La vida versió Champions League

Com enguany he estat bona xica -i tinc un document que ho certifica-, he decidit autorregalar-me La invenció d’Hugo Cabret (bé, la versió en castellà, però està també en valencià, tot i que no l’he pogut trobar). És un llibre que em recomanaren al diploma que estic cursant, el de Cultura, lectura i literatura infantil i juvenil.

Hi ha gent que té prejudicis amb la Literatura Infantil i Juvenil, considerant-la un subgènere (sense anar més lluny, un amic periodista quan em va sentir dir que estava fent aquest diploma sobre literatura infantil i juvenil em va respondre, literalment:-Ecs!); jo tenia un cert prejudici pel gènere de l’àlbum il·lustrat o de les il·lustracions. Bé, no exactament un prejudici, però sí un allunyament. Com si la imatge no fóra tan important com la paraula (i això que he estudiat comunicació audiovisual, i per a mi la imatge teòricament hauria de ser important). En diverses sessions del diploma hem estat estudiant la qüestió de la imatge: i he arribat a la conclusió que m’hi he de fixar més, perquè és certament important.
I la millor manera per a començar aquesta nova vida amb un prejudici menys és llegint La invenció d’Hugo Cabret. Es tracta d’una obra preciosa, que recorda al gènere cinematogràfic, però tractat des del paper, i on la imatge pren el protagonisme. No només es tracta d’una història que captiva i encurioseix, sinó que el seu tractament és especial, diferent. Un repte. Si vos ha entrat curiositat, ací es pot fer un tast xicotet de l’obra. Jo la tinc al damunt la taula, me n’he menjat un capítol, i crec que aquesta nit, quan acabe les mil feines que tinc pendents, tornaré a endinsar-me en aquest somni sorgit de la genial ment de Brian Selznik.

Un dels meus propòsits per a enguany és retornar a la pràctica de l’esport, una pràctica que vaig abandonar en fer cap a la Capi. Em vaig menjar el raïm amb aquest ferm propòsit. Penseu que hui m’he alçat a les huit del matí i m’he lligat les espardenyes per anar a córrer a la muntanya? Doncs no. Perquè en el fons, això dels propòsits un se’ls ha de fer quan se’ls vol fer, quan en veu la necessitat, i no perquè es menja dotze grans de raïm a la velocitat d’un gra per segon.

Quan era joveneta, als 14 o 15 anys, això del cap d’any era una cosa mítica, estratosfèrica, extraordinàia -clar, n’havia viscut tan pocs, de caps d’any!-. I vivia -vivíem- les campanades com alguna cosa màgica, com si, després que acabara de tocar l’última campanada, se’ns anara a aparèixer la fada dels desitjos inacabables, o haguera de caure un meteorit a la terra (bé, els marcians d’ací a un mes correran aquest merill, ho explica Enric Marco ací). Després de tants anys de descobrir que, de fet, després de l’última campanada, continuen passant els segons com si res, una s’ho pren més en calma. Ni tan sols els bons propòsits tenen perquè complir-se, -o almenys això és el que m’ha passat sempre-.
El que sí que tinc és molta curiositat de saber què passarà enguany… Bé, tot el que passe, -o quasi tot- es retransmetrà en directe, com sempre, en aquests apunts diaris.

Amb això del partit va eixir en el tema de conversa amb un amic que existia pel Youtube un capítol de MacGiver on MacGiver en persona rescatava una americana que uns guerrillers bascos havien segrestat. Ens ha faltat temps per anar al youtube i descobrir dos perletes -aquella i una altra en un enllaç relacionat- on es veu la distorsionada visió de Hollywood respecte a la mil·lenària cultura del nord. Que Hollywood tenia una visió tòpica i esbiaixada de la realitat ja ho sabem tots; però val la pena veure els vídeos perquè són per a partir-se de riure.

Destaque: els trets sudamericans dels bascos del capítol de MacGiver, els problemes per a diferenciar un geòleg d’un químic, i el ball tradicional basc, que sembla ser que s’assembla molt al flamenc. Si voleu riure, passeu i vegeu.

