La vida versió Champions League

Horari de la costa est: 8.00 a.m.
Horari de la costa oest: No en tenim, de costa oest! Amb prou feines tenim una costa est!
Localització: Barri de Monteolivete
Objectiu de la missió: aconseguir el desdejuni.
Infraestructura: Les pantumfles, la part de dalt del pijama i les bragues, on he entaforat el mòbil per a contactar amb Central.
Armament: Un bolígraf Bic blau. Maledicció, quasi no em queda munició, està molt gastat!
M’alce del llit en silenci. Sé que la casa està plena d’enemics anomenats companyes de pis. Repasse mentalment el mapa de la casa: Enfront de la porta de l’habitació està la porta d’eixida. És un punt d’escapament si la situació esdevé crítica. A mà esquerra una paret. A mà dreta, el passadís, i al fons, la cuina, l’objectiu principal. Per desgràcia he de passar per davant de les tres habitacions on dorm l’enemic. Molt en silenci, òbric el pom de la porta. Podria haver-hi algú al passadís, de manera que agafe el bolígraf amb les dos mans i me’l pose a l’alçada de la galta. Ha arribat l’hora d’actuar!
Òbric, isc i apunte amb el boli. El passadís està despejat. Només hi ha grans borles de pols, però per a desfer-me’n, més que un bolígraf, necessite una granera. Camine en silenci, de puntetes, encara apuntant amb el bolígraf, arrambada a la paret. Passe per davant d’una porta. Està entreoberta. Escodrinye uns instants: enemic 1 està encara dormint. Sembla que per uns instants es mou. M’amague en el marc de la paret. Bolígraf en alt. A l’altra banda se sent una cadena de vàter. Un altre dels enemics està despert! Córrec fins al final del passadís i tombe a la dreta. Al meu davant, la cuina. Camine espaiet però de sobte apareix algú de la cuina.
– Bon dia, Marta!
Maleït siga! M’han reconegut! Intente dissimular.
– Et deus haver confós, no sóc Marta.
I abans d’esperar una resposta em desvie cap al menjador, on em trobe un altre enemic, que també em reconeix.
– Hola, Marta, véns a esmorzar?
Com saben quin és l’objectiu? Algú els ho ha d’haver dit! He de telefonar a la central, tenen un traïdor! Mentrestant, dissimule.
– No, només feia una ronda de reconeixement. Ja em retire.
A l’armari del menjador, al fons, albire el pot de Nescafé. Hauré de prescindir-ne. Torne a la cuina, que ja està buida, per aconseguir almenys vitamina C. Em dirigisc al cabàs de colorins que vaig comprar a Gata i quan estic amb la mà al cabàs, agafant una mandarina, apareix per sorpresa el tercer enemic.
– Hola, Marta! Què, agafant mandarines de l’hort?
He de buscar una estratègia de distracció. Ràpid!
– Ui, Neus, quines espardenyes d’estar per casa tan boniques, d’on són?
Ha picat! L’enemic mira cap avall, i comença a parlar emocionat de la botiga on se les va comprar. Aprofite per a camuflar la mandarina baix del sostenidor, entre els dos pits. Ara pareix que tinga tres bufes. He de desaparèixer com més aviat millor. Deixe l’enemic parlant sol amb les seues espardenyes a la cuina i inicie la retirada. Una vegada de nou a l’habitació, agafe el mòbil per a parlar amb Central, però per la lletra C només tinc a Carme, a Carol, a Clara i al Corte Inglés, que ens ha de portar el microones hui a la una.

