La vida versió Champions League

S’han vessat més llàgrimes per les pregàries escoltades…
Aparentment els virus han escoltat les meues pregàries, i he sucumbit al control dels virus -els nformàtics no, els altres-. Tornaré a les pantalles quan esdevinga de nou una persona, i no aquesta animeta en pena que cueja encara pels passadissos de la facultat, rematant treballs i preparant exàmens.

I a déu pose per testimoni que mai més tornaré a demanar que els virus m’ataquen massivament per a escurçar un constipat vulgar que igualment durara cinc dies, amb o sense paracetamol, estant o sense estar al llit. Sospir.

Des de fa 24 hores camine en el limbe entre la salut i la malaltia. I això fa tanta ràbia com la gent que beu coca-cola light sense cafeïna: per a això, no begues coca-cola, beu aigua! Doncs a la malaltia li dic el mateix. Per estar així, preferisc enganxar una galipàndria com una casa de pagès, estar tres dies al llit, i au, si tevistonomeacuerdo. Una solució és eixir al carrer amb el cabell banyat, acabada de dutxar (a l’estiu ho faig), però tampoc voldria forçar les coses. En tot cas, és millor posar-me malalta ara que d’ací a exactament a 24 dies i 2 hores, moment en què estaré agafant un avió cap a Londres. I d’això volia parlar: ja ens han fet la reunió per a explicar-nos què anem a fer i, més divertit encara, ens han donat consells de comportament.

El que anem a fer està estipulat en cada minut de la nostra vida anglesa. Som un grup de 5 xiques -d’edats entre els 20 i els 28, crec que jo sóc la més major-, que anirem a integrar-nos progressivament en les pràctiques en una escola anglesa. Primer hem de mirar -com els mussols en aquell acudit, no parlarem, però ens hi fixarem molt-, i després anriem intervenint poc a poc a la classe fins donar una lliçó completa.
El tema de la roba, això de no poder portar texans, resulta que al final no és cap llegenda urbana. És oficial. Ni els mestres ni els alumnes poden portar texans, ni sabatilles d’esport, ni cap samarreta que porte lletres -per a evitar aquelles samarretes que diuen coses ofensives però que ací no ens hi fixem massa perquè en el dia a dia tampoc no utilitzem tant l’anglès-. És per a evitar l’anomenat currículum ocult.
Més coses divertides: no podem fer fotografies: per la qüestió d’evitar la pedofília. I finalment, ens aconsellen seguir estrictament els horaris. Bé, d’això no ens hem de preocupar. Al capdavall, no tindrem altra cosa a fer que seguir horaris.
Finalment, des de la universitat, ens han donat consells tals com: encara que no entengues res, somriu. Integra’t. No parles de temes complicats. Accepta qualsevol proposta -si et conviden a anar a un museu, o de compres,….- per més estúpida que et semble. No intervingues per a res en la primera setmana d’estada. Aprèn molt.
Tots els consells tenen sentit, i probablement els hauria seguit per pur instint, però em ve fer gràcia que me’ls donaren per escrit: semblava un manual d’urbanitat que em vaig trobar a les mans fa una dècada (Fa una dècada!!), que es titulava Para salvarse.Ellas. que datava de l’època més retrògrada del règim franquista, i aconsellava fins i tot quins balls es podien ballar, com portar els cabells, o quina distància era raonablement prudent per a ballar amb un xic. En aquest cas, els consells no són sobre com ballar, sinó com treballar. Els temps canvien…

El més paregut que he fet mai a vore una pel·lícula de terror ha estat vore mítings al telenotícies. No només perquè jo mai no he vist una pel·lícula de terror (excepte una coreana que em va portar a vore Emili  un divendres a les quatre de la vesprada, on un peix gegant s’engolia a mitja ciutat, però això no feia terror, sinó més bé fàstic). Els mítings d’alguns partits i en segons quines èpoques em fan pànic.