Es veu, pel que he vist al Telenotíces de la Tevetres (ara que encara la podem vore), que hi ha un seguit de joguines que s’han acabat. Després de passar el llistat, ma mare s’ha girat i m’ha dit:- Encara no he entés quines joguines s’han acabat. I mig en broma, mig en serio, li he dit que eren joguines del segle XXI, que ella era del segle XX, i que poca cosa li podia explicar amb un lapsus de temps d’un segle.

Ha de ser certament frustrant que et dediques tota la vida a l’ensenyament -ma mare ha estat mestra d’escola i després professora de geografia i història en un institut-, i després, quan encara no fa un parell d’anys que t’has jubilat, t’adones que no entens què collons demanen els xiquets per a reis. Una uiii? Què és una uiiii? Com una consola? No mare, és com un comanament. I s’han acabat tots els comanaments de consola? Finalment, amb l’explicació que és com un comanament que et permet fer esport en realitat virtual, he saciat la seua curiositat; però he de confessar que em costa explicar què és una uii, perquè jo mateixa tampoc no n’estic segura, de què és una uiiiii (WII, que té tres lletres perquè el segle XXI és el segle de les tres sigles: MP3, MAC, WII, JPG, RGB, cat, COM, UOC, UAB, SMS, UEG, DVD, MPG, AVI, ISO… i no fa falta que continue, veritat?).
La mare m’ha contestat que tant se li’n feia, el segle XXI, perquè ella fa boixets, que són coses del segle XV. També té raó. Qui vol complicar-se la vida en una part minúscula d’un segle només quan té vint segles per darrere per a divertir-se?

Per cert, aprofite el post per a recomanar ací una pàgina web sobre jocs, joguets, i joguines segures del segle xx i del segle xxi, per a xiquets i critatures de totes les edats (des dels que tenen poc més d’una setmana fins als que comencen a necessitar fulletes d’afaitar).

En tres dies m’he menjat els huit volums de les rondalles d’Enric Valor, de Tàndem; l’un darrere de l’altre, com si fóra el gegant del Romaní, refugiat en el poble de Castalla o en la Serra de Mariola, que, pel que he llegit, està pleneta pleneta de donets, gegants, dimonis, bruixes, germans (de tres en tres) i castells (grossos i encantats).
Què voleu que vos diga, si en el meu excés d’imaginació ja veia fantasmes i creia en malediccions terrenals, després d’aquesta sobredosi rondallística, quan vinguen els reis a portar els regals, potser encara m’agenollaré a besar-los les mans a ses magestats i a dir-los allò de:

Quan anem fent-nos més majors substituïm els contes de la uela pels contes de Pau i Laia, o de Teo; més endavant són substituïts per la col·lecció de Els cinc, Las mellizas en Santa Clara o la col·lecció de Harry Potter. I un dia, sense saber com, agafem per banda Un negre amb un saxo o El carrer de les Camèlies, ens el llegim, i hem passat a ser adultets en miniatura, que en quatre dies han passat de veure l’Arare i els dibuixos animats de després del Telenotícies a prendre cafè i fullejar el diari.
El repàs a les Rondalles d’Enric Valor m’ha servit aquests dies per a recordar tots aquells contes que m’havien contat de menuda, que havia enterrat en el fons de la memòria, i que ara, per art de màgia -com solen ser aquestes coses-, he rescatat. La riquesa dels contes valencians és extraordinària, com s’explica a l’Antologia de Rondalles Populars Valencianes (editada pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, que m’ha regalat Emili), i fan ganes de posar-se al costat de la llar de foc, amb la manteta tapant els peus, i començar a explicar rondalles als néts.

