Ho va dir Cesare Pavese:
Escriure un poema s’assembla bastant amb fer l’amor: mai arribes a saber si el plaer experimentat ha estat compartit, o no.
I a l’inversa es pot afegir que fer l’amor s’assembla bastant amb escriure un poema. Hi ha versos sublims i finíssims que són del tot fingits.
Els dos o tres amics no virtuals que llegeixen aquest bloc a vegades m’ho han comentat: "¿ i no et fa cosa parlar de temes personals de manera tan oberta?".
La meva resposta sempre és la mateixa: puc escriure sobre mi mateix amb un grau de despullament molt i molt gran, però en darrera instància i per damunt de tot, tinc molt clar que estic fent literatura.
Una literatura emparentada directament amb un personatge que se m’imposa com a protagonista -jo mateix- del qual n’extrec les seves vivències per reelaborar-les i confegir-ne un producte literari d’unes característiques concretes.
No vull dir amb això que allò que escrigui sigui fals -que ho podria ser i no hauria de justificar-me pas- però deixant de banda veracitats o llicències literàries, crec que la missió de tot aquell que escriu és commoure, fer que la història, real o inventada, arribi al lector amb una determinada força.
Fa unes setmanes, Pere Gimferrer, a ran de la publicació dels seus darrers llbres, contestava de la següent manera a la pregunta, si no sentia certa por que aquests llibres fossin llegits com meres xafarderies de la seva vida:
"No ho crec. Si passa això, ha fallat alguna cosa, o el lector o jo o tots dos, perquè en principi un text literari, si té entitat com a tal, imposa la seva realitat (…) És alguna cosa que es troba més enllà d’estar o no identificat amb la realitat, perquè has creat una realitat literària i lingüística que s’imposa al lector.
Ho subscric.
Ella s’asseu al mig de tots dos. Som en un banc d’una plaça amb jardí, un migdia.
-Tu pots ser el meu nóvio de matí i tu el meu nóvio de tarda, què us sembla?-els diu tota satisfeta.
Tots dos se la miren sense entendre què vol dir del tot-amb els anys aquesta sensació serà molt habitual- i s’encongeixen d’espatlles gairebé de manera simultània, assentint.
Llavors un d’ells s’hi atansa posant els llavis com un peix i tancant els ulls. Ella es fa enrere.
-Ah, ah, ah… -li reproba com una institutriu- a tu no et toca pas per ara. He decidit que tu seràs el meu nóvio de tarda.
L’altre, no se’n sap avenir: esblaimat, empassant saliva, comença a suar. Veu com ella decanta el cap, acluca els ulls i li assenyala amb parsimònia i extenent el dit índex, el punt exacte on vol l’smuac que segelli la relació. Ell quequeja:
-Es que… Es que… Jo crec que seria millor nóvio de tarda. No sé… M’hi veig més.
Ella obre els ulls, se’l mira de dalt a baix. Ell se sent com despullat -amb els anys aquesta sensació serà el pa de cada dia-, a l’altre li falta temps per deixa-li a cada galta un petó. Ella l’ha mirat tota l’estona mentre l’altre se li abraonava de qualsevol manera.
Mentre s’aixequen del banc -fins i tot l’agafa de la mà!- ell li diu que ja es veuran després de classe, no?. Ella fa que sí sense massa convicció.
El municipal que pregunta el nen, les quatre de la matinada, si es diu com es diu, parla per l’emissora: "Ja l’hem trobat. Digueu a la mare que el nen està bé".
Ella no ha vingut ni en tota la tarda ni en tota la nit. Definitivament hauria d’haver acceptat ser nóvio de matins. Se sent com si hagués perdut alguna cosa. Amb els anys, aquesta sensació, l’acompanyarà moltes altres vegades.
Des de Setmana Santa que estava submergit en el treball de fi de curs de l’assignatura de Llatí i cultura clàssica del primer curs d’Humanitats que enguany curso.
El projecte: un estudi de la catàbasi (la baixada als inferns) principalment en les obres de l’Odissea d’Homer (cants del X al XII pels curiosos) i l’Eneida de Virgili (llibre VI pels ídems) per comparar-la després amb les novel·les En el cor de les tenebres, de Joseph Conrad i la versió que en fa Coppola a Apocalypse Now; i La mort a Venècia de Thomas Mann i la pel·lícula homònima de Visconti.
