La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

València i Varsòvia: doble ve baixa

L’altre dia anava en autobús per València, pujant Cardenal Benlloch a tota pastilla, i em va vindre un flaix dels autobusos de Varsòvia. A la capital de Polònia, els autobusos, que es notava que havien estat produïts per mans comunistes, de tan antics com eren, havien de lluitar contra el pas del temps, i contra les inclemències de les carreteres; tanmateix, donaven la sensació de ser estrets, com un ou.

A Polònia i en general a tot aquella xarxa de països que estan més enllà de l’Europa Coneguda, les inclemències del temps foten a base de bé les carreteres. Perquè? Doncs perque plou molt, i hi ha moltes vies de tramvies, i quan arriba l’hivern i tot es gela, l’aigua es converteix en gel, s’expandeix, i fot el cement, i les juntures de les vies. I quan els autobusos travessen la ciutat a tota llet, diguem-ne que els amortiguadors resen per sobreviure, i la gent que ha pagat el bitllet té la sensació d’haver anat a Portaventura gratis. És tan fàcil rebotar d’una banda a l’altra, en un autobús varsovià!

En canvi els autobusos valencians gaudeixen d’una millor orografia: però quan hi ha via lliure, espai per a córrer, el viatger de l’autobús valencià té més bé la sensació de poder rebotar a banda i banda del vehicle amb més facilitat, perquè la conducció sol ser més temerària, i perque els autobusos no han de prendre mesures contra el temps (el de cronos i el de la meteorologia). I al final, sembla que també acabes comprant un bitllet per a un parc temàtic.

La diligència

El diumenge per la vesprada assistisc a una tradició, a un ritual de comiats i viatges. Partim com en una diligència, des de Gandia. Cadascú amb una maleta en una mà, i una bossa enorme en l’altra, ens disposem al viatge cap a la Capital. En poques hores el trasllat d’estudiants és considerable, i l’embús de persones i objectes supera la meua paciència: i acabe baixant les escales cap al tren, amb la maleta en una mà i la bossa de taronges a l’altra, cridant:- Sóc la princesa guerrera! Això és la guerra!

Una volta asseguts i calmats, l’espectacle sol ser trist i depriment: som una diligència avançant cap al Far West, i anem carregats de queviures com si València fóra una ciutat post-nuclear que haguérem d’anar a repoblar. Només ens faltaria una gàbia plena de gallines ponedores!

Una volta al nostre destí, aborregats, aconeguim eixir cap a l’exterior de la joia modernista valenciana per excel·lència -oh, com m’agrada, l’estació del nord!- i ens dispersem com una manifestació il·legal cap a tots els autobusos, cap a totes les direccions. Com un regueró de formigues que el divendres per la vesprada tornarà a trobar-se al tren, a la diligència que ens retornarà cap al nostre Far South particular.

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Tenim una cita

Hui, a les 20 a la casa de la Cultura de La Font d’En Carròs: Maite presenta el poemari. El cartell, de luxe: a càrrec d’Alexandre Navarro. I també d’Empar Millet, de l’Associació Cultural Ramoneta Vilaragut. I en acabar, una sorpresa que no revelaré 🙂

En parle poc, de poesia; però m’agrada. Ahir va sorgir en la conversa que tenia amb Pau Ribera, precisament. Parlàvem de gustos -i disgustos!-, d’allò humà i diví… i clar, isqué la qüestió de la música i la poesia. I crec que li vaig dir alguna cosa semblant a:

– Mira, Pau, una de les meues autores preferides és Gioconda Belli. És una autora que escriu una poesia visceral, que veus que ix des de les entranyes, i que a una persona "entranyable" com jo li arriba molt endins. Però la poesia té música, està feta per música: és la part musical del llenguatge. I la música és la manifestació física de la matemàtica. Per tant, per més que moltes vegades es contraposen, o les vegem contraposades, la poesia necessita, com la música, com la matemàtica, una quadratura, dins les quals els límits són inexistents.

