Avui, per variar, aniré més enllà del títol i parlaré, en vers, de l’erosió del temps. ¿Algú ho vol llegir?
L’erosió del temps
De vegades voldria
oblidar els llibres,
les histories,
tancar-me en mi mateix
i crear al meu voltant
tanta indiferencia
que tothom acabés oblidant-me
o, si més no, pensés
que sóc una mostra molt clara
de la imperfecció dels humans.
Tant de bo no hagués de tornar
sempre a la concreció
d’una materia que,
més enllà dels meus batecs,
em fa pujar, baixar, circular
i desvetllar-me
mentre cerco vés a saber què,
eternament condemnat
a l’amargor d’una mirada
massa acostumada
als fums de la derrota,
a una sèrie de desastres
que no tenen res de sublim.
Però ni el temps inestable
que m’acompanya
des que vaig néixer
m’ha fet oblidar
que em convé restar dempeus,
amb el cor obert i els ulls pendents
d’un canvi inesperat
que em permeti fugir per sempre,
a la velocitat d’una sageta
capaç de travessar la vena dels segles
i allunyar-me d’un vertigen
que encara avui em sorprèn i m’erosiona.
l’existènicia …