La realitat: 36 fulls a un espai -temia quedar-me sense tinta a l’impressora- amb una senyora samfaina de tot plegat més que acceptable. Vaig punxar en els metres finals i el tema Mann/Visconti m’ha quedat coix, ho reconec, però queda molta carrera per endavant -les Humanitats són axí- i cada treball és com una final i sé que l’afició es mereix que doni el millor de mi malgrat que l’entorn em sigui desfavorable.
Aquest matí, semblava tret de la insofrible escena on els Trapp amb la Julie Andrews al capdavant, canten la cançó no menys insofrible "Edelways" a "Somriures i llàgrimes" (perquè recordaré de memòria aquestes coses?????) i no m’ha fet res ni l’absència de dutxa matinal d’alguns cohetanis viatgers de metro ni els:
BONDIABUENOSDIASCIRCULENNOSEQUEDENPARADOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOS
dels admirables senyors que dirigeixen el tràfic de passatgers dels Ferrocarrils Nostrats a la parada de Provença, Barcelona, el Barcelonès.
He arribat a classe, he obert la carpeta i he lliurat el meu treball que he titulat amb una originalitat fora de mida: "La catàbasi: un viatge als inferns" (si es fa una pausa després dels dos punts i es posa veu de Darvàder, fa més impressió) amb un somriure idiota, tot satisfacció autocomplaent (sospir).
Tot plegat, amb pic i pala, cada dia de 12 a 4 de la matinada i gràcies a l’ajuda de certes pastilles efeverscents, al nesqüic i també a una Queta -el bitxet aquell de la campanya del català- que em van regalar (gràcies, nen!) i que ha estat una distracció útil, eficient i sobretot barata.
Despres he baixat al centre. He destinat la partida pressupostària destinada a unes sabates que em convenien molt, en els dos discos que em faltaven d’Antònia Font: "a Rússia" i el "Batiscafo Katiusca" i m’he quedat tan panxo.
Torno a la superfície. Deso els llibres a les seves lleixes, els papers a la carpeta de "Catàbasi" de l’arxivador. M’ acomiado d’Ulisses, d’Eneas, d’Aschenbach, de Tadzio, de Marlowe, de Kurtz, de Marlon Brando i de Dirk Bogarde, sabent que aquestes coses no tenen gaire utilitat pràctica i que ja no tenim edat per fer d’estudiant universitari i tot allò que estic fart de sentir.
Però, sabeu?, ha estat un plaer haver-vos conegut i he gaudit molt deixant que m’expliquéssiu tot de coses. Tinc el mòbil de tots? Hi tant que quedarem per fer unes cerveses! L’aire que em bombaven fins ahir s’ha aturat. Em trec l’escafandra. Oloro l’aire de la vida de cada dia. Somric satisfet. Començo la descompressió.
Els de Cossetània edicions m’han fet arribar els tres exemplars del llibre "Dos germans asimètrics i altres contes" que em pertoquen com a coautor d’aquest recull que conté, a més de la narració guanyadora del darrer premi de narrativa curta per Internet Tinet dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona d’enguany, una selecció de 16 contes més.
Un jurat format per Àngel-Octavi Brunet, Andreu Carranza, Adam Manyé, Rosa Pagès i Màrius Serra va creure que entre els 250 contes presentats, un de meu: "Conte de Tardor", que vaig publicar aquí mateix, tot i no ser distingit amb cap premi, mereixia ser publicat. El meu agraïment al seu parer.
És el segon conte que els de Cossetània em publiquen. Ara fa uns anys ja vaig tenir l’honor de formar part del seu catàleg editorial en un altre llibre col·lectiu.
Una curiositat que em fa creure que la gent de Valls fa una feina ben feta: em trucà, en aquella ocasió, una correctora per preguntar-me si el mot xolles, que incloïa en l’anterior conte, l’havia de deixar així o preferia que el modifiqués pel normatiu xolla. Jo li vaig explicar que tota la vida jo havia portat xolles i no pas xolla.
Em va sorprendre gratament que algú es prengués tantes molèsties per una fotesa com aquella.
