La vida versió Champions League

Entra a la classe fent olor a Baron Dandi, amb un quilo de gomina als cabells i el xandall posat, disposat a fer-se la víctima envers qualsevol sol·licitud d’esforç, i dissimulant un complexe d’inferioritat empenyent el pit cap enfora; amb aquesta acció, el pit-gros en particular aconsegueix dissimular una silueta abombada que s’ha anat perfilant més avall, amb la corba de la felicitat -o de la infelicitat, en aquest cas-.

No es tracta d’un macarra. És un macarró; no puc evitar tindre un cert toc de simpatia cap aquest individu: no fa res, ni en té cap intenció, es congratula de les il·legalitats que és capaç de cometre, i quan s’assabenta que sóc tècnicament catalana l’ix de l’ànima l’expressió mecagüentó. Però ni així em retira la paraula.

Formem una parella del banc-de-l’última-fila singular, oposada en el sentit més estricte del terme. Ell fa olor a Baron Dandi; jo, a mora i musk. Ell parla castellà tancat, i jo un valencià obert. Totes les ganes de treballar que jo tinc, ell les desdenya interiorment i exteriorment. I la meua inutilitat en les arts plàstiques es proporcional al seu virtuosisme tant en el dibuix com en el càlcul de proporcions i espais. La bombolla d’aïllament que em faig respecte a la classe s’esquerda amb la seua simpatia espontània i innocent. Tanmateix, els dos compartim el banc de l’última fila: jo, per una certa tendència misantròpica inicial i perquè sempre he gaudit d’una bona vista. Ell, per poder dedicar-se, en plena classe, a altres activitats més lúdiques.

Estic segura que en el fons no som tan diferents; però la débil línia que ens separa a ell i a mi, és la ratlla que marca l’esforç. No naixem amb les mateixes oportunitats, ni amb les mateixes capacitats; però en un mateix país, aquesta diferència no sol ser tan definitiva com per a que, si hom vol, si hom està decidit, poder creuar la ratlla i travessar l’abisme.

He decidit penjar aquest post ara, ara que encara sóc estudiant, que no he xafat la vida real de les escoles, perque una facultat -sobretot de magisteri-, està protegida per una bombolla de llibres. Algun dia, quan porte molts anys en el món de l’ensenyament, rellegiré el post, l’imprimiré, i l’estriparé davant de mi mateixa reflectida en un espill; en faré una fotografia i la penjaré en forma de post, per a menjar-me les pròpies paraules amb creïlletes. Vos sembla?

Sé que el treball en equip, la coordinació, té molt bona fama des de fa uns anys. Tots a treballar juntets, que dos cervells pensen més que un. En teoria hi estic d’acord; però amb això em passa igual que amb els fantasmes… doncs això, que sempre et trobes fantasmes en un treball en grup. I la irresponsabilitat m’enfosqueix el dia, què voleu que vos diga. Mira, manies que té una.

Des que estic fent magisteri, sempre que puc intente fer els treballs individualment; l’any passat, perque havia d’anar i tornar de La Font a València, i això em representava una hora i mitja per anar, una hora i mitja per a tornar. Tres hores de desavantatges.

En l’actualitat estic a València; però tinc una altra excusa: cent un crèdits -un per cada dàlmata-, que em fan fer equilibris acrobàtics amb els meus horaris. Si ja em costa coordinar-me a mi mateixa, com vaig a coordinar-me amb tres persones més? Però en el fons, el que comprove amb tristesa -i amb frustració, com ara mateix-, és que les generacions que pugen cada volta tenen menys en compte això de la puntualitat, l’efectivitat, la responsabilitat… hm… em faig vella…

Una volta vaig anar a Polònia. Em vaig enfilar a un avió i ale, cap allà que me’n vaig anar. Una de les moltes coses que recorde de Polònia en general i de Varsòvia en particular és l’expermientació de la latitud en les pròpies carns. M’explique; a Polònia, a l’hivern, a les tres de la vesprada ja és de nit. I és clar, a una marmota com jo, això li fot el dia de mig en mig.

Alguns dies vaig dinar mirant la posta de sol. Només alguns, perquè la resta o bé estava tan ennuvolat que no es veia ni una ànima -i això que les ànimes, segons alguna mitologia popular, tenen com llum-, o bé nevava tant que hom no podia veure’s ni la punta del propi nas -ei, i la punta del meu nas és grossa i redona, eh?-.

