Josep Pastells

Inventari de sensacions

Segon capítol

La continuació del de fa una setmana; i em sembla que de moment s’acabarà aquí.

No va trigar a inventar-se una nova manera d’afrontar-ho tot. Una façana radicalment allunyada de qualsevol de les façanes que s’havia construït abans i que, malgrat dur-lo al límit de la indigència, li permetia sentir-se com un nàufrag amb dret a somiar amb una vida millor. Com que no tenia l’opció d’elegir pràcticament res, va situar la seva illa al barri vell de Girona, un laberint de pedra que coneixia a la perfecció des de petit i on, a pesar de tot, era ben capaç de sentir-se perdut pels segles dels segles. En cap moment va plantejar-se abandonar la pràctica de l’escriptura, però va decidir que no publicaria cap més novel.la. Es limitaria a autoprojectar-se pensaments i refle­xions, potser desitjos, que en cap cas serien coneguts per ningú més ni tindrien res a veure amb el que pogués esperar de la vida. Dins del seu piset del call jueu –un soterrani de la pujada de la Catedral des d’on podien sentir-se perfectament les converses i els crits dels vianants, fossin turistes o no­– es passava hores i hores escrivint a gran velocitat i esborrant el que havia escrit per reescriure-ho de nou i trobar la millor forma possible d’expressar el que, en principi, no havia de sortir mai del disc dur del seu ordinador. Fora del pis, l’únic que feia era aprofundir encara més en el seu coneixement de l’entorn, ja que s’havia proposat recopilar una sèrie de dades que el convertirien en el principal erudit d’aquella banda de l’Onyar. Proveït d’un bloc d’espirals metàl.liques i un bolígraf de tinta vermella, en Santi ampliava dia rere dia unes informacions que, n’estava convençut, acabarien sent objecte de cobdícia dels estudiosos. No obstant això, ni es plantejava compartir els seus coneixements i, de fet, si algú li preguntava per un carrer, una plaça o qualsevol direcció, fingia que no en tenia ni la més remota idea.

– Ho sento, no sóc d’aquí ­–acostumava a dir sempre, preferentment en català però de vegades en castellà, anglès o francès.

Després enfonsava el nas en la llibreta d’espirals metàl.liques per donar a entendre que estava molt atrafegat. I no dissimulava, perquè no sentia el més mínim interès per cap turista o per ningú que pogués rebre el qualificatiu d’humà. En canvi, no deixava d’anotar cap de les preguntes que li formulaven, per estúpida que fos, ja que era una de les múltiples categories que havia decidit incloure en el seu estudi, que també incorporava, per exemple, dades inèdites sobre la colònia de gats del barri o la distància en passos entre els edificis més notables de la zona. Tenia tantes idees que cada dia obria algun front de treball, tot i ser conscient que l’empresa que s’havia plantejat era tan ambiciosa que, si volia dur-la a terme amb un cert rigor, hauria de posar-se límits o, com a mínim, tenir ben present que mai no podria donar-la per acabada.

El cas és que ja portava dos mesos lliurat a la nova tasca i al pis del call jueu (d’amb prou feines quaranta metres quadrats, amb un lavabo minúscul, una estanteria metàl.lica atapeïda de llibres i, això sí, un llit molt ample que en altres èpoques havia assistit a frenètiques sessions de sexe) començaven a acumular-s’hi les llibretes, perquè en Santi encara no havia tingut temps d’ordenar unes informacions que, per interessants que fossin, no podien passar de cap manera al davant de la història que estava creant a l’ordinador: una narració en primera persona sobre el que hauria pogut ser el seu futur si no hagués optat per no sortir mai més del barri vell.

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.