Com sempre que veig imprès el meu nom, ja sigui en un llibre o en un article, o el que sigui -fins i tot en aquest bloc- la sensació que aquest David Figueres és un altre que no té res a veure amb mi. Un personatge que s’ha apropiat del meu nom. Un absolut desconegut.
La relació que s’estableix entre obra i autor és d’una gran intimitat i malgrat que el fet artístic consisteix en l’elaboració artesana una, deu, cent, mil vegades de l’objecte artístic, a l’hora de contemplar l’obra acabada, en el meu cas escrita, sempre torno a la matriu primera, a aquell primer fil que vaig començar a estirar perquè sorgís la resta.
El conte, el poema, el post o la novel·la -en el meu cas aqueta darrera no s’ha donat encara- queda lligada, doncs, a aquest fet primer. Les pagines del llibre, el full de diari o la pantalla és un espai totalment aliè, que no té res a veure amb mi.
Llegeixo l’entrevista al Jaume Subirana, director de la Institució de les Lletres Catalanes.
Em plau, i ens hauria de plaure a tots els que en menor o en major mesura ens dediquem a això de les lletres, el que s’hi diu. Són paraules esperançadores que constaten realitats tangibles allunyant-se d’engegar demagògiques observacions massa cofoistes o massa victimistes.
Són paraules que es diuen des de la il·lusió palpable i encomanadissa d’un projecte nou que busca la transversalitat sense caure en la punyeta globalitzant. Són paraules que donen fe del dos i dos són quatre: invertim més recursos per treure’n més rendiments.
La promoció de les lletres, de les nostres lletres, no passa per una lluita ni d’opinions ni de veritats, sinó pel sedàs més directe de la pura i dura realitat. Parlar de les coses que s’han fet, de les que es faran i indicar les mancances que ara es veuen, amb exemples fefaents i dient les coses pel seu nom, és cosa de persones responsables i sensates, mereixedores de la més digna admiració.
Frankfurt? Sí. Però servirà de res que els escriptors catalans siguin traduïts a l’estranger si en un examen universitari d’història antiga -parlo per experiència- que consistia en un comentari d’un text treballat a classe i on es podien tenir tots els apunts del món, hi ha més suspensos que aprovats?
Clubs de lectura? I tant! Però la legitimació d’una llengua com a vehicle literari és prou vitamina per alimentar el català i fer que no defalleixi davant els milers d’entrebancs que n’erosionen el seu ús i el seu prestigi social?
Tenim el que tenim i no podem fer-hi més. No hem de demanar impossibles però tampoc no ens hem de resignar a la cançó de l’enfadós. Tenacitat, imaginació i assumir que la nostra cultura és la nostra cultura -per damunt de qualsevol estat- haurien de continuar sent els engranatges que ho moguessin tot.
He mogut llibres aquests dies i m’han sortit del fons d’alguns armaris, petites joies oblidades.
Una d’elles, el recull d’articles del Jaume Subirana "Per a què serveix un escriptor?", editat a Proa.
No em puc estar de ressenyar l’impagable "Test de detecció de poetes bords" que Subirana publicà en un article a l’Avui el desembre del 1989.
Diu així:
"1. Recita poemes propis als amics i coneguts així que pot.
2. Menysprea els altres poetes en privat i els saluda efusivament en públic.
3. Es queixa de l’escàs ressò dels seus llibres entre els lectors i la crítica. Ell, però (o ella, no discriminem), no compra mai llibres de poesia dels seus contemporanis. (i d’això, n’arriba a fer bandera).
4. Aixií que publica, mira de teledirigir un parell de ressenyes a les publicacions més influents que deixin clar com s’ha de llegir el seu llibre, i que es tracta d’una obra diferent, imprescindible i molt personal.
5. Disserta, vulgues no vulgues i en les circumstàncies més impensables, sobre la pròpia evolució poètica.
6. Llegeix poesia molt rarament, i mai poètica (¿lo qué?) o teoria literària.
7. Dóna i torna a donar a llegir als coneguts el matix recull amb successives modificacions "perquè hi diguin la seva" i sempre insisteix que allò "no és definitiu".
8. Malparla dels premis de poesia. S’hi presenta, però, amb pseudònim, i si guanya després somriu i diu que se n’ha aprofitat.
