La innocència furtada
Ahir acabava de llegir un dels llibres que he de ressenyar per a alguna de les assignatures del curs. La veritat és que ens fan llegir llibres com qui menja rosquilles, però això ja em va bé. Preferisc això que endinsar-me en el gimnàs franquista que tenim a l’escola a les deu del matí, un gimnàs màgic, perquè fa més fred a dins que a fora, i no sé com s’ho fa, perquè a fora ja en fa molt, de fred.
El llibre -que sempre me’n vaig del tema- tracta sobre com furtem la innocència als xiquets, i ja no ens queden xiquets.
Ara per ara em fa la sensació que he estat llegint a un beato progressista, que no veu cap cosa positiva al segle xxi per cap dels cantons; és una d’aquelles persones que diria que si vas a l’església, perquè vas, i si no vas, perquè no vas, i és que ja no queden hippies catòlics en aquest planeta.
Bé, no és ben bé aixina; però és certament confús. Sobretot pequè el context a què es refereix l’home constantment és un context americà, on certament l’educació -la societat- està bastant infantilitzada -concursos de bellesa, cheerleaders, exàmens facilíssims, esports i cotxes a l’edat de 16 anys. I no em recolze en mites de la televisió quan afirme totes aquestes coses: les he viscudes en carn i ossos. En aquesta infantilització hi ha una trasvassament de funcions, en què els xiquets passen a comportar-se com a adults -competitivitat, bellesa, responsabilitats, solitud-, i els adults aspiren a l’eterna joventut a través de l’abandonament de les seues pròpies obligacions com a adults -en la vida real i en la vida publicitària, en l’estètica, s’entén. Crec que a Europa no som tan d’aquesta mena. Ens limitem a intenar anar fent. (Bé, qui diu Europa diu La Font d’En Carròs)
D’altra banda, també sembla que no hi haja cap teoria educativa que acabe d’agradar-li al senyor Giroux, l’autor del llibre. Totes tenen algun error profund; ni Dewey, ni Freirem ni…. M’equivoque: només accepta a Gramsci, a qui en la facultat encara no havia sentit anomenar (segur que, segons l’autor, això es deu a un complot mundial contra l’educació, i contra Gramsci, ha ha!)
En tot cas, tanta teoria educativa des del segle XIX per a què? Si revisem el propi sistema educatiu des de totes les teories del segle xx, veurem que vivim en un context decimonònic. Freire té errors? Però si no l’apliquem! Per eixe mal que fóra!