És precisament en aquest sentit que m’agraden els poemes de Maite: no només perque estan escrits des d’un interior que m’és experiencialment més proper del que em podria ser qualsevol altra persona apart de mi mateixa. Tenen la perfecció matemàtica de la música, i la seua sonoritat. I també son un crit d’atenció, de reclam; perquè venim d’un món -en el meu cas, no en vinc, però m’agrada pensar que sí- que es va esborrant poc a poc, i ja és hora de clavar-li una xinxeta per a que deixe d’escolar-se paret avall.

Bé, totes aquestes qüestions no sé si les sé explicar massa bé, es fa més entenedor quan es llig, quan es té entre les mans tot el que he comentat anteriorment.

Emili també en parla en un dels seus posts. http://emilimorant.blogspot.com/2007/11/la-gent-del-nord-tan-noble-fredament.html

Filosofia de cafè III

Quan anava a la Universitat Pompeu Fabra, els sobrets del cafè ja tenien algunes frases de saviesa, que endolçaven espiritualment el cafenet. A la Universitat de Barcelona vaig deixar de tindre aquest aire filosòfic -total, ja estàvem rodejats de filologia. Ens hauria agafat un empatx-. A la UOC, no cal dir que no serveixen cafès -¿potser el dia que te’l pugues imprimir?-, pero el Nulla dies sine línia ja em servia cada dia quan, a les tantes de la nit, després d’una jornada laboral de 14 hores, agafava el cafè -descafeinat- per banda, per empassar-me uns apunts que de vegades semblaven encriptats. Amb alegria, vaig descobrir que la Universitat de València tornava a il·luminar els nostres cafès de cada dia amb frases populars i savis consells… fins al principi del curs d’enguany.

Els sobrets, groc llimona amb lletres impreses d’una banda, i groc llimona amb el logo de Cafés Durbain de l’altra, havien estat substituïts per uns altres sobrets, d’un negre tètric espantós i amb referents més tendents a la biologia que a la filosofia: hi havia un ós verd fofi horrible, l’ós del "madronyo" de Caja Madrid.

I per fi hui he tornat a retrobar-me amb els sobrets savis: no sé si perquè ja se’ls havien acabat els óssos, o per una revolució silenciosa d’estudiants i professors de la facultat, que havien deixat de prendre cafè per no trobar-se els sobrets negres i tristos amb què havíem començat a notar una certa amargor al sucre (m’agrada pensar que és per aquesta última raó, és més bonica, no?).

Aquest matí, com sempre, he agafat dos sobrets -m’agrada el sucre amb cafè-. M’hi he trobat a Shakespeare: Hay caídas que nos sirven para levantarnos más felices. I al "refranero" popular: Quien al pobre cierra la puerta, la del cielo no hallará abierta. Oh, els matins tornen a omplir-se de filosofia de cafè! Mira, coses que a una li alegren el dia.

Antimàrqueting encobert

En els quasi dos anys que fa que vinc quotidianament a la facultat sempre em trobe exemplars de l’ABC a la porta. De fet, hi ha una apradeta a dins, per si algú vol fer-se’n subscriptor -fer que un estudiant pague 400 euros al trimestre, que és el que valen les subscripcions, per veure una informació esbiaixada que ja pot veure per internet?

A voltes l’agafe; per a estudiar críticament el contingut -bé, és deformació professional, això ho faig amb l’ABC, el Levante, l’Avui o amb l’abonament de l’autobús-. L’altre dia, però, la meua intenció era una altra: anar a veure la cartellera dels cinemes, per veure alguna pel·lícula que sàpiga que després no veuré amb Emili, bé perquè a Gandia no la fan, o bé perquè no tinc manera de subornar-lo per anar a veure aquella peli en concret.

I em vaig adonar que NO TENIA CARTELLERA ENTRE SETMANA!! Voler fer pagar una subscripció a un estudiant per un diari que ja està en internet és una tècnica errònia de màrqueting; si damunt el diari en particular no té cartellera, em fa pensar que el director de màrqueting de l’ABC rep una paga subterfúgiament pel grup Polanco. O pel Mundo, vaja, que encara estan més barallats…

El judici de l’oca

Presentem en una assignatura seria de magisteri una seqüència didàctica; sobre com treballar la fonètica i la poesia en anglés. Hem passat un mes parlant de les perspectives vigotskianes i piagetianes, del conductisme, l’innatisme i el constructivisme, i era hora d’aplicar tota la teoria en una bona pràctica. I posar aquesta pràctica a judici dels companys de classe. I em va tocar primera.

