La vida versió Champions League

És un moment completament inadequat, amb la quantitat de feina que tinc, però aquestes coses són com l’amor: vénen sense buscar-les. Des de fa 18 hores estic absolutament enganxada a la sèrie 24 horas. L’última volta que recorde haver-me fet tan addicta a algun producte audiovisual va ser al Civilization (de Sid Meiers, un joc de conquerir imperis), fa poc més de tres anys.

De fet, havia vist algun capítol quan la passaven per Antena 3, però per a veure si m’adormia. Perquè 24 horas està molt ben feta, però és una sèrie que si no es comença a veure des del primer capítol, has begut oli.

Emili se l’havia baixat feia uns dies, i anit ens posàrem a vore-la mentre sopàvem.
– E: T’importa?
– M: En absolut.
– E: És una sèrie que enganxa molt.
– M: Tranquil, no crec que m’enganxe.- vaig dir mentre devorava les restes de mousse d’ànec que havien sobrat del dinar.
Com és d’imaginar, me n’anava a dormir a la una, jo, que si a les dotze no estic dormint m’agafa una potra com si tinguera quater anys!

La sèrie és com una puntilla de boixets guionística: intrincada, complicada, delicada i preciosa, protagonitzada pel Keffir Sutherland (o com se diga! Si no sóc capaç de distingir entre Londres i Gran Bretanya, com volen que m’aprenga el nom del fill de Donald Sutherland?), un tio dur dur, capaç de torejar-se a tothom, excepte a una psicòpata roïnassa, i a aquesta també se la toreja un poc.

M’ha fet gràcia una cosa: 24 horas passa a temps real -cada temporada dura això, 24 hores, i l’acció té lloc a temps real. Tan real que de tant en tant les imatges se superposen amb les d’un cronòmetre que recorda als rellotges de les bombes. Doncs bé, he vist des de les 8 del matí fins la 1 de la vesprada, i encara no he vist a ningú parant per a desdejunar o per a dinar. I quan van al bany aprofiten és perquè saben que aniran i es trobaran alguna cosa interessant -no sé, aquella persona amb qui volien parlar, aquelles pastilles secretes del cap,…. Tot un detall per part dels personatges de la sèrie.