La vida versió Champions League

Es veu que els aqüicultors del delta de l’Ebre han de buscar mercat per a les ostres a l’estranger, perquè ací les ostres (que en realitat van a 4 euros el quilo o menys, segons deien al Telenotícies) es veu com un aliment privatiu, i ningú no en compra. No serà que ningú en compra perquè s’han de menjar crues i vives, i això fa com angúnia? Una volta, quan jo era joveneta, un amic -que té més diners que pesa- em va convidar a dinar a un restaurant, i hi havia ostres. I a la meua joventut no ho vaig saber apreciar. Ara tampoc, perquè m’han dit que s’han de menjar així, a pèl (amb un xorret de llima, m’especifica ma mare; tot i que això no ho arregla). En tot cas, per a que la Piga no m’acuse de boicotejar l’economia de la seua zona :-), he de dir per experiència que els aliments crus poden resultar exquisits. I per a qui no l’haja sentida mai, a continuació la Tia Marta vos explicarà la història de Marta Insa i el seu primer dia a Varsòvia.

Corria pels volts de Tots Sants quan una jovencella de nom Marta Insa es va plantar a Varsòvia sense més. Arribà de nit, quan les ànimes dels morts la segona guerra mundial en un dia tan assenyalat voltaven pels carrers de la capital de Polònia, i Marta es va tancar en l’habitació de la casa de la bruixa. El dia següent, la bruixa, que era bona, la va deixar anar a donar una volta per la ciutat, amb un bitlleter ple de dinerets polonesos i un mapa de la ciutat. I la jovencella es va posar a caminar. I camina que caminaràs, arribà fins al casc antic de la ciutat -totalment reconstruït, per cert, perquè els alemanys no van deixar pedra sobre pedra-. El sol, que per aquelles latituds es pon traïdorament prompte, va fer creure a Marta que era més tard del que realment era; i com ella mai no porta rellotge -perquè el perd-, va creure que havia arribat l’hora de dinar.
Entrà en el primer restaurant que trobà amb els seus coneixements rudimentaris i escadussers de la llengua, disposada a menjar el plat més gran que es poguera trobar. De primer va demanar una amanida -perquè coneixia aquella paraula en polonès-, i de segon, va demanar l’Stek Tartar, pensant que, com els tàrtars tenien fama de brivalls garrits i bàrbars, el bistec tartar seria el més gran de tota Varsòvia. L’amanida era deliciosa, i se la va acabar de seguida. Però tenia molta més fam, i esperà delerosa el segon plat. Quan arribà, no va poder creure el que veien els seus ulls: era un plat gran, amb trossets d’all, cogombrets, un rovell d’ou cru, i una hamburguesa crua enmig. Marta va pensar que potser havia de mesclar tots aquells ingredients i demanar als cambrers que li ho ficaren al forn; després mirà pertot arreu, creient que li farien allò de la càmera oculta per a alguna televisió polonesa. Veient que passats cinc minuts no succeïa res, que els cambrers estaven darrere la barra petant-se de riure -ja que, a sobre, era l’única clienta del restaurant a aquelles hores-, i que la panxa li plorava de gana, es va decidir a ficar-se un tros de carn crua a la boca. I, oh miracle! Li va resultar el plat més deliciós que havia provat, ja que la carn estava condimentada, i allò era com menjar salmó fumat, però en comptes de salmó, amb carn. Des d’aquell dia el bistec tàrtar és un dels seues preferits.