Per aquells que odien el Nadal, hui és un bon dia: ja s’ha acabat, i fins l’any que ve -bé, almenys a La Font, on el Segon dia de Nadal no se celebra massa. A casa celebrem que els pares es van casar fa 37 anys, però és tot. Ha passat el primer acte: l’inici.
Per aquells que tinguen examens, treballs i feina, com jo, el primer acte és l’avaluació del que s’ha fet fins ara. Buff, encara tinc els pastissets de Nadal a la gola! És d’imaginar que tinc poca cosa feta, i les parts del cos desarticulades de tant de menjar. Tinc la sensació de ser el ninotet de Michelin (o com collons s’escriga).

A dia 26 anem de cap al segon acte: La nit de Cap d’Any. Hi ha gent per a la qual això significa alguna cosa. Per a mi, el més semblant al cap d’any és l’última setmana de juny, perquè no compte tant els anys en números redons, sinó en temporades. Les vacances d’estiu -o el canvi d’activitat, de vida estudiantil a vida laboral-, em serveixen més per a separar els anys els uns dels altres que no els gotims de raïm assassins i la copa de cava. En tot cas, és el segon estadi. Entremig? Tres aniversaris familiars i l’aniversari de casament. A Rússia si que ho poden fer coincidir, això de l’any nou i de l’any escolar, perquè tinc entès que les vacances d’estiu les fan en hivern, i que en comptes d’anar a la platja es passen els vacances jugant a escacs i bevent tè bullint.
I finalment, el meu dia preferit, els Reis, perquè a casa hi ha nebots i perquè el dia de demà els xiquets els tindré en casa -és una manera de parlar, clar, ara no aneu escampant la bona nova!-. Després de reis me’n vaig escapada cap a València, a entregar tots els treballs que hauré fet entre festa i festa, entre pastisset i pastisset. Després de Reis, del tercer acte, ve la conclusió de l’obra: el problema és que encara no sé si acaba bé o acaba malament… i sóc la protagonista de l’obra!

Tragueu-vos-ho del cap, desterreu els lights, els descremats i els complexes, i afarteu-vos de torró, perquè el que fa que passem d’una talla a una altra no és allò que mengem entre Nadal i Reis, sinó el que mengem entre Reis i Nadal.

De manera que

A l’Avui han escrit que n’érem 500 (i aparesc de perfil en la foto, ha ha! Estic acostumada a eixir en la tele, però no el el diari! I menys en l’Avui!), i si haguera vingut la Policia Nacional -tant de bo hagueren vingut, n’hauríem estat més!-, hagueren dit que n’érem 50. En realitat ni n’érem tants, ni tan pocs. Al bloc posaré que n’érem 300, però en realitat no hi arribàvem. Les forces polítiques estaven totes (bé, quasi totes, però en realitat, totes les que es podia esperar que estigueren): Vaig veure a Liduvina, del PSOE; Xavi Lópes, d’EU; Francesc Peris, d’Els Verds; Josep Miquel Moya i Vicent Ribes, del Bloc,… i també les televisions de Tele 7 i Gandia Televisió, i el fotògraf i un redactor del Levante.

M’agradaria pensar que el que va fer que no vinguera més gent va ser la pluja; però és massa optimista. Com a molt, alguna dotzeneta més. En tot cas, allà estàvem, nosaltres, els Trescientos, com espartans, aguantant amb els paraigües la que se’ns vindrà al damunt. Sabem que la protesta és una acció "suïcida" o inútil: un dia vindran quatre uniformats en un jeep i unes alicates (no sé, és el que imagine. Ho fan amb alicates, això, o amb destornilladors?), i tancaran una tradició de molts anys de TV3. Més de 20 anys de TV3 i ara que tenim una democràcia estupenda, ara, van i tanquen la tele. Anem cap enrere, com els carrancs. Ens fan anar cap enrere. Tant de bo es peguen una bona hòstia.

Anit vaig tornar de València i xispejava; hui al matí havia augmentat al grau de pluja-molesta-si-vas-sense-paraigües. I ara, en tornar de València de nou (sí, la meua vida és una noria), el que plovien eren poalades senceres d’aigua, d’aquelles que si et descuides comencen també a ploure peixos i t’abonyeguen el cotxe, els molt cabrons. Aquesta vesprada, doncs, depèn de la voluntat del temps de tindre èxit a la mani. Convocatòria: a les 19.00. Lloc: Gandia. No sé on, en concret, però tant li fa, Gandia és xicoteta -ai, si algú de Gandia llig això em matarà, però és que és veritat!-.