9. Enveja els altres poetes quan publiquen, quan són ressenyats o quan reben un premi. Això no obstant, fa cara de passar-ne.
10. Ha començat escrivint poesia (demana menys temps, aprens a dominar la llengua…), però ho deixarà per passar-se a la narrativa.
La nit sembla feta de betum. La nit sembla feta de baquelita. Escampall d’estrelles. Em vénen a la finestra i les engego remenant les brases que s’espavilen atrafegades, a la llar. Com les llums d’una ciutat. Com robins intermitents glatint abans de convertir-se en la cendra dels vidres que voldria enderrocar per ser jo mateix ja tot de cendra. En cada rectangle de vidre que em repta a sentir-te més llunyana, hi faig un dibuix diferent. Potser perquè en aquests capricis de l’atzar, començo a entendre que totes les regles que s’han escrit al llarg del temps, no són res més que els buits d’unes grafies dibuixades en un vidre entelat que la humitat tornarà a omplir abans que les puguem aprendre de memòria. Al capvespre deixaves els meus llençols, freds. Sentia l’aigua de la dutxa com esbandia el que ens havíem donat. Amb el cabell encara moll em besaves i fugies. Escrivia fins a l’hora de sopar. Donava una volta després. Feia una cervesa en alguna terrassa on sabés que no et pogués trobar morint-me de ganes de trobar-te. Passava després la nit en blanc. Dormia tot el matí. Dinava poc i malament sabent que tu, puntual, aviat tornaries a portar-me tot el que em calia. I un dia ja no vas tornar. I un altre, i un altre, i un altre… Tot es va aturar perquè tot es movia massa. Em vaig trobar de sobte amb mi mateix. Algú que havia previst d’oblidar mentre durés tot plegat, em tornava a donar el bon dia sorneguer, sabent totes i cadascuna de les coses que t’havies emportat. En el fons tenia raó. Què importava aquell inventari? No hi havia cap lloc on presentar una reclamació. Cap detectiu acceptaria de buscar-te. La vida. Aviat el mateix no-res precís d’altres vegades. El silenci del teu i d’altres amors absents. I ara m’adono com pesa aquest silenci que no s’acaba de voler barrejar amb la nit. Com el cafè instantani de l’esmorzar formant aquelles primetes cordes fins al fons del got, abans de decidir-se a tintar tota la llet.
Fi
Camino fins a trobar aquell llac artificial. Detesto que les persones variïn un paisatge de manera gratuïta. M’hi uneix la sensació d’estar tot jo en un contrasentit semblant. El camí que m’hi porta, d’arena vermella, xiuxiueja alguna cosa semblant al teu nom entre el lleu balanceig dels rebolls, les alzines i els pins. Estableixo una tonalitat concreta per totes les coses que he de deixar definitivament. Més que res per saber-les diferenciar de les altres quan torni a caure en els mateixos paranys. Hores d’ara ja he descobert que he sortit a la recerca d’un pas per passar a l’altra banda i em cal desprendre’m de tot aquest llast innecessari. Ara n’és el moment. S’ha de fer. Com estirar l’esparadrap que protegeix una ferida cicatritzada fa un grapat de setmanes. Com tornar a l’escola després de passar la grip. Com canviar l’aigua d’una peixera. Parades d’avellaners letàrgics, d’altres de trumfos ja tots recollits. Ni crestalls no hi queden. Els solcs desllaurats amb la invisible habilitat de la rella dels dies. A l’esquerra, un bosc ombrívol i atapeït de pins de troncs rectes. Tous de falgueres. Cada vegada que giro el cap imagino que te m’acostes sortejant els arbres. Un-dos-tres-pica-paret. I res, que no hi ets. He de percebre’t amb la mateixa invalidesa de sentiments de sempre. Pressentir-te com en la foscor de la teva llengua que no parlava sinó damunt el meu cos. Jo que representava que t’havia d’ensenyar les coses… Tu nedant dins de mi apartant les branques de la incertesa de no saber. Com si ho haguessis fet tota la vida. Aviciant-me a la teva amor ignorant i analfabeta. Aviciant-me al teu desig que em desmuntava i em tornava a refer de tarda en tarda.