Ahir em va entrar el riure fluix quan una de les promeses electorals d’un partit era la de garantir l’ensneyament en castellà en les comunitats bilingües -no hauria de garantir primer l’ensenyament en valencià??-, i després, a la resta de l’estat, fer que els xiquets siguen bilingües. Si el bilingüisme a aquestes comunitats ja resulta un problema per a aquesta gent, com van a implantar el bilingüisme a la resta de l’estat? Ni que siga en anglés. I no em queixe de que intenten implantar el bilingüisme a Espanya. Em queixe que les seues actituds no són coherents.
Hom no pot pretendre tindre un bon parlant d’anglés, o un bon bilingüe en general si l’actitud que es fomenta envers altres llengües és negativa. Sense anar més lluny, ara ací, a la facultat de magisteri, al segle XXI, encara m’he trobat gent que diu que "la obligan a aprender el valenciano". Sí, obliguen a aprendre el valencià, i el castellà, i les matemàtiques. I el que més em fot, m’obliguen a aprendre Teoria i Institucions Contemporànies de l’Educació, una assignatura que s’entesten a fer difícil. I no veig que ningú es queixe que l’obliguen a fer TICE. I per experiència puc dir que els estudiants que tenen una actitud negativa envers una llengua minoritzada (estatal) solen ser menys habilidosos a l’hora de parlar l’anglès, ja que no han entrenat tant l’oïda, la fonètica, i són com caragols tancats en la pròpia closca. Per més que ploga, no podran beure.

"el olor de las almendras amargas le recordaba siempre el destino de los amores contrairados". Mentre espere el dia que puga anar a pagar una visita al cine a vore El amor en los tiempos del cólera -de la qual n’he sentit a parlar i no en parlen bé a tot arreu, encara he de decidir si per purisme o amb tota la raó del món-, vagarege pels llibres empolsegats de l’habitació, que comencen a mirar-me amb retrets. I decidisc revisar poemes que s’han pràcticament esborrat de les pàgines, de tantes voltes que els he llegit. Un d’ells no m’he atrevit mai a llegir-lo en cap boda civil -sóc carn de canó com a lectora de poemes en bodes civils, però lluny de molestar-me, és una feina que m’agrada fer-, però m’agrada tant que m’esmussa.

Testament mural

El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s’agonitzava de l’amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d’un amor invencible,
paraules que parlaven d’un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d’uns dibuixos,
en una convivència que m’agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d’amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s’enllaçaven les nostres cames,
fosca escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l’escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal.ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d’un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d’autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l’amor, amor d’ungles i dents.

V. Andrés Estellés

Cada dia falta menys per a deixar el pis de València i tornar a casa. És curiós, vaig tindre una època en què el que més desitjava era viure a València, en un pis d’estudiants, i ara que hi estic, el que tinc més ganes és de tornar a casa. La veritat és que el pis està pervertidament a prop de la facultat -a uns 69 segons-, i d’això me n’enrecordaré el semestre que ve, quan haja de vindre per les vesprades a fer un parell d’assignatures i cursos de doctorat.
El pis està molt bé, el veïnat i el porter són certament curiosos. I com a bon bloc de pisos, corren un seguit d’enraonies per l’escala.
Una d’elles és que es diu que en un dels pisos viu la mare de Santiago Calatrava in person, i que Calatrava vivia en el bloc de xicotet. No sé si és veritat o no, però per si de cas, cada volta que baixe els sis pisos per les escales -a princip de curs ho havia de fer perquè vam tindre l’ascensor espatllat durant tres setmanes, ara ho faig per gust-, baixe aspirant l’aire que m’envolta, per veure captar qualsevol partícula de genialitat que es poguera deixar Calatrava en l’ambient. Però crec que aquestes coses no van per partícules, és quelcom més profund, i l’única cosa que aconseguisc respirar són les partícules d’olor de l’alcohol que consumeix el porter, un bon home que em diu bonica tots els dies, quan em dispose a recórrer els 69 segons que em separen de l’aula 26 -on tinc la majoria de classes-, però un bon home que també té un color de pell poc saludable. En fi.
D’ací a unes setmanetes del que parlaré és de la gent del tren… em tocarà veure més món. Quin remei…

Ahir vaig anar a comprar segells, per primera volta en el segle XXI. Crec que l’última volta que vaig anar a comprar-ne va ser per a enviar-li una carta al meu primer novio, Fermí, quan ell vivia a La Font -encara continua vivint en la Font-, i jo vivia a Barcelona i encara no havia començat el meu Dakar universitari particular. Fa tants anys, d’això, que mentrestant la nostra relació s’ha tornat en una amistat familiar (i a mi m’ha donat temps de començar quatre carreres en quatre universitats diferents, per a no avorrir-me), de manera que procure no recordar l’època en què anàvem junts, perquè em faria la sensació d’haver comès incest. No sé, és de la família (de nou, algun dia he de penjar un post sobre el meu ample concepte de família).