Una seqüència didàctica llarga, amb molta feina, que tenia punts febles. El professor demana quins problemes li podem veure al treball. Silenci. No hi ha tensió; el que hi ha és molta gent adormida i famolenca. Finalment, un comentari.

– Sí, bé, jo li trobe un problema: és que és molt avorrit això de la poesia, i no em sembla un bon mètode per ensenyar anglés als xiquets. Bé, la poesia i la literatura en general. Jo treballaria amb jocs.

Tant de Piaget i Vigotski per a això? Em vaig mossegar la llengua -encara em dura la llaga- per tal de no contestar-li que sí, que així, d’oca en oca, anirien pujant cursos fins arribar a l’ESO, on es fotrien una hòstia com si hagueren caigut a la casella del pou.

Quan el món s’acabe, una píndola d’optimisme per al dilluns

"Quan el món s’acabe", de Dave Matthews Band, és una d’aquelles cançons que et posa de bon humor per més borrós que tingues el dia. N’adjunte la lletra en anglès. Ahir, quan tornava a València en tren, em vaig dedicar a intentar traduir-la al català, amb cara i ulls; però només vaig saber posar-li un nas, i em va eixir una cançó amb nas de pallasso, de manera que adjunte l’original en anglès que és molt millor -anem a ser realistes, el Dave Matthews i els seus col·legues han venut més discos que jo, per alguna cosa serà-.

Per als qui els faça mandra l’exercici de llegir la cançó, o d’entendre-la, a grans trets diré que en Dave ve a dir que "El dia que el món s’acabe agafa les teues coses, que te’n véns amb mi, anirem a veure com desapareixen els estels, farem l’amor dolçament, i quan el món s’haja acabat, nosaltres tot just haurem començat". Si això no és optimisme…

Per cert, aprofite per a felicitar a la Marina Yang, optimista per definició, que el divendres va ser el seu aniversari (almenys a occident, no sé com funciona això dels aniversaris a la Xina, Marina), i vaig pensar en ella tot el dia, però no em vaig poder connectar.

When the world ends

When the world ends collect your things, you’re coming with me

When the world ends, you tuckle up yourself with me
Watch it as the stars disappear to nothing
The day the world is over we’ll be lying in bed

I’m gonna rock you like a baby when the cities fall
We will rise as the buildings crumble
Float there and watch it all
Amidst the burning, we’ll be churning
You know, love will be our wings
The passion rises up from the ashes
When the world ends

When the world ends, you’re gonna come with me
We’re going to be crazy, like a river bends
Were going to float, through the criss cross of the mountains
Watch them fade to nothing,
When the world ends, you know thats what’s happening now
Im going to be there with you somehow, oh…

Im going to tie you up like a baby in a carriage car
Your legs won’t work cause you want me so
You just lie spread to the wall
The love you got is surely, all the love that I would ever need
Im going to take you by my side, and love you tall, til the world ends

Oh, but dont you worry about a thing, No, cause I got you here with me
Dont you worry about a thing, is just you and me
Floating through the empty, empty
Just you and me, oh, graces, oh, grace

Oh, when the world ends, we’ll be burning one
When the world ends, we’ll be sweet makin love
Oh, you know when the world ends
Im going to take you aside and say
Lets watch it fade away, fade away
And the worlds done
Ours just begun, it’s done, ours just begun

Were gonna dive into the emptiness, we’ll be swimming
Im going to walk you through the pathless roads
Im going to take you to the top of the mountain thats no longer there
Im going to take you to bed and love you, I swear
Like the end is here

Im gonna take you up to
Im gonna take you down on you
Im gonna hold you like an angel, angel
Im gonna love you, Im gonna love you
When the world ends, Im gonna hold you
When the world is over
Well just be beginning…