Qui no ha llegit mai El zoo d’en Pitus? Forma part de l’imaginari infantil català. Per a aquells que no pertanyem a la generació de Harry Potter, pràcticament podem dir que ens enganxàvem a la lectura amb El zoo d’en Pitus. Sorribas era la nostra Rowling. Una dada curiosa, que no m’havia parat mai a indagar: el llibre -premi Folch i Torres, poca broma- s’havia publicat en l’any 65. Jo, que vaig ser molt mala lectora en la meua primera infantesa -abans de descobrir el Zoo d’en Pitus, vaja-, me’l vaig llegir 20 anys després. I m’ho vaig passar pipa!! Això és senyal que tenia al davant un clàssic.
Crec que si d’en Pitus n’haguera fet una saga, me’ls hauria menjat tots, els llibres. No recorde exactament a quina edat me’l va donar la meua germana; va ser ella, Maite, que em va entregar un dia un llibre que em semblava més gros que una bíblia, i em va dir que m’agradaria. Em pesava molt, i em vaig creure incapaç d’acabar-me’l; però una volta endinsada en aquell barri que s’organitza absolutament per a recaptar diners -i animals, clar-, per a fer aquell zoo i salvar en Pitus de la seua malaltia, no el vaig poder deixar. És més, crec que me’l vaig rellegir unes quantes voltes, posteriorment, perquè creia que mai tornaria a trobar un llibre tan divertit i entretingut. Oh, no volia que s’acabara!

Anys més tard em vaig enganxar a dues sagues més internacionals, també clàssiques; les escrites per Enyd Blyton. Los cinco i Las mellizas en Santa Clara. En tot cas, la diferència que puc veure en aquests moments entre Blyton i Sorribas és que, a banda que Sorribas m’és més proper culturalment, la ideologia que irradiava era de solidaritat, de companyia, de fer colla i fer barri.

És un moment completament inadequat, amb la quantitat de feina que tinc, però aquestes coses són com l’amor: vénen sense buscar-les. Des de fa 18 hores estic absolutament enganxada a la sèrie 24 horas. L’última volta que recorde haver-me fet tan addicta a algun producte audiovisual va ser al Civilization (de Sid Meiers, un joc de conquerir imperis), fa poc més de tres anys.

De fet, havia vist algun capítol quan la passaven per Antena 3, però per a veure si m’adormia. Perquè 24 horas està molt ben feta, però és una sèrie que si no es comença a veure des del primer capítol, has begut oli.

Emili se l’havia baixat feia uns dies, i anit ens posàrem a vore-la mentre sopàvem.
– E: T’importa?
– M: En absolut.
– E: És una sèrie que enganxa molt.
– M: Tranquil, no crec que m’enganxe.- vaig dir mentre devorava les restes de mousse d’ànec que havien sobrat del dinar.
Com és d’imaginar, me n’anava a dormir a la una, jo, que si a les dotze no estic dormint m’agafa una potra com si tinguera quater anys!

La sèrie és com una puntilla de boixets guionística: intrincada, complicada, delicada i preciosa, protagonitzada pel Keffir Sutherland (o com se diga! Si no sóc capaç de distingir entre Londres i Gran Bretanya, com volen que m’aprenga el nom del fill de Donald Sutherland?), un tio dur dur, capaç de torejar-se a tothom, excepte a una psicòpata roïnassa, i a aquesta també se la toreja un poc.

M’ha fet gràcia una cosa: 24 horas passa a temps real -cada temporada dura això, 24 hores, i l’acció té lloc a temps real. Tan real que de tant en tant les imatges se superposen amb les d’un cronòmetre que recorda als rellotges de les bombes. Doncs bé, he vist des de les 8 del matí fins la 1 de la vesprada, i encara no he vist a ningú parant per a desdejunar o per a dinar. I quan van al bany aprofiten és perquè saben que aniran i es trobaran alguna cosa interessant -no sé, aquella persona amb qui volien parlar, aquelles pastilles secretes del cap,…. Tot un detall per part dels personatges de la sèrie.

Divendres passat la meua companya de pis i jo descobríem amb horror que la porta del microones tenia un forat. I ella, que és entesa en aquestes coses de ones, va fer una escama de por: que si les micro-ones podien deixar-nos estèrils, que si càncer… Una tragèdia. Necessitàvem un microones nou. I com a la botiga ens han dit que el microones ens tardaria una setmana en vindre -això no és res, si es vol comprar un carret de xiquet l’espera mitjana és de tres mesos!-, hem estat aquests dies escalfant-nos la llet amb la tecnologia del “casset”.
Oh, quines memòries! Qui estiga acostumat a tindre microones no se n’adona de la delícia que és alçar-se pel matí, ficar el got en aquell armari (preferentment sense forats, a no ser que ja s’hagen tingut fills, o que no se’n vulguen tindre, que no és el meu cas), apretar un botó i esperar un minut. I au, llet calenta.
 