Tot això, que em deprimia d’allò més quan vivia a Varsòvia, m’anima en la mateixa proporció ara que visc a la ciutat de la llum, de les flors i del magisteri. Perquè quan veig que ja es nota el dia, que al sol cada volta li fa més mandra pujar fins al capdamunt del firmament, pense que ací encara tenim llum, i que si estiguérem a Polònia, si fórem polacos -em permetreu la broma, ha, ha!-, ja faria hores que el sol hauria tancat la paradeta.

Visc a Monteolivet, un barri tranquil i apacible de la ciutat de València. Estic pervertidament a prop de la facultat -a cinquanta-nou segons-, i a banda i banda de la meua porteria hi tinc, respectivament, la consulta del metge i la farmàcia. Hui tornava de Mercadona, que està a dos minuts, respirant floretes, com en un anunci de compreses. Un entorn idíl·lic -tan idíl·lic com es pot permetre un entorn ubicat en una gran ciutat-, per a una estudiant de magisteri que aspira a que el món siga el més semblant possible al  món d’Evax Cottonlike, fina, segura i acabada de dutxar.

La veritat és que és d’allò més agradable aquesta calmada vida quasi-campestre. El barri em recorda en certs aspectes al meu barri de l’Hospitalet: no hi ha gaire gent adinerada -tot i que el caràcter d’ací té una lleugera tendència a la pretensió, i si no, vegeu-ne les fastuoses falles i i els no menys lluïts moros i cristians-, hi ha un major grau d’immigració que en altres zones de València, i tothom viu en pau i harmonia, en un lloc on hi ha molt de xiquet jugant al carrer, en parcs o en bicicletes, cosa rara en l’actualitat.

Una dada curiosa: senc parlar més valencià ací, a Monteolivet, que no al meu barri de l’hospitalet, on al llarg dels vint anys que hi vaig viure sentir parlar el català era tot un exotisme. Curiós, eh?

Hui caminava pel laberint de la Supercapi -li dic super perque o bé cada dia em faig jo més xicoteta, o cada volta és València més gran-, i de sobte m’he sentit al meu darrera una filera de malediccions doloroses com un part. No m’he tombat, per si de cas anaven a mi.

La veritat és que en teoria jo no hi crec, en aquestes coses. No crec que les persones tinguen poders especials, capacitat per a fer mal d’ulls, ni cap d’aquestes barbaritats que a qualsevol persona del segle XXI li pareixerien de l’edat mitjana.

 Però la teoria és molt bonica, i en teoria tampoc no crec en fantasmes ni en mites.

I a la pràctica estic convençuda que al segon pis de ma casa de La Font, just baix de la meua habitació, hi ha un fantasma enooorrrrme que s’amaga sempre justet, justet, quan òbric el llum i entre al menjador per a saludar-lo. Qui sap, un dia potser aconseguiré veure’l, a ell, de festa juntament amb els diminutos, els gnomos, els Lunnis, i la Fallera Major de València, que, no ens enganyem, també entra dins la categoria de mite.

Escriure en un bloc té alguna cosa de perillosa: que si hom escriu sobre els altres, aquells altres es poden enfadar. Ja sé que de vegades he escrit passant-me aquest perill pel forro; però aquest post està dedicat a una persona que de ben segur que no s’enfadarà, i per unes raons que em fan vindre ganes d’escriure en majúscules, però no ho faré, perquè si cride massa encara m’expulsaran de la sala d’ordinadors. Maite, la meua germana -Maite Insa, si sumeu dos més dos-, acaba de traure a les llibreries el seu primer recull de poemes: El poema és sobrer.

Va ser en la primavera d’aquest any que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de València -en valencià-. I tota la família acudirem en massa a l’entrega de premis. I ara…

… ara es veu el resultat de l’esforç materialitzat en el llibre que publica Bromera. El poema és sobrer n’és el títol. Es tracta d’un poemari que resulta tan proper com la terra, i té un estil d’aquells que fan ganes de llegir-ne més, de poesia. Parla de les coses properes, i quotidianes, i de la distància -o no- que suposa aquest món del de la poesia.

A més a més, m’omple d’orgull veure el seu nom, guanyadora d’aquest premi, al costat d’altres escriptors que l’han guanyat en edicions anteriors, gent com Manel Garcia Grau, Josep Ballester, Antoni Defez o Empar de Lanuza.

El llibre ja està a les llibreries, ja ha eixit. I a qui tinga curiositat, trobarà més informació a la pàgina de Bromera www.bromera.com, i, dins del menú que apareix a l’esquerra, dins l’apartat del premis (recordeu, Premis Ciutat de València).

Tinc una assignatura anomenada Noves tecnologies aplicades a l’educació. Encara no m’he endinsat molt en la matèria, però té fama de ser una de les més complicades del tercer curs de magisteri. Ahir, però vaig fer la primera pràctica: havia d’escriure un bloc.