The Dave Matthews Band

El mal d’Usher

"Abordà amb certa extensió el que ell considerava la naturalesa de la seua enfermetat. Era, va dir, un mal constitucional i familiar, i desesperava per trobar-li remei; una simple afecció nerviosa, afegí immediatament, que indubtablement passaria aviat. Es manifestava en una multitud de sensacions anormals. Algunes d’elles, quan me les explicà detalladament, m’interessaren i em desconcertaren (…); amb prou feines suportava els aliments més insípids; no podia vestir roba si no era d’una certa textura, els perfums de totes les flors li eren opressius; la llum més tènue torturava els seus ulls i només uns pocs sons peculiars, entre ells els instruments de corda, no li inspiraven horror."

La caiguda de la casa Usher. E.A: Poe.

Amb aquest fragment de La caiguda de la Casa Usher volia començar hui el post, perquè m’identifique amb el personatge, Roderick, en un dels seus patiments: el de l’olfacte. Per a que donar una idea de l’abast del problema, quan anava a casa el meu novio, que vivia en un tercer pis, i a la terrassa del bar de baix s’encenien un cigarret, jo, des del menjador, en notava l’olor -la molèstia-.

Senc tots els olors a distància, olors que aparentment no noten altres persones, o no amb tanta intensitat.  L’altre dia, al tren, l’home del meu costat s’havia fet alguna copeta de conyac, o alguna cosa. Anava serè, però quan se’m va seure al costat, vaig tindre la impressió que tenia un borratxo fastigós a la meua esquerra. M’havia de mig tapar el nas amb l’exemplar de la novel·leta que m’estava llegint –The professor, que em perdone l’Emily Brönte-.

Emili, fent broma, em diu que a la pròxima tragèdia on s’hagen de rescatar víctimes, me’n vaja en companyia de tots els gossos, per a rastrejar, que segur que faré profit. Home, no estic entrenada a cercar-ne, de víctimes, però ja puc avançar que em podrien ensinistrar a base de dònuts.

SPM

Comença sentint-se alguna cosa, com la primavera a principis de març. És una sensació de vegades, altres és alguna cosa més instintiva, o potser una qüestió física -biològica, vull dir. Poc a poc, una s’unfla com un globus d’aigua; s’accentua una certa torpesa, un pessic d’insomni, i de colp i volta, un matí, veus que la talla dels sostenidors s’ha quedat menuda. Al mateix temps, una punxada, la intuïció femenina, recorre tot el cos.

I finalment, com un torrent d’aigua desbocada, aquella mateixa vesprada t’agafen unes ganes terribles de beure cervesa, menjar xocolata, beure cafè, alcohol -o un plis plai, que diuen a Alcoi, i que combina ambdues coses-. Et mires els pits, mires el pot de cervesa que tens a les mans, i finalment, amb un mig somriure, t’aboques al calendari, sabent que, amb la mateixa seguretat que hom afirma que en un triangle equilàter els angles mesuren 60 graus, et falta menys d’una setmana per a la regla. És el SMP: Síndrome Pre Menstrual.

De fet, cervesera de mena com sóc, això de tindre una birra a la mà no és precisament un síndrome de PSM, o jo patiria d’anèmia ferropènica. Però sí hi ha altres símptomes abans esmentats. O el pitjor dels meus símptomes és la crisi dels 18 barra crisi dels 30: trobar-me jo sola, amb una barra de xocolata a una mà i una copa de mistela de Xaló a l’altra, plorant a llàgrima viva, dient-me que què collons faig vivint com una adolescent de 18 anys si el que hauria d’estar fent és viure com una adulta de 30.

Després d’una horeta, amb la mateixa rapidesa que ha vingut, se’n va; et fots a riure estrepitosament, i canvies la birra per un calendari, i la xocolata per la caixa de compreses:-Bah, de debò vullc canviar la meua vida filantròpica?

Stardust

Anàvem al cinema amb la intenció de veure el "Sueño de Cassandra", però aparentment hi havia una certa descoordinació entre els cinemes de La Vital i el Levante, i per a no estar mitja hora esperant a les portes del cine -feia molt de fred-, finalment decidírem entrar a veure Stardust, que començava en el moment en què arribàvem. Hora d’inici: 22.35. Hora d’acabament: 00.35. Sensació de durada: eterna.