Tornar a la tecnologia del casset m’ha recordat a aquells temps de quan era menuda, i tots els matins, invariablement, la pica s’omplia de bon matí del casset i dels quatre gots de llet ja buits, amb les seues respectives culleretes. Després d’escalfar-me la llet, i deixar el casset -que l’escurara una companya, a mi només em toca escurar dilluns-, he preparat la maleta. Una vegada al tren, cap a Gandia, tenia l’atenció desviada entre el DVD on mirava capítols de Friends, i el mòbil, esperant una telefonada. Ningú haguera dit, informatitzada com estava en aquell seient d’un tren de rodalies dels nous -que semblen de mentida, de nous que són-, que unes hores abans havia estat esperant davant del casset a que se m’escalfara la llet. Quin món de contrastos!

“Visc en una casa no lluny de la carretera. Al costat d’aquesta carretera, a l’entrada del revolt, hi creix un arbre. Quan jo era jove, pel camí passaven carros de pagesos arrossegats per bous, i només entre la sortida i la posta de sol. (…) Ara els cotxes corren per la carretera de dia i de nit. (…) Només l’arbre ha quedat igual, verd des de la primavera fins a la tardor. Creix al meu terreny.

Vaig rebre un escrit de l’Autoritat: “Hi ha el perill que un cotxe pugui topar contra l’arbre, ja que l’arbre creix al revolt. Per tant, s’ha de tallar”. Em vaig preocupar. Tenien raó. (…) De manera que vaig agafar una escopeta de dos canons, vaig seure sota l’arbre i, en veure acostar-se el primer [cotxe] vaig disparar.”

“Però no vaig encertar. Per això em van arrestar i portar a judici. Vaig tractar d’explicar al Tribunal que no havia encertat únicament perquè la meva vista ja no és bona, però que si em donessin unes ulleres segur que encertava. No va servir de res. No hi ha justícia. És cert que un cotxe pot topar contra l’arbre i fer-lo malbé. Però només que em donessin unes ulleres i una mica de munició, em quedaria assegut vigilant. ¿Perquè tanta pressa per tallar un arbre si hi ha altres mètodes que el poden protegir d’un accident? I no els costaria res, a part de la munició. ¿Que potser és una despesa excessiva?”

L’arbre. Slawomir Mrozek

La veritat és que sempre és arriscat escriure un post quan t’has entestat en fer-te precedir per algú de la talla de Mrozek. Però és que un fet m’ha recordat aquest conte: al costat i a dins del nostre hort hi naixen dues deus d’aigua cada volta que plou més del compte. Els meus avantpassats ja se n’adonaren, perquè de fet, el nostre hort de la Cava té un pou. Des de la ploguda del 12 d’octubre i fins poc abans del mes de desembre ha estat brollant aquesta font improvisada: ha desfet part de la carretera, ha inundat tot l’hort, i les sèquies han anat de bòlit tots aquests dies traginant aigua sense parar, nit i dia. Algú em va comentar que amb una bona capa de formigó, aquesta font pararia de brollar; però em fa la impressió que l’aigua no és tan fàcil de tallar com els arbres. A la Safor, no.

Què divertit! Vent de Cabylia ha tirat un guant, i jo, que sóc més xula que un huit, l’arreplegue. Es tracta dels premis Blog Solidari, com una cadena de cartes maleïdes, però en bloc i en forma de premi -bé, t’alegren el dia-. En què consisteix? Doncs ho explica la següent llegenda urbana:

Això diu que era… una xica de Canàries molt bohèmia que estava un dia a casa. I pensant, pensant, va veure la tirallonga de premis que s’otorguen per tot el planeta i va pensar:- Té, vaig a fer un premi. Perquè sí.- I va crear el premi del Blog Solidari. Amb bases incloses. Aquestes bases diuen que:

1.- Cal escriure un post mostrant el premi i citar el nom del bloc que te’l regala, i enllaçar-lo al post que et nomena (per a seguir la cadena)
2.- Escollir un mínim de 7 blocs que cregues que s’han destacat alguna vegada per ajudar, recolzar i compartir. Posar els seus noms i els seus enllaços, i avisar-los (si pots!)
3.- (Opcional). Exhibir el premi amb orgull al bloc, fent un enllaç al post que escrius sobre ell, i l’otorgues als altres.