Surto a la terrassa. Respiro l’aire que sembla immòbil de tant fred com és. Una fiblada a la gola. Puc entreveure la gespa del jardí esgrogueïda, malalta de fred i d’abandó. Condemnada a rebre només quatre trepitjos escadussers que jo mateix sempre oblido de repartir cada matí amb una regularitat absoluta. Les pomeres arrenglerades i abatudes també pel mateix bombardeig de desencís que fa hores que ha desembarcat. Afaitades de fulles i d’il·lusió. Amb els darrers avorts marronosos als seus peus. Els fruits malferits que ningú no es pren la molèstia de recollir. Esberlats, madurs, clivellats. Amb ribets de sang espesseïda damunt la pell florida. Polpa mòrbida que fins i tot els cucs escupen. Sota el canemàs de fulles, un tuf eixut de mort podrint-se sense excuses. Sense matisos. Sense cap mena de luxe de detalls. Els rosers, muts de poncelles, són els primers en sintetitzar una de les possibles conclusions de tant barroquisme amb una veu com de corifeu de velles uniformades de negre, fent-la petar en un pedrís d’un poble d’estius percudits per la fressa dels grills. "El pitjor de tot, és això de recordar, jove". Mira les urpes dels avellaners com també m’ho diuen. I després vindran els quinze pollancres que es veuen allà al fons amb la mateixa cançoneta. A la merda. No em va estranyar gens que l’endemà tornessis a la mateixa hora. Em vaig deixar el llibre, mossegant-te el llavi tota Lolita. I vam tornar a somriure tots dos i jo a témer cada tarda de les que havien de venir. Si demà no tornes ja no sé si me’n recordaré de viure, em deia. Més enllà del teu cos donant-se’m absolut, pensava que la humanitat no podia haver previst cap altre plaer tan infinit i tan perdurable.
Em pesa aquest silenci que no s’acaba de voler barrejar amb la nit. Com el cafè instantani de l’esmorzar formant aquelles primetes cordes fins al fons del got abans de decidir-se a tintar tota la llet. Jo també m’he decidit a llençar cordes fins al meu fons. Encara hi estic penjat. M’hi acompanya un foc d’ascles verds que només xiulen i que no es deixen engrapar per cap guant de flames. Pel forat que deu haver fet un corc en un bitllot, hi fumegen un parell de cintes de boira que s’enlairen movent la cintura amb el mateix nervi com mou la llengua un escurçó. He tornat a l’escenari del crim. Ara tot és més fred. Enretiro les cortines i topo de nassos amb això mateix que et dic. El silenci. La meva cara reflectida en els vidres freds que són com els miralls de tots els temps inabastables. Jo només penso que sóc aquest que es mira i no et troba. Aquest que et busca i no es veu. Sense lluna i sense voler-ho, el silenci se m’ha fet fosc. A mi m’agradaria que ho fos més. Torno a buscar justificacions: el meu esport predilecte. No m’hi ajudis. Em fa por admetre que hi acabis tenint dret i això voldria dir que vas pujar escales amunt quan jo estava despistat i vas obrir les portes de no sé quantes cambres i de no sé quants armaris. Passo la mà pel llom de tot un plec de tèbies remembrances. No s’han refredat del tot perquè la memòria, com el micro-ones, és un indecent artefacte que ens permet rescalfar el que ja no tenim per tal d’alimentar-nos-en quan no tenim ganes o temps de viure de l’ara. Guionista en crisi refugiat en un poble de muntanya per acabar la seva darrera alguna cosa, coneix noia en un bar. Bonica. Més jove que ell. L’estiu. El guionista està encallat en una escena concreta de la seva vida que no aconsegueix de saber escriure. S’expliquen a glops la vida. Sorgeix sense voler-ho la complicitat després de trobar-se unes quantes nits i massa gintònics. Ella desobeeix totes les històries de llops amb caputxetes, porquets i cabretes. En obrir ell la porta -passa per casa demà a la tarda i et deixo el llibre- tots dos se somriuen per la teatralitat absurda d’aquella litúrgia. Follen tota la tarda. Ella se’n va sense el llibre, però amb alguna cosa que el guionista es passa tota la nit buscant i buscant, espantat, més pel fet de no saber de què es tracta, que no pas pel que representa la pèrdua.
