La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

La invenció d’Hugo Cabret

Com enguany he estat bona xica -i tinc un document que ho certifica-, he decidit autorregalar-me La invenció d’Hugo Cabret (bé, la versió en castellà, però està també en valencià, tot i que no l’he pogut trobar). És un llibre que em recomanaren al diploma que estic cursant, el de Cultura, lectura i literatura infantil i juvenil.

Hi ha gent que té prejudicis amb la Literatura Infantil i Juvenil, considerant-la un subgènere (sense anar més lluny, un amic periodista quan em va sentir dir que estava fent aquest diploma sobre literatura infantil i juvenil em va respondre, literalment:-Ecs!); jo tenia un cert prejudici pel gènere de l’àlbum il·lustrat o de les il·lustracions. Bé, no exactament un prejudici, però sí un allunyament. Com si la imatge no fóra tan important com la paraula (i això que he estudiat comunicació audiovisual, i per a mi la imatge teòricament hauria de ser important). En diverses sessions del diploma hem estat estudiant la qüestió de la imatge: i he arribat a la conclusió que m’hi he de fixar més, perquè és certament important.
I la millor manera per a començar aquesta nova vida amb un prejudici menys és llegint La invenció d’Hugo Cabret. Es tracta d’una obra preciosa, que recorda al gènere cinematogràfic, però tractat des del paper, i on la imatge pren el protagonisme. No només es tracta d’una història que captiva i encurioseix, sinó que el seu tractament és especial, diferent. Un repte. Si vos ha entrat curiositat, ací es pot fer un tast xicotet de l’obra. Jo la tinc al damunt la taula, me n’he menjat un capítol, i crec que aquesta nit, quan acabe les mil feines que tinc pendents, tornaré a endinsar-me en aquest somni sorgit de la genial ment de Brian Selznik.


  1. Hola Marta,

    Sí, els prejudicis en literatura són una rèmora, perquè fan mal la mateixa literatura. Hi ha una jerarquia implícita i explícita també que situa, normalment, la novel·la al capdamunt del púlpit. L’assaig té prestigi també, encara que és minoritari. I la poesia i la literatura infantil i juvenil solen ocupar els escalafons més baixos. Això ja ho saps tu, que tens experiència editorial i literària. I després hi ha els prejudicis de les persones, dels lletraferits, envers els seus companys d’ofici: capelletes, conciliàbuls, maquinacions, amiguismes… Això també fa mal la literatura, perquè enalteix noms menyspreables o prescindibles en detriment d’altres de més valusos. Però som humans i hem de conviure amb aquests prejudicis (comptar amb ells i combatre’ls alhora). D’altra banda, per desgràcia la literatura no és l’únic espai on hi ha prejuducis. N’hi ha més: la política, la història…

    Salutacions      

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.