En aquella època, l’època en què Fermí i jo ens escrivíem cartes -que més que cartes d’amor, eren cartes de política i militància-, els segells es compraven en pessetes, i recorde passar de comprar segells de 20 pessetes, a segells de 21 pesseta, a 22 pessetes, i crec que no vam arribar a enviar-nos cartes de 23 pessetes, perquè ja havíem tallat.
Al principi posàvem el segell, i ja està, amb la cara del rei ben apegadeta, per a que no es perdera el segell i la carta arribara a bon port. Després, un dia se’m va ocórrer posar el segell del rei cap per avall. I des de llavors, les cartes ens les enviàrem amb la cara del rei a l’estil socarrat, pujant-li tota la sang al cap.
Ahir vaig anar a comprar segells, perquè havia d’enviar uns documents a diputació. A l’hora de posar-los, em va vindre un flaix, i va anar del canto d’un duro que no l’apegue cap per avall, al senyor rei (que val 5 cèntims d’euro, 0,05, i tot és un zero que apareix en el segell). Però no ho vaig fer al final per si de cas, no sé si la gent de la diputació està per a brometes :-))

Arribem a la catarsi estudiantil: època d’exàmens. Hui a les set i mitja del matí, mentre me’n tornava de la cuina a l’habitació amb un tassó de cafè a una mà i llevant-me les lleganyes amb l’altra, he entrevist una companya de pis a la seua habitació, plorant de nervis per un examen que tenia hui. Li he demanat que parara, per l’amor de Déu, que aquelles no eren hores de plorar, perquè ni jo mateixa sóc conscient encara de com em diuen. I al capdavall ens hem tranquilitzat les dues.
Ara que ja estic desperta i demà tinc examen, em toca el torn dels nervis a mi: em venen ganes de fer de tot menys estudiar. Després d’unes quantes hores seguides a la cadira, he decidit anar a passejar pel llit del Túria, ja que em note encarcadada i que les meues corbes s’han passat de la ratlla en la seua exuberància.

Torne ara de caminar: quin gust passejar-se tranquil·lament pel jardí paradisíac que és el llit del riu. Un gran invent, eixe riu. N’hauríem de fer més aixina -total, com no porta aigua, això és de bades-. Es notava que era l’hora del cafenet, perquè la gespa estava farcideta de parelles que, per les deixalles que els rodejaven, havien acabat de dinar, i havien decidit menjar-se per postre l’un a l’altre.
He passejat escoltant un audiobook sobre neurolingüística -per a matar tres pardals d’un tir: l’esport, escoltar alguna cosa en anglès, i preparar el proper treball que he d’entregar, una investigacioniua xicotiua sobre neurolingüística-; però no podia deixar de mirar de reüll a tota la joventut que, en diferents posicions, com una exhibició de Kamasutra, es menjava a mossos, talment com si algun cometa estiguera a punt d’acabar amb el món en qüestió de minuts. Pel que sembla, amb tot això del canvi climàtic, tenim la sang alterada ja en els mesos d’hivern.

Continuant el post d’ahir, explique la polèmica que es va crear en la conferència, i de la qual entenc les dues posicions, però encara no m’he decidit per què pensar-ne. Es tracta d’aquest llibre que va escriure Bernardo Atxaga, "Xola". De fet, una sèrie de llibres on la protagonista és una gosseta molt simplàtica anomenada Xola. En la traducció al gallec, al qual va ajudar Agustín Fernández Paz (un autor del qual m’han agradat tots els llibres que he llegit d’ell). En el llibre utilitzen dues llengües, la castellana i la gallega, i tracta del següent.

La Xola és una gosseta gallega urbana, que va de vacances a un poble, on coneix a Angelinho, un gos que lladra en "gallec". El resum de la història és el següent:
"Shola va de viatge al camp. Allà coneixerà a Angeliño, un gos molt tossut, que s’han entestat en caçar a un ratolí molt llest. Shola decideix ajudar el seu nou amic i, en l’aventura, acabarà per convertir-se ella també en una gosseta de poble".
Un crític gallec en va fer una crítica feroç dient que allò era un ús diglòssic dels gallec, reduint-lo al provincianisme. L’Agustín es va disculpar dient que no havia pensat mai que es veuria l’ús del gallec de manera diglòssica, i que havia vist en aquesta obreta una manera d’apropar el gallec a aquella gent que no el coneix massa.

