L’aire ha deixat de tenir aquella olor de ranci, de mil aromes desagradables a la vegada. Tot s’ha perdut. La flama ha actuat diligent, amb una professionalitat mai vista. No hi queda cap paper. Cap escrit. Res. Del perquè l’Escriptor no havia decidit fer-ne còpia de tot plegat, és un misteri incomprensible. Potser podia més creure que aquell embull de fulls tenien vida, que caminaven amb ell, que bategaven al seu ritme. Res inert, res físic o immoble. Vivesa. Caliu de lletres desordenades. Una obra no s’escriu damunt el no-res: cada encert, cada recompensa, s’aixeca damunt de molts papers inservibles, ingenus, innocents. Vius. Com pensar en fer-ne una freda transposició d’aquells fonaments? Dies feia que en entrar a la cambra ara arrasada, un sorollet com de grill percudia la intimitat. El soroll es va anar fent més i més insistent. Semblava que no tenia aturador. No hi trobava una causa justificada, per això l’Escriptor anava fent amoïnant-s’hi només el just. Fins que aquesta setmana, molt abans i tot d’entrar al seu reducte, l’olor de destrucció li va recórrer l’espinada i li feu venir punxades molt fortes. Era inútil intentar d’entrar-hi. El foc feia via i seria implacable.
Em vaig voler morir quan el tercer informàtic consultat sentencià que del disc dur, no se’n podia recuperar res de res.
M’has fet venir un nus a la gola.
D’aquesta tarda no passa que faig una còpia ignífuga
Un relat molt apropiat pel dimecres de cendra, encara que no sé si és un relat de ficció o una notícia que et va succeir. Peró no cal preocupar-se, després de la Quaresma tot torna a renaixer.
La màquina de pensar i sentir te l’emportes posada sempre…que si no….