Un arc de Sant Martí Pituïtari
Fa algunes setmanes que s’ha engegat a la facultat l’operació "viatge de final de carrera": a Punta Cana. Jo no m’apunte a l’aventura, però no tinc més remei que viure-la. En primer lloc, perque les meues companyes de pis ja m’han venut loteria -que tocarà, segur!-, i de segon, perque el viatge aquest es pot ensumar! Sí, sí, ensumar! Val, ja sé que sóc un tant neuròtica amb això de les olors -i encara no he parlat ni de la meitat de les meues manies-, però és que ara es porta vendre colònies per tal d’autofinançar-se el viatge.
Són colònies d’aquestes baratetes, còpies d’altres colònies, però canviant-ne lleugerament el nom -jo n’he comprat una que es diu Toñi, sona xungo, però fa molt bona oloreta, de manera que m’he limitat a posar una enganxina al damunt del nom, i ara es diu Colònia Trau la llengua, ha ha!. El cas és que aquest tràfic de colònies té lloc a la facultat, i és clar, ja gent no pot evitar fer tastos d’oloreta; i pels passadissos hi ha com un Arc de Sant Martí, però en olors. Si m’assemblara un poquet a Kyle XY -o a la seua germana, la Jessi XX- potser en faria un mapa i tot, dels olors, segons les plantes, i segons els noms xungos de les colònies. A un gos perdiguer com jo no li costaria massa. Bé, sempre és millor aquest enrenou olfactiu que l’olor de menjador de les escoles, no?