Els dies i les dones

Remeno papers privats. Al llarg de la meva vida he portat un grapat de dietaris. Ja fossin escrits en quaderns, en llibretes o directament a l’ordinador. L’estil canvia si s’escriu a mà o es fa damunt el teclat. Assumir la responsabilitat d’obrir el bloc, afegí a les singularitats esmentades, una nova circumstància: la publicitat. Per molt sincer que puguis ser, el fet que allò que escrius tingui una confrontació directa amb un lector anònim i crític, t’obliga a no poder escriure amb la mateixa llibertat. 

Quan dic llibertat, no parlo d’autocensures ni d’empescar-me un personatge literari que no tingui res a veure amb qui sóc realment (tots som la nostra Bovary particular). Parlo de la voluntat conscient de marcar-te un nivell i saber que sempre l’has de tenir en compte. Algú pot pensar que aquest topall auto-imposat pot exercir de manera despòtica i restar sinceritat o frescor a a allò que escrius. Res més lluny. Acotada la forma, les paraules fan néixer l’apunt cap endins, la llibertat absoluta, sense imposicions, produiria una anàrquica i indisciplinada rècula de mots capriciosos.  

L’art és forma i cenyir-se a aquesta raó, si veritablement s’és artesà -ja sigui de la paraula o de qualsevol altre disciplina artística- constitueix el repte més gran, la prova definitiva a l’hora d’explicitar la teva necessitat abassegadora d’expressió.