L’any nou
Un dels meus propòsits per a enguany és retornar a la pràctica de l’esport, una pràctica que vaig abandonar en fer cap a la Capi. Em vaig menjar el raïm amb aquest ferm propòsit. Penseu que hui m’he alçat a les huit del matí i m’he lligat les espardenyes per anar a córrer a la muntanya? Doncs no. Perquè en el fons, això dels propòsits un se’ls ha de fer quan se’ls vol fer, quan en veu la necessitat, i no perquè es menja dotze grans de raïm a la velocitat d’un gra per segon.
Quan era joveneta, als 14 o 15 anys, això del cap d’any era una cosa mítica, estratosfèrica, extraordinàia -clar, n’havia viscut tan pocs, de caps d’any!-. I vivia -vivíem- les campanades com alguna cosa màgica, com si, després que acabara de tocar l’última campanada, se’ns anara a aparèixer la fada dels desitjos inacabables, o haguera de caure un meteorit a la terra (bé, els marcians d’ací a un mes correran aquest merill, ho explica Enric Marco ací). Després de tants anys de descobrir que, de fet, després de l’última campanada, continuen passant els segons com si res, una s’ho pren més en calma. Ni tan sols els bons propòsits tenen perquè complir-se, -o almenys això és el que m’ha passat sempre-.
El que sí que tinc és molta curiositat de saber què passarà enguany… Bé, tot el que passe, -o quasi tot- es retransmetrà en directe, com sempre, en aquests apunts diaris.