Si això passara en valencià, tenim una llengua suficientment normalitzada com per a considerar que el tractament no és diglòssic? Aquesta és la qüestió. Donat el cas que la Shola coneguera a Bola (que és el nom del gosset del meu veí de La Font), seria diglòssia?

El dissabte tinguérem una sessió apassionant del curs: sobre la ideologia en la literatura (literatura en general i infantil i juvenil en particular).
Per poc  que hom haja llegit -i especialment si s’ha sentit a parlar (o s’ha llegit, que no és el meu cas) el cànon de Bloom-, un s’adonarà que les obres considerades més importants en la literatura que anomenem universal, veurà que les obres clau són quasi totes escrites per hòmens, blancs, i europeus o nordamericans. I les conseqüències que se’n deriven afecten a la ideologia per necessitat.

La conferenciant que va vindre -Mari Jose Olaziregi- proposava fer una ullada, sense anar més lluny, a la visió que occident havia tingut d’orient: allò exòtic, desconegut, promiscu, irracional, espiritual… elements contraposats amb l’ideal europeu de la il·lustració: allò conegut, racional, moral. I com això havia afectat la nostra visió d’Orient -en serio, qui no ha tingut mai aquesta visió, aquesta idea? I quants de nosaltres han tingut la sort de poder anar-hi per a comprovar-ho amb els propis ulls? (Marina, tu no comptes :p).
Els mateixos casos ens els podem trobar en l’imaginari infantil, bé amb unes idees innocents (que els elefants tenen por dels ratolins, o que els conills es tornen bojos per les safanòries), o bé amb idees que no ho són tant d’innocents. I ací citaré el text d’una sèrie de novel·les a què em vaig aficionar de tal manera que me les vaig arribar a aprendre de memòria: Las mellizas en Santa Clara, de l’Enid Blyton, unes bessones que estudiaven en un internat. Quan les bessones arribaven a l’internat on passaven l’any i on passaven les aventures, la directora de la institució els feia un discurs explicant-los que havien de treballar i estudiar molt "para llegar a ser unas excelentes madres y esposas en un futuro". Vist en perspectiva, aquest discurset esmussa. Però després no m’he tornat tan retrògrada com la Blyton -que continua sent una de les autores més llegides del món-. I mira que vaig llegir-la tant, que als dotze o tretze anys vaig escriure una novel·la sobre unes xiques a un internat -on també hi havia xics, això sí. La coeducació m’havia de servir per a alguna cosa!-, una novel·la graciosíssima, escrita a màquina amb folis DinA-5, encuadernada amb un cordil de llana i amb les portades forrades d’aeron-fix per a que no es fera malbé. Ah, i també la vaig il·lustrar!
Volia explicar en aquest post una polèmica que es va crear al final de la classe, però m’està eixint massa llarg. Demà ho exposaré.

Probablement sóc la pitjor persona del món per a parlar de vocacions.  A segon de BUP volia ser dentista, astrònoma i professora de català. I en COU volia ser no sé quantes coses més. Als 28 anys em trobe que vaig començar uns estudis de dret que vaig abandonar per continuar fent filologia, vaig acabar comunicació audiovisual i ara he reiniciat l’època estudiantil fent magisteri. I ara que no em sent ningú, he de confessar que no vaig començar magisteri per cap mena de vocació concreta -com he dit, tinc vocació per pràcticament tot-, sinó buscant noves possibilitats, noves portes.

Afortunadament, professors com la Teresa Hermoso, José Ramon Insa i algun més que encara tinc i a qui no anomenaré en aquesta ocasió, per raons òbvies, em van fer despertar ganes de ser mestra fins al punt que estic arrepentida de no haver començat aquest camí des d’un primer inici. Sobretot estic contenta d’haver agafat l’especialització de llengua anglesa.

Estic segura que de tota la gent que corre per aquests passadissos, excepte la gent d’infantil -per a fer infantil s’ha de tindre vocació-, el 90% no en tenen, de vocació de res. O potser de tot, però no particularment de la docència. Com jo, vaja. I a llengua anglesa he pogut observar-ho especialment. Al meu "grupet", de les companyes que sempre fem els treballs juntes, hi ha 3 periodistes, 1 historiadora i 1 historiadora de l’art. En tot cas, el que sí que s’hauria d’esperar de la gent d’anglesa és que tinguera un cert domini de la llengua; perquè no tenim temps, ni ens donen suficients crèdits d’aquesta llengua com per a que algú que la domine poc es puga sentir segur. I, tanmateix, passa.