Bé, doncs Vent d Cabylia m’ha nomenat, i em toca arreplegar el guant i fer el llistat amb els blocs que premis. I els guanyadors són….

• El bloc de la Marina, per apropar-nos a la interculturalitat des de l’interculturalitat (des de la Xina, vaja!).
• El bloc de Registres Particulars, perquè ja forma part de la vida, com el cafè de bon matí.
• Invasió subtil, que no seguirà la cadena però tant li fa, per alimentar als pobres d’esperit.
• La vida diferida, per alimentar l’esperit i donar esperança als qui no la tenen -o de vegades, a ell mateix-.
• A la Mercè, perquè ens porta vent del nord, aire fresc de les muntanyes.
• A Lo Bloc de la Piga, perquè m’agrada molt i m’anima el dia.
• A Anotacions Rizomàtiques, per ser una nota de música i lletra en un món binari.

A la classe de sociologia tractàrem la qüestió del feminisme al llarg de les sessions de la setmana passada. No cal dir que el Baron Dandy estava especialment reticent i recel·lós amb la qüestió -no sé perquè, no m’estranya-. Després de veure alguns aspectes relacionats, el professor es disposà a explicar els diversos tipus de feminisme: el de la igualtat, el de la diferència. I és clar, se’m va fer irresistible evitar una intervenció després de sentir-lo parlar sobre el feminisme de la igualtat.
– Home, jo diria que aquest tipus de feminisme és una estafa, perque convida a la dona a fer les tasques tradicionalment fetes per i per a l’home -que està molt bé: vida política, vida laboral, vida intel·lectual-. Però té l’error que no convida a l’home a entrar en el terreny de la dona, amb la qual cosa les dones fem el doble de feina: la doble o triple jornada laboral. Per a estar així més m’estime tornar al segle XVIII. La revolució feminista del segle XX, en aquest sentit, és una estafa.

El professor va estar d’acord amb el que vaig dir, però Baron Dandy, al meu costat, es va remoure amb inquietud, i després de la classe em va dir que jo en el fons també era una masclista, que totes les dones ho érem, i que el dia de demà, quan tinguera fills, jo els ho faria tot, i que criaria xiquets i xiquetes masclistes, com s’havia fet tota la vida. Em va entrar el riure tonto.
El Baron Dandy és la meua particular acció de bona voluntat, paciència i retorn a la societat d’allò que la societat m’ha donat a mi. Com una fundació, vaja, però a nivell particular.

El divendres per la vesprada vaig anar a la facultat de filologia: no només s’inaugurava l’Institut Confucio a la Universitat de València, sinó que també hi havia unes jornades feministes (estranya mescla, si hom s’atura a pensar-ho). Em va saber greu, perque tot eren dones conscienciades, a les jornades. Aquestes jornades no s’han de fer per a dones: s’han de fer per a hòmens. I, preferentment, per a barons dandis.

Comença una època divertida: els llums de Nadal a la casa de Gran Hermano -que és el que veuen al pis, en comptes de vore House :-(((-, llums de Nadal al Corte Inglés, oloreta de pastissets a casa, un fred intens a l’exterior com si algú s’haguera deixat la finestra oberta… (bé, tampoc tan intens, visc a València i tenim canvi climàtic, a qui vullc enganyar). D’ací no res -exactament 25 dies- ve la tirallonga de festes de nadal, i he de començar a pensar quines coses necessita, vol o desitja la gent del meu entorn. És una tasca que no sempre sol resultar senzilla, i la veritat és que agrairia que la gent del meu voltant fera el mateix que faré jo ara: un llistat de coses que poden regalar. La llista no és prescriptiva, ni obliga a ningú a haver de fer-me cap regal.  Però si es veuen obligats per les circumstàncies, l’obligació moral o un desig sobtat  irreprimible, ací tenen unes pistes.