Vaig esperar a que tragueren els títols de crèdit per a anar-me’n: primer, perquè el cinema estava petat -seiérem a la 4º fila!! Tenia por que els conjurs de la bruixa maruixa travessaren la pantalla i em convertiren en un ratolí!!- i segona, perquè esperava, en qualsevol moment, veure inscrit en pantalla una cosa semblant a: agraïments especials al senyor Windows Vista per deixar-nos rodar la peli en els seus fons d’escriptori. De debò.

La imatge, els efectes i tot això és molt bonic en Stardust; el que falla, al meu parer, és que té massa subtrames, i és clar, quan sembla que s’acaba la pel·lícula, apa, sant tornem-hi, que no ha estat res. Els guionistes han agafat l’esquema de Campbell o Propp i l’han multiplicat per quatre, amb el resultat que Stardust és una mescla de les Cròniques de Narnja, Peter Pan a Neverland, Hansel i Grette i la Caputxeta vermella. Bé, millor dit, no són cap mescla; són tots els quatre contes posats l’un al darrere de l’altre, respectivament.

Salven la peli sobretot sobretot Robert de Niro, fent d’un pirata sorprenent, esplèndid i divertidíssim -ell i tots els seus pirates-, i la Michelle Pfeiffer fent de roïnassa, incloent també als seus maquilladors que feren un treball magnífic.

Gran pel·lícula per a pre-púbers desficiosos en un diumenge plujós de sobretaula. Si no es compleixen aquestes condicions, recomane veure-la a trossos, quan hom no tinga absolutament res millor que fer, i vulga flipar un poc.

Aprobat justet, i per Robert de Niro i Michelle Pffeifer.

La Font d’En Carròs en tots els sentits

Ha arribat novembre després que algú decidira passar una cortina de pluges entre l’estiu i aquesta trinxera de l’hivern que en realitat és la tardor. Fa fred; m’agrada. Abans deien que per Tots Sants s’havia d’estrenar abric. L’any passat recorde anar en màgina curta -per la globalització del caos atmosfèric-. Enguany, en canvi, ha fet un Tots Sants com déu mana. I el poble i la tardor es poden notar amb tots els sentits…

La vista: La verdor de l’agret i la del taronger fan de la Font en concret i de la Safor en general el xicotet paradís terrenal. Ací la tardor només és de color carabassa pels bunyols i els boniatos, i grisa perquè les muntanyes tenen les roques grises, badades per la calor de tres mesos tòrrids, o per les pluges que ens envia la Marina.

El tacte: el tacte és el de les mantes, que recoperem dels baguls de làvia, on ha reposat mandrosament tota la roba d’hivern. També és el tacte gelat de l’aigua de l’aixeta, i la sensació de fred humit i traïdor de la comarca, que ens soterra en una clapa humida, tant si fa fred com calor, durant tot l’any.

L’olor: un dels sentits que més m’agrada. La Font fa olor a llenya cremada, a xemeies enceses -es pot sentir pel carrer, qualsevol dia de la setmana, ja cap a les set o les huit de la vesprada-. La casa, ma casa, fa olor a panellets, a taronja recén collida, i al llorer amb què s’han cobert les mants guardades, per a que no hi vagen els bitxos.

El gust: mmmmhh.. Fa gust a mandarina acabada de collir, gust a paella negra -la meua preferida del món, amb carxofa i faves-, gust a vi de Xaló, i a guisat de la mare.

L’oïda: Els sorolls i sons de la tardor, d’aquests dies, difereixen de la resta de l’any perquè els xiquets ja no pugen a jugar a la Plana. Resten a casa, o al poble, baixen al parc. I la Plana s’omple de calma, com si al món sencer li hagueren posat una enorme sordina.

El sisè sentit: A partir de tots Sants ixen els fantasmes, els bons i els roïns, i en aquestes nits, que semblen d’hivern, vullgues que no, fan companyia: beatos, apòstates, republicans i meninfots, l’esperit de les generacions anteriors s’escampa com la boira, per tota la vall. Només els demane a les animetes santes que a les nits es queden a les portes de la casa, guardant, i em deixen dormir tranquil·la.

