…ET LABORA
A Barcelona avui hem fet festa. Pel que sé, aquesta segona Pasqua, s’havia de celebrar el dilluns després de les eleccions però es va canviar per por de l’abstencionisme, en fi… M’he aixecat relativament aviat. He escrit tot el matí. Pels qui es pensen que això d’enfilar literatures és posar-se davant el paper, escriure un principi i arribar a un final així tot seguit, res de res. Hi ha sessions de treball on sí, escrius i escrius, el que s’entén per escriure. Però després s’ha de reescriure i reescriure. Una coma, un punt, un sinònim, un gir… i tants intents de enviar-ho tot, fins i tot tu, a la paperera de reciclatge!
A quarts de tres, amb els ulls encesos, ho he deixat córrer. Un cossiol de gaspatxo i un parell de rotllets de pernil i formatge prèviament descongelats. Una poma tallada a làmines, enfarinada i fregida d’acompanyament amb una mica de sal Maldon pel damunt. Deliciós. No he fet migdiada. El puret d’encabat de dinar. He contestat mails. He trucat a la mare: la seva escapada a Cantàbria d’aquests dies amb parada al Guggenheim de Bilbao. Res de res de la làmina de Miró que li vaig demanar que busqués. He fet el badoc a internet i he tornat a la feina. He corregit la meitat del que tenia escrit i encara hi he donat un altre ullada de dalt a baix. Força satisfet. A quarts de vuit he plegat.
Un got de llet i pa amb nocilla. M’han donat carabasses per partida doble. Surto a estirar les cames sol, doncs. Carrer Cartellà i Petrarca amunt. Temptacions d’entrar als cinemes del Passeig Maragall. Piratas del Caribe? Spiderman 3? Mandra, molta mandra. He pujat carrer d’Horta amunt. La plaça Eivissa a rebentar. Veig que al bar Quim han renovat les cadires de fora. Immillorables entrepans. Continuo pujant. Vaig amb "autèntiques avarques Pons", així que no projecto una caminada massa dilatada. M’arribo fins a l’església de Sant Joan. El temple no em diu res. Sí, en canvi, la que devia ser la rectoria. Unes vidrieres. Uns arcs ogivals. Moltes històries de majordomes i rectors, segur.
Horta, al ser una de les viles annexionades a Barcelona, encara conserva un velam i cordatges de carrers i carrerons amb una atmosfera immòbil. Algunes botigues et fan viatjar molt enrere. Les cases, d’una planta i pis, amb balcons forjats i aquelles portasses de fusta massissa, amb picador i tot. Carrers amb xalets -aquí en diuen torres- de barcelonins que hi venien a estiuejar. Ara tot són escoles bressols, una centre de dia, una empresa d’arts gràfiques…
Baixo sense saber molt bé on sóc. Continuo gaudint de les cases. Tinc vocació de jubilat. De mica en mica recupero una mica la memòria dels carrers. Sóc a la plaça Bacardí. Un gran descobriment àmpliament explotat molts diumenges de martinis sigilosos. Un baret que no està malament però que no obren fins més tard. Terrasses a petar de gent. No sóc d’asseure’m i deixar passar el temps. Prefereixo caminar. Compro fruita a una gent xinesa. Me la menjo en arribar a casa. Rellegeixo tot el què he escrit. No està mal, respiro alleujat.
He passejat amb tu els carrers que anomenes, alguns ja els coneixia, com una ombra, però real alhora, he menjat els talls finissims de poma fregida i he comprovat l’ortografia dels teus escrits. He pensat que passegem sovint per carrers transitats per companys ignots i virtuals, he rigut tant que he tingut por de despertar-te. Bona nit. He tornat d’un viatge real i virtual per Grècia i m’ha agradat tornar a trobar-te.