Ens tanquen tevetrès -àlies, la catalana- i haurem de mirar-la pel Canal Internacional. Amb això es pretén donar un poquet d’independència a Catalunya? No, el que realment volen és que ens llevem el costum de mirar TV3 i passem a vore Canal 9, que en realitat fan una programació excel·lent, actualitzada, gens masclista, i sobretot, sobertot, gens ma-ni-pu-la-daaa! El pitjor de tot és que no la guillotinen de colp, sinó que la van tancant per torns, poc a poc. Ara a Alacant, ara a la Safor… com si fóra una fallida multifuncional de l’organisme.
El millor de tot és que Canal 9 no diu ni una paraula del tema, mentre mig país -bé, en realitat és un 10& que fa el soroll que faria la meitat de la població-, es movilitza, i tothom sap perfectament què passa. Ja veus, jo ni tan sols la mire, la TV3; però em fot que em lleven la possibilitat de mirar-la. Si aquesta és la democràcia del segle xxi, anem aviats. I si continua diluviant d’aquesta manera, qui anirà aviada serà la mani…

Si algú entrara a la facultat de magisteri un dia com hui, sentiria com ressonen les seues passes per les parets, com si en comptes d’estar a la ruïnosa escola de Monteolivet es trobara caminant per l’Hermitage (igualet, igualet). Hui la facultat sembla un cementeri de coneixements enterrats sota l’espectacular ressaca conseqüència de la bacanal estudiantil massiva d’anit. Com m’alegre de no estar en eixes edats! Jo em vaig quedar en casa i he dormit 11 hores, perquè hui no hi ha classe. També he aprofitat per a traure’m el certificat de penals: perquè la gent de Londres, que és molt assenyada, me’l demanarà.

És a dir, que per a anar un mes a donar classes als xiquets no val amb què parles anglès i paregues bona persona. Et demanen un certificat oficial de bona persona. Jo tenia un poc de por, tot s’ha de dir. No sabia què era un certificat de penals, i quan m’ho van explicar tenia por que m’hagueren fitxat alguna vegada. No recorde haver estat en una comisaria només que per a demanar un nou DNI (mai m’arriben a caducar, sempre els perd abans), i renovació de passaport (que no el gaste per a res, i no el perd: sempre està al calaix de la roba interior). Però com sóc patològicament despistada, tenia por que m’hagueren fitxat alguna volta i jo no me  n’haguera adonat.
Ara només em falta solucionar un parell de cosetes més: la targeta de la seguretat social europea -o alguna cosa per l’estil-, i la roba, que no ens deixen portar texans a l’escola on anirem a donar classe, ni samarretes que duguen cap inscripció -ni tan sols cap sigla! Res de lletres!-. L’embolic que això comporta i el perquè de tot plegat necessitarà un post independent d’aquest.

Última setmana lectiva abans d’abandonar aquesta font de coneixements per a tornar a la pau quotidiana de la terreta. Naturalment, és una època plena d’entregues, com també ho és l’època després de reis, on s’espera de nosaltres que ens passem el nadal fent treballs. I estudiar, quan? Ho vaig dir en alguna junta de govern, i no m’he cansat mai de dir-ho a les classes, quan ha fet falta:- No mos deixen estudiar! Mos volen furtar la paciència!