Vaig estar a punt de demanar que, com ja en tenia un, me’l convalidaren. Però sembla que, de la senzilla tasca que tinc ací, voluntària i feliç, d’escriure el que em passa pel cap amb certa periodicitat -ara escric menys, però també perquè la meua vida és més avorrida, o perquè estic més trista, no sé-, el bloc que hem de crear per a l’assignatura -que ni tan sols es diu bloc, sinó blog-, té un nivell de complicació creixent. Qui sap, potser algun dia faré un enllaç de vilaweb a l’altre bloc -perdó, blog- on hi haurà dibuixat el perfil del Micalet, a base d’emas…

Ho confesse. Estic completament desorientada. Em senc com si haguera estat donant voltes com una boja durant tres mesos i ara, de colp, haguera parat. I el cap em roda com una trompa. I això no és res: espera’t a que vinga el canvi horari, l’últim diumenge d’octubre, i el meu rellotge biològic, que és l’únic que sempre porte a l’hora, se’m trasbalsarà com ho fa totes les tardors.

No es tracta d’estar a València. Ni de tornar a classe. O potser sí, són totes dues coses. És el canvi radical d’estar llegint informació, d’estar atenta, en tensió, a la que salta, a l’actualitat -bé, no tanta actualitat, es tractava d’un magazín, a qui vullc enganyar-; és el canvi d’estar al carrer -en Fira i festes, literalment-, a passar a viure en aquesta mena de núvol on encara existeixen persones que no coneixen les notes musicals, on bajanades com el color dels bolígrafs són punts de referència, on hom es pot passar el dia mirant-se el melic sense que passen greus conseqüències… -ara, naturalment, en desembre llegiré aquest bloc i em maleïré-.

Què roïn és estar desficiosa, senyor!!

Me’n vaig a València amb els tacons posats per a fer ressonar les meues passes, amb aires de victòria, i transpirant orgull en comptes de feromones. La veritat, en aquests temps de competitivitat que corren, la victòria és una satisfacció rara. Però aquest ja no és el nostre cas. No, després d’aquest cap de setmana.

La televisió ho mostrava en grans xifres roges; Canal 9 va estar més d’una hora retransmetent-ho, saltant-se, fora del que és comú, la desfilada del 12 d’octubre. L’àrea de la Safor i la Marina era la campiona del dia en rècord de pluges. A casa hi teníem un dinar familiar, i vam estar fent la mar de gresca. A fora, vinga a ploure. A dins, a dins la plantalla, observàvem atònits com novaiorquesos, la caiguda en directe de la nostre torre bessona particular: el pont de Beniarbeig

Murla i Orba completament incomunicades. La Font, incomunicada per tres de les quatre carreteres que ens aporten alguna influència del món exterior. Aquella nit jo "tenia novia"; a Rafelcofer, l’únic poble al qual es podia anar des del poble. 

Ara ja han passat un parell de dies. Després d’aquella tempesta el sol ha tornat a lluir, burleta, dia sí, dia també, satisfent la nostra necessitat de Vitamina D que portàvem acumulada, i una certa mala llet que alguna persona del meu voltant no s’ha esforçat per reprimir. Jo torne a la capi amb un rècord a les espatlles.

Després del que ha succeït, a qui torne a sentir cridar allò de "Agua para todos" li pense donar una aixaeta i un bitllet en el tren de rodalies cap a Gandia, indicant-li que per mi pot fer un trasvassament Serpis-Túria pel mòdic preu d’arreglar tots els màrgens solcits de la Safor, i netejar per damunt el desastre en la Marina.

Hui és un dia important; acabe una sèrie de tres dies en els quals m’he dedicat a fer una cosa que encara no havia fet en aquest any natural: absolutament res. M’he dedicat tot el pont a tocar-me la panxa, a orbitar al voltant del sofà i de l’ordinador, i a menjar crispetes i beure cervesa, més o menys. I he decidit celebrar la fi d’aquesta etapa de la meua vida escrivint un post. I coincidint que és 9 d’octubre, escriuré sobre dues de les entrevistes més interessants que vaig fer  quest estiu Alfons López Tena i a Toni Gisbet (veus? En canvi Camps celebra el 9 d’octubre tancant la TV3. És una qüestió d’estils…)

L’entrevista de López Tena va ser amb l’excusa de la presentació del llibre Catalunya sota Espanya. Encara no me l’he llegit, però vaig anar a la presentació el dia anterior a l’entrevista, i em vaig quedar amb les ganes de llegir-lo. Bàsicament el que denúncia Tena -que forma part d’aquesta minoria de valencians que tenen els tentacles extesos per Catalunya i ningú no se’n queixa, cosa que si fóra al revés, un català a València, ja hauria cremat a la foguera-, és que Espanya és un estat bicèfal, i que un cap es dedica a fotre a l’altre (i que és a nosaltres a qui foten, clar). I que des d’Espanya s’intenta reduir el País Valencià a un país de paletes i cambrers -cadascú que jutje si ho estan aconseguint-.