– Una maleta grooosssaaa (per anar a Londres, naturalment)

– Una guia turística de Londres (i la veritat és que, per Londres no sé si entenc Londres o la Gran Bretanya. Ho deixaré per a que els altres facen el judici de valor)

– Unes sabatilles esportives (que les que porte estan trencades)
– Un MP3 (amb USB directe, si no és molt demanar)
Llistat de llibres:
– The curious incident of the dog at midnight (aixina, en anglés, que és per a una assignatura d’anglés)
– L’emperadriu dels eteris (en valencià, preferentment, perquè no és per a l’assignatura d’anglés)

I si algú vol fer algun comentari sobre què vol que li regalen -o què intueix que vol que li regalen a una altra persona, deixant un post anònim-, serà més benvingut encara que qualsevol regal de nadal.

La universitat és com un amant exigent: encara que hom arribe cansat a casa, cal complir; m’allunya de la meua parella –uns 78 km., si fa o no fa-, i finalment em trau diners com si, damunt, m’haguera tocat tindre un amant capriciós –en fotocòpies i material, per exemple, sense comptar la matrícula-.

Afortunadament, la diferència és que de tot açò al final en trauré alguna cosa de profit –que, al contrari de tindre un/a amant, només porta que complicacions i destarifos, i si no, que li ho diguen al de Match Point.

Puntualment, cada set dies, faig dues llistes de feines pendents: les dels deures setmanals –no em mireu aixina, en filologia també feia deures-, i la dels treballs de final de semestre, amb els quals s’ha de complir com un formigueta. La dels deures m’anima: quan he acabat una cosa, pose un tic al requadre. I he complit.

La de les coses a llarg termini, sincerament, no fa altra cosa que angoixar-me. Tinc una sensació semblant a la de quan era menuda i menjava bistec. Mossegant, mossegant, poc a poc s’anava fent una bola. Amb aquesta llista em massa igual; se m’està fent com una bola. Amb la diferència que aquesta llista em mira de reüll, penjada a la paret, la mala pècora, i no s’hi val a escopir-la i deixar-la a una part del plat. Si vull complir amb les expectatives i tindre el títol en juny hauré d’apretar i engolir.

Del 16 de febrer al 16 de març m’esperen les més apassionants emocions europees!! Hui m’han dit que em dónen una beca per anar a fer part de les pràctiques de llengua estrangera a algun lloc de Gran Bretanya -encara que a mi se m’ha ficat al cap que me’n vaig a Londres, en realitat podria anar directa cap a Irlanda del Nord.

Fa temps que flirtejava amb la possibilitat, però hui a l’hora de plàstica -veus? té alguna cosa d’especial, aquesta assignatura- ens han anat confirmant un a un els qui anàvem: perque érem uns quants els que havíem sol·licitat formar part d’aquesta oportunitat. Hi havia cinc places, i crec que totes elles les han aconseguides gent de la classe on estic; semblava talment com Charlie i la fàbrica de xocolata, tots cara al mòbil esperant la màgica trucada de l’organitzador d’aquest intercanvi, com qui espera que d’un moment a un altre, li aparega el preciat bitllet daurat.

Aixina que calcule que entre els mesos de febrer i març de l’any que ve el bloc estarà ple d’experiències londinenques -i torna! Que no me’n vaig a Londres, que Gran Bretanya és més gran!!-: d’aventures de beure tè i anar a dormir a les huit de la vesprada. Pot sonar avorrit, però per a mi, tant això del tè com això d’anar a dormir tan aviat, sona a paradís terrenal!

Com cada novembre, s’omple el pati de paradetes; al davant del gran mural de Calatrava amb ninotets d’Estimem la nostra llengua es posen paradetes del BEA, del SEPC o d’Estudiantes por la Libertad (que, com vos podreu imaginar, són estudiants per a tot menys per a la llibertat. Però bé, defensaré fins a la mort el teu dret a expressar-te encara que vages a dir coses oposades a allò que pense -o animalades, com en el present cas).