Brometes a banda, es nota aquest esperit "nadalenc": no és possible trobar un llibre a la biblioteca, a l’aula d’informàtica t’has de pegar colzades per a trobar un ordinador -i ara és hora punta! però he tigut sort-, i la gent fa llistes de sopars, i avisa als professors que el divendres no aniran a classe perquè estaran de ressaca: un argument que ha doblegat fins i tot a la professora d’Educació Física. No vullc ser una esgarriacriatures, però això no és seriós. Quan no hi ha pont, ens l’inventem. Quan és l’últim dia, perquè és l’últim, i quan és el primer, també perquè és el primer. El cas és no anar a classe. Clar, després és normal que ens demanen tants treballs.
A mode de comiat, acabe el post furtiu de hui amb una anècdota: l’altre dia una persona en una de les classes va fer el següent comentari:_ Si se suposa que som professors de llengua estrangera, hem de ser capaços d’ensenyar moro, també no?- Literalment, no ho invente. Immediatament em van vindre al cap tot de respostes que no vaig dir, perquè de tantes que en volia dir alhora, se’m va crear un embús a la boca, que afortunadament el professor va tapar amb un comentari. Em vaig quedar amb les ganes de respondre que en primer lloc el moro no existeix, i que després hauria de demostrar tindre una competència suficient en anglès per a atrevir-se a intentar aprendre un altra llengua. Si no m’enganye, era la mateixa persona que afirmava que ensenyar llengües amb poesia resultaria avorrit per als xiquets. Definitivament, a aquesta persona l’han portada a aquest món per a que hi haja de tot!! I és que hi ha gent que ni té vergonya, ni la coneix.

Rodejada de malaltes com he estat, no m’estranya estar incubant un costipat de la mida d’Àlien. Dissabte vaig eixir del diploma abans d’hora, perquè no em trobava massa catòlica, i en arribar al tren, deu minuts abans que eixira ja ‘havia apalancat en un d’aquells seients que estan empotrats a la finestra i són una filereta de tres. M’agraden aquests seients, perquè pots estirar les cames tant com vulgues, i perquè dóna al passadís; i pots vore la gent que va i que ve. Estava mig estirada, tapada amb l’anorac com si es tractara d’una manteta i llegint les rondalles d’Enric Valor com si estiguera al menjador de casa.

I va arribar un personatge particular que es va asseure als seients de quatre, just al meu davant. Hauria jurat que es tractava d’una bruixa del segle xxi -bruixa en el millor sentit del terme-. Era jove, portava unes ulleres de pasta negra, i els cabells, negríssims, embutllats, acabaven en una trena. Portava un abric tot negre, i unes mitges negres que acabaven en unes botes igualment negres -sense tacó. Mig embeltida com estava, no em vaig poder estar de quedar-me mirant-me-la; i ella, com si tinguera un radar, després d’asseure’s es va girar cap a mi, i se’m va quedar mirant directament als ulls:
– A qué hora sale el tren?
Pareixia un ésser vingut de la quarta dimensió. Li vaig contestar que en cinc minuts, i va quedar satisfeta. Després li va demanar Las Provincias a la dona que estava al seu davant, que li’l va cedir estranyada. Escanejà la portada amb la vista, com si no sabera què estava passant en el món però tinguera la necessitat imperiosa. Feta una primera lectura, començà a comentar l’actualitat amb aquella dona.
– Esto de la crisis empezó con la leche de Estados Unidos, y afectará a todo el mundo, ya lo verás. Si a continuació haguera començar a explicar que de fet, hi havia un asteroide gegant que amenaçava la terra, tampoc no m’haguera estranyat.

Ahir acabava de llegir un dels llibres que he de ressenyar per a alguna de les assignatures del curs. La veritat és que ens fan llegir llibres com qui menja rosquilles, però això ja em va bé. Preferisc això que endinsar-me en el gimnàs franquista que tenim a l’escola a les deu del matí, un gimnàs màgic, perquè fa més fred a dins que a fora, i no sé com s’ho fa, perquè a fora ja en fa molt, de fred.
El llibre -que sempre me’n vaig del tema- tracta sobre com furtem la innocència als xiquets, i ja no ens queden xiquets.