Sobre això he estat tenint una actitud determinada aquest estiu: la mateixa que un parent meu que és ateu ara però que abans anava a missa; i un dia va decidir intentar veure com seria el món sense Déu. Doncs em va passar el mateix: m’he passat l’estiu intentant veure el món valencià de la manera que descriu Tena. I la veritat, no vaig trobar que fóra cap desgavell.

L’altra entrevista va ser amb Toni Gisbert, també per la presentació del llibre Quan el mal ve d’Espanya. Després d’entrevistar-lo vaig arribar a la conclusió que s’hauria d’haver titulat Quan el mal ve del Cap i Casal. Fa una revisió als tòpics dels valencians, i els va tombant, poc a poc. El que més em va cridar l’atenció va ser l’optimisme que destil·lava Gisbert: va dir que els valencians érem un miracle de la història, i que si havíem sobreviscut fins ara, no veia la raó per la qual no podríem continuar sobrevivint els propers segles. Una actitud curiosa i que em va alegrar, perquè generalment en aquests cerces es sol respirar un pessimisme històric resignat.

I amb aquest optimisme de Gisbert m’acomiade.

Aprofite per a felicitar a ma mare, que va nàixer hui fa més de sis dècades.

Despús anit vaig anar al cine i em vaig menjar "Promesas del este". Es tracta d’un drama que agafa l’excusa d’una xica que mor en el part per a tractar el tema de les màfies russes. Com va dir un amic: és com el Padrino, però en rus.

Per als amants de la llengua russa, diré que la meitat de la peli està en rus -subtitulat, ho dic per als que no siguen tan amants de la llengua russa-, i que les frases i les expressions són suficientment simples com per a que els iniciats entenguen algunes paraules.

La peli em va agradar; em van dir que el director de Promesas del este és un expert en cinema de terror, i fins a cert punt es nota -o no, potser estava massa suggestionada per aquesta idea, i m’ho va semblar erròniament-. És un film ben fet, ben lligat, que manté l’interés durant tota l’estona, i descriu una miqueta allò de la Russkaia Duscha -l’ànima russa, sobretot en les reunions familiars al restaurant al voltant del Borsch-. (En eixir de la peli venen ganes d’anar a un restaurant rus).

Un moment estrella, per a les fans de Vigo Mortensen -entre les quals, m’hi trobe, tot i que sense cap entusiasme adolescent-, és la lluita que protagonitza nu enmig d’uns banys públics.

Notable alt.

Matilde Salvador era la compositora valenciana viva més important. Pertany a una època de compositors -com Moreno Gans, per exemple- que veieren la seua carrera mig truncada a causa de la guerra civil. I allò degué afectar a Matilde Salvador, perquè era una dona amb les idees claríssimes, i molt ferma; ho vaig poder comprovar en persona.

En la Universitat d’Estiu de Gandia de 2006 fou una de les estrelles convidades, i de passada la portaren també la meu programa de televisió, per a que l’entrevistara. Abans d’entrar, de dir res, em va dir:- A mi l’entrevista me la fas en valencià. Si me la vas a fer en castellà, més val que ni comences.

De bones a primeres, una afirmació com aquesta -innecessària, per cert, en el cas de Gandia Televisió, on totes les entrevistes es fan en valencià a no ser que l’entrevistat demane expressament que les facen en castellà- em va posar mig en peu de guàrdia. No per res, sinó per l’apropament hostil de la convidada. Amb 88 anys i aquest geni, vaig intuir que no seria una entrevista fàcil. I efectivament, no ho va ser; semblava que em boicotejara l’entrevista, m’ho comentaren fins i tot alguns espectadors després de veure-la. Potser havia tingut alguna experiència amarga amb el món del periodisme, qui sap.

En tot cas, una actitud com aquesta, vista en perspectiva, em sembla fins a cert punt normal: una persona amb el seu caràcter, amb la seua edat, i amb el seu èxit professional… No sé perquè, però em va donar la sensació de ser com un personatge de Rodoreda.  