He de reconèixer, però, amb tota la sinceritat, que enguany han estat enginyosos. El SEPC presenta, com sempre, un gran desplegament de coneixement de disseny, i els cartells són els més bonics. El BEA fa cartells happyflowers, tampoc no ha variat l’estil. Però els Estudiantes por la libertad han agafat la frase de moda i l’han adaptada. De fet, fins i tot he fet una fotografia al cartell, però tinc el cable de la càmera a casa, i no les podré passar. Posa:

Si estás harto de oírlo, dile al catalanismo

Porqué no te callas?

Estic segura que la meitat dels estudiantes por la libertad algun dia seran grans pensadors, filòsofs i lingüistes, i l’altra meitat es barallaran pel premi Nobel de literatura.

Fa algunes setmanes que s’ha engegat a la facultat l’operació "viatge de final de carrera": a Punta Cana. Jo no m’apunte a l’aventura, però no tinc més remei que viure-la. En primer lloc, perque les meues companyes de pis ja m’han venut loteria -que tocarà, segur!-, i de segon, perque el viatge aquest es pot ensumar! Sí, sí, ensumar! Val, ja sé que sóc un tant neuròtica amb això de les olors -i encara no he parlat ni de la meitat de les meues manies-, però és que ara es porta vendre colònies per tal d’autofinançar-se el viatge.

Són colònies d’aquestes baratetes, còpies d’altres colònies, però canviant-ne lleugerament el nom -jo n’he comprat una que es diu Toñi, sona xungo, però fa molt bona oloreta, de manera que m’he limitat a posar una enganxina al damunt del nom, i ara es diu Colònia Trau la llengua, ha ha!. El cas és que aquest tràfic de colònies té lloc a la facultat, i és clar, ja gent no pot evitar fer tastos d’oloreta; i pels passadissos hi ha com un Arc de Sant Martí, però en olors. Si m’assemblara un poquet a Kyle XY -o a la seua germana, la Jessi XX- potser en faria un mapa i tot, dels olors, segons les plantes, i segons els noms xungos de les colònies. A un gos perdiguer com jo no li costaria massa. Bé, sempre és millor aquest enrenou olfactiu que l’olor de menjador de les escoles, no?

Anit vaig baixar a Gandia: he de confessar que aquest trajecte en tren el feia l’any passat tots els dies -d’anada I tornada- i crec que ja estic desentrenada al cansament que produeix -o sóc un poc més vella, qui sap. El cas és que vaig baixar perquè presentaven la nova temporada de Gandia Televisió: ja se sap, cada 4 anys, canvis. La presentació es va fer al teatre del Raval. Si bé és cert que l’aforament no estava completament ple, sí que cal dir que a la platea estaven totes les forces vives de la comarca -bé, o quasi totes-. A dalt l’escenari, em vaig alegrar de tornar a vore a tots els companys.

Una de les novetats que més m’agraden és que hi ha una traducció per a llenguatge de sords en algun dels programes -Anna Blanco es va presentar en llenguatge sord, tot un detall-. Per la resta, està el magazín, que ja no és el CDD Club del Diàleg, sinó el Magadia, i el condueix Laia; un programa de debat -la tradicional Cafetera de tota la vida, conduïda per Pepe Arnau, però que li han canviat el nom, vaja-, Cali2copi es transforma en Culturalia, portats per Gemma Fullana i Salvador Caudeli; el Mercat de Músiques es converteix en un programa per a joves, i el continua portant Marc Gomar, i finalment Bios esdevé Via… Via natura. I continua venint de la mà de Sonia. La nova cara dels informatius serà Rosa Escrihuela. A més a més tinc especial curiositat per veure el programa Dossiers, que serà quinzenal o mensual -no em va quedar clar-, el conduirà JM Alfaro (cap del Levante a la Safor, i un dels meus "pares" periodístics, si se’m permet l’expressió) i el treballaran també Júlia Planelles i Òscar Grifoll. Hi haurà un programa de tendències, portat per una xica que no sé qui és, i no en recorde el nom, i finalment un de Benvinguts, que obre les portes a la societat paral·lela que viu en Gandia: la de la gent que ve de fora. A més a més, Cine Club i dibuixos per a xiquets (Sherlock Holmes!! M’encanta!!!).

