La vida versió Champions League

Divendres passat la meua companya de pis i jo descobríem amb horror que la porta del microones tenia un forat. I ella, que és entesa en aquestes coses de ones, va fer una escama de por: que si les micro-ones podien deixar-nos estèrils, que si càncer… Una tragèdia. Necessitàvem un microones nou. I com a la botiga ens han dit que el microones ens tardaria una setmana en vindre -això no és res, si es vol comprar un carret de xiquet l’espera mitjana és de tres mesos!-, hem estat aquests dies escalfant-nos la llet amb la tecnologia del “casset”.
Oh, quines memòries! Qui estiga acostumat a tindre microones no se n’adona de la delícia que és alçar-se pel matí, ficar el got en aquell armari (preferentment sense forats, a no ser que ja s’hagen tingut fills, o que no se’n vulguen tindre, que no és el meu cas), apretar un botó i esperar un minut. I au, llet calenta.
 
Tornar a la tecnologia del casset m’ha recordat a aquells temps de quan era menuda, i tots els matins, invariablement, la pica s’omplia de bon matí del casset i dels quatre gots de llet ja buits, amb les seues respectives culleretes. Després d’escalfar-me la llet, i deixar el casset -que l’escurara una companya, a mi només em toca escurar dilluns-, he preparat la maleta. Una vegada al tren, cap a Gandia, tenia l’atenció desviada entre el DVD on mirava capítols de Friends, i el mòbil, esperant una telefonada. Ningú haguera dit, informatitzada com estava en aquell seient d’un tren de rodalies dels nous -que semblen de mentida, de nous que són-, que unes hores abans havia estat esperant davant del casset a que se m’escalfara la llet. Quin món de contrastos!