"Esdevenir escriptor no és pas el resultat d’una elecció de carrera com fer-se metge o policia. Més que no pas escollir-ho ets escollit, i, una volta has acceptat el fet que no serveixes per a res més, has d’estar disposat a recórrer un llarg i difícil camí durant tota la resta dels teus dies. Tret que resultis ser un dels elegits dels déus (i pobre del qui confia en això!), el teu treball no et donarà mai prou per mantenir-te, i si pretens tenir un sostre sobre el teu cap i no morir-te de fam, t’has de resignar a fer altres feines per pagar les factures"
Viure al dia. Paul Auster.
Llegit i rellegit en silenci, després de rebre les felicitacions de parents, coneguts i saludats en saber-se que el jurat del Premi "Tinet" de narrativa curta per internet de Tarragona, havia decidit escollir el conte que hi vaig enviar, "Conte de tardor" per publicar-lo conjuntament amb el guanyador i 12 més d’un total de 250 presentats!!!
Donat que el conte no és massa extens, el publicaré a partir de demà per lliuraments.
PETXINES NEGRES
Damunt el bosc d’onades hi cau la neu vençuda
colgant les tombes buides dels penjats, un camp fred.
Damunt les platges verdes hi xiscla un plany de dol
dreçant llum de memòria pels absents, la vall morta.
Damunt el mar de saba s’hi desfullen salms bells
anunciant els combats ajornats, fruits podrits.
Damunt l’herba salada hi nien mots de vidre
punxant grills militars fins sagnar, l’arbre estèril.
Damunt el moll de branques hi plora el lent novembre
rentant petxines negres al riu fosc, l’eixorc blat.
David Figueres
Rescatar un conte vell que havies salvat de la crema unes quantes vegades. Rellegir-lo amb deteniment renunciant a qualsevol indulgència. En acabar, commoure’t, apassionar-te, votar d’alegria en descobrir que els anys de lectures i vivències, finalment t’han atorgat la mínima maduresa intel·lectual necessària com per fer-te adonar, que allò que acabes de llegir, ha d’anar directament a la paperera.
En parla El Campanaret de l’amic Gort avui i després en llegeixo l’article a l’Avui. He tractat una mica la Dolors Oller i em sembla que reduir-la al paper d’intrigant de palau és desprestigiar una de les intel·lectuals catalanes més lúcides que conec i de retop, llençar no pedres, sinó muntanyes de rocs damunt les teulades de la nostra cultura.
Ho deia André Gide el dia 5 de març del 1932 al seu diari:
Alguns joves es declaren els nostres enemics sense preocupar-se el més mínim per saber si no estimem tal volta el mateix que ells estimen, si no ho busquem amb ells. ¿Per què no admeten que podem contemplar els nostres escrits passats amb la mateixa mirada que ells; que, sense renegar de la nostra obra passada, puguem considerar-la sense indulgència?
Es creuen que han de rebutjar el passat per abocar-se al futur. No semblen sospitar que es per estar més a prop d’ells que acceptem ésser desconeguts i avorrits pels de la nostra generació. Al rebutjar-nos, s’empobreixen i es traicionen a ells mateixos.
¡Quin reforç no trobarien, pel contrari, si consentissin en reconèixer com seus a aquells que, encara formant part del passat, s’hi oposen amb totes les seves forces! Doncs és absurd pretendre condemnar, en nom del futur, tot el passat; és absurd no reconèixer aquí, com a tot arreu, una filiació, una continuïtat, i que l’esperit que els anima, més o menys oprimit, mai ha deixat d’existir.
Sempre hi ha hagut, davant als satisfets que s’instal·len en l’època present en la que prosperen, esperits inquiets els quals els turmenta una secreta exigència, als qui no els satisfà en absolut el benestar egoista i que prefereixen la marxa al repòs. La vista d’aquests joves odiadors d’avui em sembla miop. Res envellirà més de pressa que la seva modernitat; només recolzant-se en el passat pot el present agafar embranzida cap al futur.
Dec ser un passat de moda, però a mi de sempre m’han ensenyat a respectar i a escoltar els que en saben més que no pas jo.