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Disfrutar a classe

Hui ha vingut la professora de plàstica i la seua didàctica, per primera volta, a classe. L’havien operada dels ulls, i ha estat de baixa fins ara; fins a hui no l’hem coneguda. És de Castelló, se li nota per l’accent, i és com un raig de sol que haguera entrat a les classes prefabricades que tenim -anomenades Pavellons (???)- que fan de mal vore.

En la primera sessió alguns ja hem al·legat la poca traça amb què la naturalesa ens havia dotat per al dibuix; ella ha rigut, després d’escoltar-nos, i ens ha dit:

-Açò no és una classe de dibuix, és una classe de didàctica. Jo ja sé que hi ha qui dibuixa millor i pitjor; però jo el que vull és que ho feu, i que disfruteu fent-ho.

Està bé: és la primera volta en la vida en què entre a una classe i em diuen que tant se val si ho faig bé, millor i pitjor, que el que compta és difrutar fent les coses. Per un moment m’havia semblat estar en Alícia i el país de les meravelles, però en comptes d’una reina dolenta, haver-hi trobat una professora-fada.

Ara bé, si el dia de demà arribe mai a donar una classe de plàstica, no sé què pensaran els xiquets quan vegen que la seua professora dibuixa els monyigots pitjor que ells; la professora de dibuix sembla bona persona, però en el món real, els xiquets -especialment a segons quines edats- poden ser molt cruels.

Sis graus

Fa alguns mesos vaig estar a punt d’enganxar-me a una sèrie anomenada Seis grados, crec que a Quatro. Ara ja no sóc l’ama de la tele, perquè compartisc pìs -i cedisc fins i tot els dimecres, quan les meues companyes prefereixen vore Hospital Central a Kyle XY, per a que vos feu a la idea de la meua bona fe i respecte a la democràcia!-. Però m’ha vingut al cap això de sis graus, perquè en el panorama de la xarxa catalana, pot passar probablement una cosa semblant.

Si hom entra en un bloc català, arreu, estic segura que dins d’aquests sis graus pot donar una volta als Països Catalans i tornar, a base d’entrar a blocs de coneguts i amics. Amb les connexions dels sis graus americans nosaltres ens donem un parell de voltes, i encara ens sobra cinta mètrica, diria jo.

Doncs això, fills meus, que el món és un mocador.

El vaixell de Genseric

Això diu que era un bàrbar molt roïn i avar, que en temps de l’imperi Romà decidí anar a la gran ciutat, per a emportar-se’n tots els béns, tot l’or, tota la riquesa. El bàrbar, anomenat Genseric, planejà un atac per mar: pujà Tíber amunt, amb un vaixell enorme. La seua arribada va ser un cataclisma per a Roma: moriren molts dels seus ciutadans, i Genseric omplí el seu vaixell fins al capdamunt, ple de les millors riqueses de Roma, sense que ningú no ho poguera evitar. Navegà de nou cap al mar, riu avall, i en arribar a la desembocadura del riu Tíber, el vaixell de Genseric s’enfonsà pel pes, irremeiablement, cap al fons del mar. I conte contat, conte acabat.

Una de les coses que no em quadren d’aquesta llegenda romana és que els rius són d’aigua dolça, i el mar, sobretot el Mediterrani, d’una aigua saladíssima. I segons tinc entés, és més fàcil que alguna cosa flote en una aigua salada que en una aigua dolça, per qüestions de densitat. Però bé, tampoc no ens hem de posar tècnics amb els contes i les llegendes, perquè si he de començar amb el conte del Patufet….

Al tema: el divendres a les 20 hores Ferran Garcia-Oliver presentava a la Casa de la Marquesa, a Gandia, el seu llibre El vaixell de Genseric. L’obra és guanyadora del XXVII Premi Carles Rahola d’assaig de Girona, poca broma, i és el resultat d’un dietari escrit entre 2004 i 2005.