L’altre dia sentia com algú de primer deia:- bé, el meu anglés és el de COU, però jo he vingut ací a que m’ensenyen anglés!- Home, sí. Però no de tot. Tinc la sensació que per a voler viure d’una llengua, s’ha de tindre un cert gust per a trobar-se quotidianament amb aquesta llengua. No es pot pretendre vindre a classe, esperar que et donen la lliçó, i tornar a casa simplement. Cal fer esforços extra, com intentar mirar pel·lícules en anglès (una tasca a la qual dedique almenys una hora diària), i tindre una certa vocació "internacionalista" -que no de ciutadà del món, tot i que algun dia ja en parlaré del que pense sobre aquesta concepció-. Al capdavall, per a dedicar-se a l’anglès, potser sí que un ha de tindre una certa vocació. Si no, estarà condemnat de per vida a encadenar-se a un diccionari.

Tot fent zapping per les publicitats -a voltes és divertit, però s’ha de lluitar contra els programes que posen entre propaganda i propaganda-, em trobe amb noves col·leccions: llibres sobre biografies d’estrategues de guerres i batalles (…), la col·lecció completa de les novel·les de Ken el Follet, i també em tope amb una col·lecció de "literatura de dones". De dones? Què està escrita, en Nushu?

Si fóra que la seua destinació és únicament a dones, farien bé d’ampliar aquesta "literatura de dones", ja que en qüestió d’hàbit lector, solem guanyar per golejada.
Perquè és "de dones"? Perquè està escrita per dones? Perquè només ens interessa a les dones? Perquè el que escriuen les dones només interessa a les dones? I la "literatura d’hòmens" què fa, interessar a tothom? Les dones ens podem dirigir només a la nostra comunitat, la de dones, mentre els hòmens es poden dirigir al gran globus de la humanitat? A voltes pense que algunes actituds -masclistes i feministes-, tenen aquest rerafons (capciós o mal calculat) d’aïllar o reduir el fet d’escriure per part d’una dona. Perquè a voltes, amb intencions benintencionades, després de llegir premsa literària, hom corre el perull de traure l’absurda conclusió que un poeta escriu poesia, i que una poeta escriu poesia per a dones.
Confesse que jo també vaig caure -en la meua joventut- en aquest error; considerant i parlant sobre literatura de dones o per a dones. Però posar-li l’adjectiu dona a la literatura produeix un cert efecte nushu, és a dir, restringeix -en el millor dels casos- o converteix en ghetto -en el pitjor dels casos- la lectura d’una obra que no té perquè deixar de dirigir-se a la totalitat de la comunitat de parlants d’una llengua.
Faig l’exercici contrari, d’imaginar què pensaria si isquera una col·lecció anomenada "literatura d’hòmens", el que em suggereix, i se’m posen els pèls de punta. Faig l’exercici contrari, també, i em pose en la pell d’un home que veu que ix una col·lecció de "literatura de dones", i també se’m trauen les ganes de llegir-la.
En una època com aquesta, de coeducació, internet, TDT i energia solar, no ens podem limitar a tindre simplement literatura?

Torne a València i em tope de morros contra la quotidianetat com qui s’estampa contra una paret per accident mentre corre mirant cap arrere. Mil llibres que he de tornar a la biblioteca, mil treballs que he de fer i no he fet perquè estava fent una altra cosa més important i de més envergadura, i per si fóra poc, la nevera està congelada, perquè algú es va deixar la nevera al 7, i anit quan vaig tirar a fer-me un got de llet, el pot de llet tenia mig litre de líquid compacte. Espectacular.

He aprofitat l’hora que tinc perduda de onze i mitja a dotze i mitja per anar al super i reomplir nevera i rebost amb recursos comestibles. I aquesta vesprada he d’anar a buscar paper. Què trist és recomençar -el que siga, el final del curs, el principi de l’any, el final del pis, o el principi de mes- rodejada de tanta decadència! Amb lo bé que s’està a casa, qui em mana a mi tornar a Monteolivete!
En tot cas, sembla que tothom estiga com adormit. Els nivells d’exigència, tot i que a aquestes alçades de curs haurien d’estar en màxima alerta, estan, ara per ara, tan congelats com les carxofes que una companya es va deixar en la nevera. La setmana que ve, sense anar més lluny, tinc el primer examen. Bé, ara estem badallant i estirant-nos. Demà, quan ens haguem pres el cafè i ens haguem fet una idea general del panorama, ens agafarà una taquicàrdia. Revisaré els posts del mes d’octubre, on deia que estava desficiosa, i voldré entaforar-me dins l’ordinador, tornar arrere en el temps, eixir de la pantalla en el mes d’octubre, i clavar-li a la Marta tarambana d’octubre una bona "bescollà", per fava.