Fins ací l’explicació oficial. Com a explicació extraoficial, diré que em va saltar el cor quan vaig tornar a veure a tota la gent; no sé, ho he passat tan bé en aquesta feina que sempre queda un poc de nostàlgia. Home, sempre hi havia dies fotuts, com en tot, i dies que estaves cansada i havies de fer bona cara, o dies en què l’estrés s’acumulava i hom no donava l’abast. Però és una professió bonica. Bé, sempre tindré un lloc al coret per a GTV, supose que per això vaig baixar. Estaré atenta als nous programes.

S’albiren inicis de revolució a la granja on estic ficada: tots els animalets, animalons, bestietes i bestiasses de l’escola, o millor dit, de la classe, descobrim setmana darrere setmana unes tècniques educatives discutibles en segons quins casos. I hui, a l’hora de plàstica -eh, no vull rissetes, que vos veig!- hem posat en un compromís a la professora, comentant precisament aquestes pràctiques que fa un dels professionals del seu gremi (del gremi dels profes, vaja).

No sé ben bé què passarà demà, que és per a quan està prevista la revolució del tipus Pink Floyd -estem més cremats que unes castanyes-. L’any passat recorde que passava una cosa del mateix estil amb un altre professor: unes tècniques pedagògiques incomprensibles que em van fer traure un notable guanyat a base de llàgrmies -literalment- en una assignatura on, en altres circumstàncies, hauria pogut traure un excel·lent sense més dificultats. Una de les classes on ensenyava se li va revoltar -que no la meua, però no per falta de ganes, sinó probablement per falta d’una líder amb geni de matriarca mediterrània. I és que això és el que passa quan la gent, la humanitat, s’entesta a fer les coses més difícils del que són: que la gent se’t rebota.

Sóc conscient que no totes les assignatures poden tindre la mateixa filosofia, i que hem de treballar en totes bastant -si ens aturem a fer memòria, sempre ens enrecordem dels millors professors, d’aquells que eren exigents (i dels que estaven més bons si eren professors de l’adolescència, val ho reconec). Però exigent no és sinònim d’abusiu. L’exigència és un art més subtil, efectiu i útil.

Cada volta que comence una frase amb:- Ai, saps què he ensomniat, hui?- imagine que Emili es posa a tremolar. I és que tinc aquesta virtut de recordar perfectament part del que he somniat. Hui, per exemple, saps què he ensomniat? Que anava a la lluna. Sí, que l’escola on treballava -perque estava treballant en una escola, fent no sé ben bé què- oragnitzava un viatge a la lluna. Però crec que era un viatge molt d’estar per casa, i la nau espacial on anàvem s’assemblava més a una nevera que a una avioneta. I el més curiós de tot: la meua única preocupació, en el somni, era pensar quina roba m’enduria a la lluna.

M’he despertat, com sempre, amb les notícies de la SER, i d’allà passe a Canal 9, que és el que miren les meues companyes de pis per a desdejunar -no em mireu aixina, conec a gent que escolta la COPE. Aixina li fan ganes d’anar al bany-. Bé, el cas és que mirava les notícies i he vist aquest projecte de fer una lluna de València enmig del mar, un projecte que, d’altra banda, ja anunciava Malva-Rosa Connection fa uns dies. Em fa l’efecte que el projecte se’l menjaran amb creïlletes i cebeta, perque és literalment in-cre-ï-ble. Ara, amb tota la crisi immobiliària, fer una ciutat al mar? Em crec que els xinesos estiguen fent macroestructures d’aquest tipus, però ací? Per a què? En Villalonga hi ha una plana magnífica, on anaven a fer un camp de golf. Que els face allà, els pisos. Però guanyar terreny al mar per a què, si és l’aigua qui està guanyant terreny a la terra?

Crec més probable que la nevera de la meua escola s’enfile fins a la lluna -amb la meua maleta plena de roba, que això d’anar a la lluna no és qualsevol cosa, he d’anar "aseà"-, que no que res d’això de la lluna de València arribe a bon port, sobretot perque, com informava el mateix canal 9, un projecte com aquests és actualment il·legal (encara que, pensant-ho bé, això mai no ha estat un impediment).