Josep Pastells

La Inés té un gran sentit del ritme; de vegades és callada i plàcida, com el mar en calma, però sovint xerra i gesticula sense parar, amb un èmfasi que em recorda les tempestes mediterrànies. Però el seu atractiu no és només una qüestió de ritme; si hagués de definir-la diria que és forma i fons, ment i matèria, carn de qualitat i esperit de guanyadora, ulls líquids i brillants de mirada lúcida i assenyada…

No pararia, i em convé parar. La Inés m’ha convençut per tornar a París, per intentar trobar-hi el regust de l’eternitat que habita en les entranyes del temps. Perquè el meu temps s’atura en ella; en els seus ulls verds-blaus, que semblen dir-me: queda’t amb mi.
I començo a pensar que és cert. Que, amb ella, les escenes més quotidianes s’inscriuen sempre en un àmbit més ampli, més dens.
I, ja definitivament, arribo a la conclusió que, per molt que filòsofs, poetes i científics insisteixin que tot és efímer, continuaré confiant en l’eternitat del nostre amor. Per sempre.