Cada poble celebra aquesta data d’una manera: els americans i els del nord d’Europa en general, heredant la tradició escandinava, són els qui reben els regals més prompte, coincidint amb el nadal -i unint tradició cristiana i tradició pagana. A França al Père Noël l’acompanya el Père Fouettard, que va pegant amb un fuet (d’ací el nom) als xiquets que es porten malament. A Rússia els apareix el Dada Marioz, o algun nom semblant, que significa l’Avi congelat (no podia tindre un altre nom, pobre iaio), que els porta regals, i als polonesos, ells sempre tan catòlics, els ve Svienti Micouai (escrit alguna cosa pareguda a això: Swjety Micolaj, i és Sant Nicolau en polonès) el dia 7 de gener. Al País Basc i a Catalunya també arrela la tradició pagana, que els ve de les muntanyes: el caga tió i l’Olentzeiro (una mena de llenyataire). I si m’estireu molt, a Galícia, tot i que està desapareixent, hi havia la tradició de guardar el tronc que cremava la nit de Nadal, i en nits de forta tempesta es tornava a utilitzar, per allunyar els mals esperits. I a la Safor, també tenim una tradicioneta pròpia: la casca.

I dic a la Safor, perquè sé que a la comarca de l’horta això ja no es coneix -o s’ha perdut del tot, si és que alguna volta ho van tindre-. Potser a les comarques colindants a la Safor encara hi ha pobles on es fa, com la Vall d’Albaida, la Costera o la Marina, i no sé si a la Ribera també. De fet, la casca no té molt de secret: és simplement un dolç característic de la contrada, una mena de rosca de reis pròpia.
No sé per on començar a indagar en això dels orígens de la casca, però pel que he sentit, es veu que té algun orígen musulmà. Es tracta d’un dolç fet amb pasta d’ametló, una pasta dolça -però no embafosa- que recorda lleugerament als dolços que et prens en les haimes mentre et prens una tassa de tè de menta. N’he vist de moltes formes. A casa, que tenim una tradició pastissera arrelada, sempre les he vistes en forma de serp, però una serp arredonida, que s’intenta menjar la cua amb la boca. També està la versió avorrida de la casca: en forma de rosca, sense serp ni res. El dolç, com és poc dolç, se sol acompanyar amb tota mena de dolços, i pel voltant de la serp es posen caramels, bombons,… I tot es posa dins d’una caixa, que és la caixa de la casca, i es guarda tot l’any destinada únicament a aquesta fi.
La tradició diu que són els reis els que porten la casca als xiquets (senyor rei, les garrofes i la palla per al seu rossí, i la casca i lo demés, -o la casca i els joguets-, "pa" mi). Tanmateix, com jo m’he criat en una cultura mixta, això que els reis de Barcelona em portaren la casca es veu que no colava, i vaig créixer sabent que els joguets me’ls podia portar qui vulguera, però la casca me la feia ma tia.
Enguany encara no he vist la meua casca, i no sé per on para la meua caixa de la casca -tot i que estava convençuda que estava al rebost, on descansa tot l’any!-; però potser és que els reis volen compensar que no me la van portar en tota la infantesa per portar-me-la ara 😉

Ha, ha! Registres particulars m’ha proposat un meme (gràcies! Hi, hi!) i com que aquestes coses encara em fan il·lusió, vaig a respondre tot seguit. Menys mal que això de què era un meme m’ho va explicar Emili no fa molt, que si no m’haguera quedat en bragues! El que em fa gràcia és que no en tinc ni idea d’on deu provindre la parauleta (són unes sigles? Ve del francès?), sobretot perquè totes les paraules de hui en dia procedeixen de la mateixa cistella anglòfona, i meme no en té pinta, de paraula anglesa. En fi, vaig al tema.

1. Quant de temps portes com a blocaire?

A Vilaweb quatre mesos i pocs dies -com passa el temps!-, però en 2004 vaig tindre un bloc durant uns quants mesos, que es deia La revolució del bròquil.

