Josep Pastells

Vam fer el viatge des de Varsòvia. Tres hores en tren pel centre d’un país que sempre m’havia fascinat i mai no havia pogut visitar. Recordo que la nit anterior havíem llegit en veu alta, com ens agrada fer de vegades, les últimes cent pàgines de Tokio blues i que aquell matí, durant el viatge ferroviari pel bell mig de Polònia, rèiem de l’amiga comú que ens havia dit que Murakami era una merda. El cas és que vam passar el dia a l’antiga capital del país, plena d’edificis impressionants i racons màgics, i cap al tard, quan ja ens dirigíem a l’estació, va començar a caure un xàfec brutal que ens va obligar a refugiar-nos en una pèrgola que hi havia al parc pel qual passàvem en aquells moments. Era completament plena de gent. Primer ens va sorprendre que més d’un anés sense samarreta (feia fresca), però de seguida vam adonar-nos que tots ells, sense excepció, bevien directament d’ampolles de vodka. Algú ens va dir alguna cosa, però no li vam fer cas i, quan va insistir, me’l vaig quedar mirant amb ulls de boig i ja no va dir res més. Anem, va proposar la Inés, però plovia tant que ella mateixa va adonar-se de l’absurditat de la proposta. Cantaven, discutien, cridaven, però per sobre de tot estaven contents. Un d’ells, que ja devia sobrepassar els setanta anys, no havia aconseguit pujar a la pèrgola i estava estirat en un banc, rebent amb la boca oberta part dels milions de litres d’aigua per metre quadrat que queien en aquells moments. De tant en tant intentava aixecar-se, però estava tan torrat que queia de clatell al banc. De sobte, un dels que cantaven es va oferir a ajudar-lo, però després van caure tots dos. De seguida que la pluja va afuixar, la Inés i jo ens vam allunyar de la pèrgola a gran velocitat. Tot i això, vam mirar enrere per comprovar que més d’un, potser quatre o cinc, ens feien adéu amb la mà. Els vam correspondre sense deixar de caminar.

Un dels moments més memorables d’aquest estiu es va produir el dia de Santa Maria a Sant Miquel de Fluvià. El meu fill Pol (onze anys) i jo vam anar a visitar l’amic Antoni Rigol i la seva companya a la seva casa d’estiueig i, després, als avis materns d’en Pol, que ens van convidar a sopar pa amb tomàquet i embotits. Però més enllà d’aquestes trobades, que van tenir l’alè inconfusible de les grans ocasions, vull explicar el que va succeir després.
 

Havíem deixat el cotxe en un dels carrers que condueix a l’església romànica. Devien ser dos quarts d’onze de la nit i tot semblava desert. Tan desert que no hi havia rastre del cotxe. L’havia aparcat a la dreta del carrer, molt a prop d’Embotits Falgàs, però era obvi que no hi era. Primer vaig pensar que m’havia confós i l’havia deixat en un altre carrer, a l’altra banda de la fàbrica, però de seguida vaig adonar-me que no, que aquell era el carrer i el cotxe no hi era.

-Ens han robat el cotxe, Pol! -vaig exclamar, abans de ventar una coça a l’aire.

-Ostres! -va dir ell.

Però uns segons després, mentre mirava a la llunyania, va afegir:

-No és aquell d’allà?

-Com vols que sigui aquell d’allà (m’assenyalava uns cent metres més avall) si l’hem deixat aquí?

-Em sembla que sí que ho és -insistia el meu fill.

No teníem res a perdre i ens hi vam acostar. De seguida vaig adonar-me que sí, que era el meu cotxe. Estava encastat en una paret, a l’altra banda d’on l’havia aparcat i, com ja he dit, a una distància no inferior a la llargada d’un camp de futbol.

-Com redimonis… Què deu haver passat?

Algun brètol -va apuntar en Pol.

-La mare que els va parir! -vaig fer jo.

Després vaig obrir el maleter per comprovar si faltava alguna cosa.

-La motxilla! Falta la motxilla! Amb la teva nintendo a dins…

-Ostres! -va lamentar en Pol.

-Espera, espera… -vaig dir-. Abans d’anar a Sant Miquel hem passat pel pis de Girona, no? La motxilla és a Girona!

-Uf, m’havies espantat.

-Perdona, estic una mica nerviós i, pel que sembla, despistat.

Vam riure tots dos, just en el moment en què un pilot d’àrabs van sortir del bar que hi havia al costat del cotxe encastat. De sobte, el carrer desert va acollir una multitud (no vull exagerar però devien ser deu o dotze, entre dones i nens).

-El cotxe és teu? -va preguntar-me una de les dones.

-Sí, és meu.

-I què ha passat?

-Que què ha passat? Això és el que m’agradaria saber a mi. Què ha passat?

I ens ho va explicar, en una rotllana improvisada al voltant del cotxe encastat a la paret:

-Cap a dos quarts de set de la tarda érem tots al bar i s’ha sentit una patacada molt forta. Hem sortit al carrer i hem vist el cotxe, el teu cotxe. Ningú no sabia què havia passat, ni de qui era el cotxe. Ara ja sabem que és teu -va afegir, tot mirant-me amb ulls acusadors.

-Però jo l’havia deixat aparcat allà -vaig excusar-me, assenyalant cent metres més amunt, a l’altra banda del carrer.- No entenc què deu haver passat…

-Ja havies posat el fre de mà? -em va preguntar de sobte un nen de set o vuit anys.

-Sí, és clar. Sempre el poso, el fre de mà.

-Doncs ara no està posat -va dir un altre.

Tenia raó.

-No ho entenc, no ho entenc -vaig dir per dir alguna cosa.

La rotllana em començava a resultar incòmoda i vaig afegir:

En fi, almenys no ha pres mal ningú. A veure com ha quedat el cotxe…

Després d’engegar-lo i apartar-lo de la paret vam comprovar que estava abonyegat de la part esquerra, precisament la que ja estava abonyegada, i que no s’havia trencat cap llum ni res que afectés al funcionament del vehicle. Com que ja fa temps que, per mandra o per desídia, no dono cap importància a l’aspecte estètic dels meus cotxes, vaig dir:

-Podia haver estat molt pitjor. Anem, Pol? .- Gràcies per tot! -vaig afegir, tot dirigint-me al grup d’àrabs, que ens miraven -especialment a mi- com si haguéssim aterrat d’un altre planeta.

Després d’uns minuts de silenci, quan ja enfilàvem l’A-2 camí de Girona, vaig dir:

-Encara sort, no? Imagina’t que hagués xocat amb algun cotxe del davant, o que hagués atropellat un nen…

-Sí, papa, però…

-Però què?

-La pròxima vegada, les pròximes vegades, totes les vegades, posa el fre de mà.