaig obrir l’escot, també et vas desfogar amb ella? 

FORTIÀ: Va ser molt
diferent. […]

Aquest fragment de ‘La confessió o l’esca del pecat‘ el situem ja en un moment avançat de l’obra, però lluny encara del seu ‘clímax’ final.

Molt interessant, i de lectura obligada per entendre una mica més aquesta obra, és el pròleg que signa Hermann Bonnín intitulat ‘La confessió’ o les tenebres del Corpus. Bonnín, que va dirigir l’obra a l’Espai Brossa, diu que “és una obra impúdica, irreverent, d’una obscenitat catàrtica, alliberadora, com podria ser-ho el teatre de la comèdia de l’art o la festa del carnaval“.

Com cita el propi Bonnín, si llegim aquesta obra de teatre o la recordeu de veure-la representada en el seu moment, no ens estranyaria gens ni mica sentir Josep Palau i Fabre, “tenint en compte el conjunt de la seva obra poètica i escènica“, exclamant: Mossèn Fortià sóc jo!

sergi borges