2. Com vas saber l’existència dels blogs?

Doncs ara no recorde si els vaig descobrir anant d’un lloc a un altre, vagant per la xarxa, o si algun amic friki m’ho va explicar…

3. Digues 5 blogs que segueixes diàriament.

Els seguisc tots sempre que puc, però si només tinc cinc minuts mire els de la família, o els que em són familiars: Va de bo, cavallers! La vida diferida (que són família) i Ventdcabylia, Registres Particulars i Lo bloc de la Piga

4. Ets lector anònim d’algun bloc?

Sí, del de Dinio i del de Potxolo, ha, ha!! És broma. No, el meu bloc porta el meu nom, perquè el meu anonimat encara no s’ha decidit a eixir de l’armari. 

5. Alguns autors que et generin especial simpatia.

Dels que no conega -perquè els que conec ja em generen simpatia-, Pols d’estels, Invasió subtil, Hic et Nunc, i Empremtes

6. Amb quins 5 blocaires aniries de marxa?

A les dotze de la nit se’m tanquen els ulls com per art d’encantament, i no em puc despertar fins al cap de 9 hores. Se’m fa difícil anar-me’n de marxa nocturna. Però no m’importaria anar-me’n de paella amb: Més content que un Gínjol, Malva-Rosa Connection, Anotacions Rizomàtiques, Vent de Cabylia i Apòstata Desficiosa

7. Amb quins 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual?

Com he dit abans, pertany al gènere animal: sóc una marmota, no puc passar nits fent res que no siga dormint. Però si m’ho demanaren gentilment i tingueren bloc, no diria que no a Horace de CSI (el personatge, no l’actor), Gregory House (el personatge, no l’actor), i Sherlock Holmes (el personatge, no el gos).

8. T’has enamorat mai d’algun blocaire?

Visc perennement enamorada d’Emili, i quan llig el seu bloc, me’n reenamore (aquesta paraula existeix? Es podria posar en un Scrabble?) encara més.

9. Estàs satisfet amb el teu bloc?

Generalment sí, i quan no ho estic, m’ho prenc com un repte per a millorar.

10. Escull entre 3 i 5 blocaires per a què facin aquest meme.
Després de passar el filtre de blocs que encara no han fet aquest meme, i de blocs que potser em contesten, propose els següents (si em volen fer cas).

     – Amolls i brases
     – La Marina Yang
     – La vida diferida
     – Parlant de Sirenes
     – Vent de Cabylia

Una volta vaig tindre una conversa virtual molt interessant amb un matemàtic que tenia fòbia al zero: sobre els marcadors a zero i començar de zero. Li havia estat explicant la meua vida per correu electrònic (pobret! :-)), i m’havia respost que jo era una experta en començar de zero. No vaig a posar-me a explicar la meua vida per a demostrar que no és veritat, els de Vilaweb em censurarien per excés de gigabaits; però sí que m’agradaria fer la següent reflexió.

Ni quan naixem, no comencem de zero. Heredem unes particularitats genètiques (ja ho diu el refrany: no només s’hereden les fanecades), i heredem uns prejudicis històrics que portem lligats com una cadena, al coll (versus els espanyols, versus els francesos, versus els valencians, versus els catalans, versus els murcians… depenent del lloc, de la família i de la falla on estigues abonat). I tot això, amb l’any nou, no comença de zero.
Fins i tot l’experiència professional no parteix de zero. Vaig començar una carrera filològica que vaig abandonar, però em va aprofitar per al periodisme, un món on porte sis anys. I ara estic de camí de tirar per la borda aquesta experiència, tan bon punt em dónen una oportunitat per a demostrar que sóc competent per a ensenyar anglés als xiquets. I estic completament segura que la meua experiència en el periodisme em servirà per a aquesta nova tasca. De fet, ara que encara estic estudiant magisteri, ja veig que em serveix.
De zero? Només considere que es tenen els marcadors a zero quan no tens feina i se t’acaba la prestació d’atur. Ni tan sols els anys comencen de zero, perquè el mes de gener només és la continuació del desembre, de la mateixa manera que el juliol va després del juny. Els anys són una roda, igual que les feines, la vida, els diners o els prejudicis.
I si no creguera fermament tot açò, em vindrien ganes de suïcidar-me, ja que, ben mirat, el matemàtic tenia raó, i potser sí que tinc aquest vici de començar de zero… o quasi!