La vida versió Champions League

En tres dies m’he menjat els huit volums de les rondalles d’Enric Valor, de Tàndem; l’un darrere de l’altre, com si fóra el gegant del Romaní, refugiat en el poble de Castalla o en la Serra de Mariola, que, pel que he llegit, està pleneta pleneta de donets, gegants, dimonis, bruixes, germans (de tres en tres) i castells (grossos i encantats).
Què voleu que vos diga, si en el meu excés d’imaginació ja veia fantasmes i creia en malediccions terrenals, després d’aquesta sobredosi rondallística, quan vinguen els reis a portar els regals, potser encara m’agenollaré a besar-los les mans a ses magestats i a dir-los allò de:

Quan anem fent-nos més majors substituïm els contes de la uela pels contes de Pau i Laia, o de Teo; més endavant són substituïts per la col·lecció de Els cinc, Las mellizas en Santa Clara o la col·lecció de Harry Potter. I un dia, sense saber com, agafem per banda Un negre amb un saxo o El carrer de les Camèlies, ens el llegim, i hem passat a ser adultets en miniatura, que en quatre dies han passat de veure l’Arare i els dibuixos animats de després del Telenotícies a prendre cafè i fullejar el diari.
El repàs a les Rondalles d’Enric Valor m’ha servit aquests dies per a recordar tots aquells contes que m’havien contat de menuda, que havia enterrat en el fons de la memòria, i que ara, per art de màgia -com solen ser aquestes coses-, he rescatat. La riquesa dels contes valencians és extraordinària, com s’explica a l’Antologia de Rondalles Populars Valencianes (editada pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, que m’ha regalat Emili), i fan ganes de posar-se al costat de la llar de foc, amb la manteta tapant els peus, i començar a explicar rondalles als néts.