Ara per ara em fa la sensació que he estat llegint a un beato progressista, que no veu cap cosa positiva al segle xxi per cap dels cantons; és una d’aquelles persones que diria que si vas a l’església, perquè vas, i si no vas, perquè no vas, i és que ja no queden hippies catòlics en aquest planeta.
Bé, no és ben bé aixina; però és certament confús. Sobretot pequè el context a què es refereix l’home constantment és un context americà, on certament l’educació -la societat- està bastant infantilitzada -concursos de bellesa, cheerleaders, exàmens facilíssims, esports i cotxes a l’edat de 16 anys. I no em recolze en mites de la televisió quan afirme totes aquestes coses: les he viscudes en carn i ossos. En aquesta infantilització hi ha una trasvassament de funcions, en què els xiquets passen a comportar-se com a adults -competitivitat, bellesa, responsabilitats, solitud-, i els adults aspiren a l’eterna joventut a través de l’abandonament de les seues pròpies obligacions com a adults -en la vida real i en la vida publicitària, en l’estètica, s’entén. Crec que a Europa no som tan d’aquesta mena. Ens limitem a intenar anar fent. (Bé, qui diu Europa diu La Font d’En Carròs)
D’altra banda, també sembla que no hi haja cap teoria educativa que acabe d’agradar-li al senyor Giroux, l’autor del llibre. Totes tenen algun error profund; ni Dewey, ni Freirem ni…. M’equivoque: només accepta a Gramsci, a qui en la facultat encara no havia sentit anomenar (segur que, segons l’autor, això es deu a un complot mundial contra l’educació, i contra Gramsci, ha ha!)
En tot cas, tanta teoria educativa des del segle XIX per a què? Si revisem el propi sistema educatiu des de totes les teories del segle xx, veurem que vivim en un context decimonònic. Freire té errors? Però si no l’apliquem! Per eixe mal que fóra!

A principis de curs vaig viure un episodi curiós: una xica, a la cafeteria, asseguda a la mateixa taula que jo -estava plena a vessar, la cafeteria de la facultat-, i que em principi no em coneixia, em va reconéixer per la veu:- Ai, tu ixes a Gandia Televisió?. Em vaig posar roja.- Sí, t’he reconegut per la veu.
Vaja.
Aquest cap de setmana, em va passar un episodi vergonyós paregut.

Estava fent la burra amb unes amigatxes al bijou brigitte, que tenen bijuteria i altres complements, caminant com una supermodel (igualet, igualet, eh?) amb un barret de tall anglés, fent veure que baixava de l’areoport de Heathrow fingint parlar en accent britànic, tota estirada. Una dona es va posar davant meu i em va dir, com si em coneguera de tota la vida:- Filla meua, és que la teua veu és inconfusible! És estrany: si fóra locutora de ràdio, encara. Però em crida l’atenció que la gent no em reconega per l’aspecte, sinó per la veu. Potser és la mà de pintura que em passen abans de gravar, qui sap. I què té a veure això amb el títol del bloc? Doncs que el bloc es diu Marta Insa, com jo, i no precisament per raons megalòmanes o per vanitat. Volia justificar el títol del bloc, i per això he pegat dos voltes a l’assumpte abans d’entrar en matèria. El títol és Marta Insa perquè durant tota la vida he conegut a molta gent, a gent a qui no em tornaré a trobar ni per casualitat, perquè la majoria viu a 400 km de distància, i això són molts quilòmetres. Alguna volta he tingut curiositat per saber com els anava, i els he buscat pel google: per exemple, la Laia C. està doctorant-se en econòmiques, l’Ariadna Q. ha acabat medicina amb èxit, i ha treballat en investigació, i de l’Eulàlia o l’Olga no en sé res. Si tingueren un bloc, sabria que els va bé. La Marina està a la Xina, i veus? Gràcies al bloc torne a saber d’ella, que està bé, que li agrada vore 24 (com a Registres Particulars, per cert, a qui agraisc el post que va dedicar a aquest bloc i em va fer posar roja), o a la Marisa, que entra i saluda amb alegria. Perquè les qüestions de megalomania i vanitat les tinc cobertes, aparentment, per la meua veu…. fins que arribe un dia i em trobe una persona que em diga:
– Xè, eixa estructura gramatical i eixe dialecte confús són inconfusibles. Tú ets Marta Insa, la del bloc!