La presentació va córrer a càrrec de Gabriel Garcia Frasquet i de Víctor Gómez Labrado. Gabriel Garcia Frasquet és una de les personalitats més austeres, sàvies i cuidadoses de la comarca i de part de l’estranger, sota la meua opinió. Presentà el llibre amb la delicadesa d’una ploma i disseccionà l’obra amb l’exactitud d’un bisturí expert, en una intervenció que s’assemblava a una ressenya de Caràcters.

Víctor Gómez Labrado, era l’altra cara de la moneda: va ser com escoltar un amic -de l’autor i de tots nosaltres-, parlant sobre el llibre, reflexionant sobre el pas del temps i les ideologies d’una generació que ronda els 50, i que dels principis revolucionaris han passat a un cert aburgesament. Bé, jo en tinc 28, d’anys, i ja em note aburgesada, no vull ni pensar com seré quan en tinga 50. Sentir parlar a Labrado és com menjar-se un bombó dolç de terra aspra, amb el regust de l’arròs suecà. Si a això li afiges la familiaritat amb què tracta tothom, en fa d’ell, també un bon presentador de llibres.

Bé, he parlat de la presentació, poc puc parlar del llibre, perquè encara no l’he llegit, i l’exemplar que m’he de llegir té cua. Quan haja passat per les meues mans potser en faré un post.

El vaixell de Genseric està editat per Proa; i vos informe que el de la portada, que apareix en primer pla, no és Genseric després de fer la roda de premsa sobre la seua intenció d’expoliar Roma: és Ferran Garcia-Oliver, l’autor.

13 Rosas

Anit una companya del pis i jo agafarem el montante i anàrem al centre, com si fórem estudiants de veritat; amb la diferència que no anàvem a bufar-nos, clar, sinó al cine -als cines Lys, que estan molt bé. Mira, una de les poques coses bones que li trobe a això de viure tan lluny de casa-. La pel·lícula que decidirem menjar-nos: 13 rosas.

Recorde que en l’assignatura d’història, en algun curs de l’institut, ja ens en parlaren, de las 13 rosas: és a dir, que anàvem a veure la pel·lícula com qui va a veure Titànic, conscients que al final tot se’n va a fer punyetes.

La diferència és que aquesta pel·lícula no explica històries intrincades i extraordinàries -com el Di Caprio, que anava de camí a ser un Picasso de l’època segons aquella peli, ni més ni menys-. Són vides d’unes xiques -en algun cas, xiquetes-, perfectament creïbles, i quasi totes també magníficament interpretables -menys l’escena del principi, que no sé perquè, però em vaig imaginar a les dues actrius que donaven el discurs fent exactament el mateix, amb paraules diferents, a la facultat d’audiovisuals de qualsevol ciutat, a l’any 2007, per demanar que posaren una màquina de fer monges a la porta de la sala de projeccions. Què voleu que vos diga, el primer discurs no me’l vaig creure-. La interpretació, però, en general millora a partir de la següent escena.

Pilar de Ayala està magnífica, per a mi és una de les millors actrius peninsulars i europees en l’actualitat. La veritat és que la història està ben filada, i tret d’uns moments al final, no s’encarnissen amb el sentimentalisme ni amb la sangria que representaven les tortures. De manera que tranquils, jo només em vaig tapar els ulls un parell de voltes, però perquè sóc molt bleda. En realitat, no fa falta ni això.

No cal ni dir que vaig estar una mitja hora plorant com una magdalena, perquè saps que acabarà passant, que t’acabarà fent plorar a bots i barrals. En eixir, la meua companya, que és republicana, apòstata i ferma com la mare que la va parir, només tenia que ganes de pegar-li algú, de ràbia que tenia. Menys mal que no ens vam trobar a cap grupuscle nazi, perquè la veia capaç de fer-se amb ells.

Jo pel contrari, en eixir del cinema només tenia que ganes de continuar plorant. Encara em fa mal el llagrimal, tu.

El més fotut de la peli: que saps que és veritat, i que està basada en documents i cartes reals, de veritat. I la primera escena, que mira, no me la creac.

El millor: que està molt ben feta. No és perfecta, però és completament recomanable.

Notable alt