M’ha sabut greu la seua mort: ha faltat una dona excepcional en el món del la música, i una dona ferma en les seues conviccions, de les quals en fan molta falta al nostre país. Si la meitat de les persones valencianes fórem com ella, el país aniria més ert que un fus…

Vaig agafar el meu cotxe, transformat en caragol perquè portava la casa al damunt, després d’acabar l’últim directe de fira i festes, rumb a València, amb la ràdio a tota llet, cantant les cançons amb alegria, i fins i tot permetent-me alguna que altra coreografia, sobretot en la recta entre Cullera i Sueca.

Em van rebre els llums acarabassats del Cap i Casal, uns llums tan ataronjats que pareixia que emeteren betacarotè en comptes de llum (té un cert regust a Canal 9, això de referir-se a València com a Cap i Casal). I després d’aparcar, quatre viatges a peu del cotxe al pis amb mobles, caixes, roba, llums, ordinador, trastos….

 Ara vaig a classe; i em senc molt decaiguda, quasi trista. No sé si és la baixada d’adrenalina, la cendra que es desprén dels núvols, o que em vaig vella i cabota, i cada vegada em costa més eixir de la Safor; però tinc el somriure invertit, hui.

Només li veig una solució: un litre de cafè aràbic, del de cafeteria de facultat. Això cura qualsevol inici de tristesa, i torna a pujar l’adrenalina a nivells vertiginosos, segur.

Hi ha hagut un cert enrenou amb la fotografia, a Itàlia, d’una xicona anorèxica, per tal de "dissuadir" a les pretendents de malaltes que deixen de menjar. No és que siga una experta, però em sembla que la qüestió de l’anorèxia va més enllà de voler imitar a una model -o una actriu, o una cantant-; sembla que intervenen molts factors, entre ells el caràcter, i l’entorn de la persona, l’ansietat que tinga. Respecte a la fotografia, no em sembla ni bé ni malament: està bé com a intent, i sincerament, trobe que és una fotografia bonica, en el sentit de ben feta. Però tampoc crec que siga la solució màgima a aquest problema social.

En tot cas, del que sí que em voldria fer ressò és de les talles de les marques. Anar a comprar roba amb un referent de talla hui en dia ja és una utopia. Posaré un exemple amb mi mateixa; sóc una dona prototípicament mediterrània: els ulls ammetllats, els cabells a joc, metre seixanta cinc, seixanta cinc quilos de pes, i les formes arredonides característiques de la zona, és a dir, amb pits i cul. Fins aquí tot bé. És a dir, que no hauria de tindre problemes, sent com sóc, que de tant prototípica resulte avorrida, en trobar alguna cosa de la meua talla. Però resulta que quan vaig a comprar roba torne a casa amb una depressió, perquè res em cap. A mi, que sóc prototípica. Després de pensar-hi, un dia, a casa, després d’anar de compres -o d’intentar anar-hi, perquè aparentment no em deixen-, vaig arribar a la conclusió que els qui tenien un problema eren ells. Només un cervell XXS podria dir que la meua esquena mereix una samarreta del tamany XXL. I tanmateix, no és estrany que haja de comprar-me aquestes talles en certes botigues de roba.

En aquest sentit, crec que farà més bé al problema de l’anorèxia aquesta unificació de talles que estan fent a l’Estat Espanyol que no pas la fotografia d’una pobra dona malalta escampada per totes les ciutats europees.

Hom intenta convertir-se amb el temps en un ésser racional, autocontingut, sociable, i el màxim d’estable possible -bé, hi ha gent que això darrer ni ho intenta, però no és la regla general-. Però de vegades els nostres instints animals ens fan caure en l’intent; torna a eixir del fons de les entranyes la involució dels primats.

Anit en vaig donar un exemple clarivident. M’havia passat la vesprada al peu del Passeig de Gandia, micro en mà, narrant l’apassionant acció que hi ha al carrer en Fira i Festes, amb el somriure obert de bat a bat i entrevistant a tot aquell que se’m volguera posar al davant. Una Marta adorable, una Marta Jekill, guarint les ànimes assedegades de coneixement amb informació fresca com la sang d’una morsa.

I en acabar, dues hores després, vaig anar a sopar amb el càmera. Ens esperaven tres hores més de feina, per a preparar reportatges sobre els concerts que tenen lloc a la ciutat. I en veure que no podia sopar, que no ens donava temps, i havia de sacrificar el menjar amb la fam que tenia, em vaig passar tota la nit amb suny fins que em va arribar el moment desitjat, un entrepà de llonganissa amb camembert i ceba dels que es toquen el rabo al Bar Plaza.

Tres hores després, a la una i escaig, amb els peus adolorits i la mà engarrotada de portar el micro, tornà a aparèixer el suny.

– Qué te pasa, Marta? No me gusta verte así- va dir el càmera.

Que què em passa? Son, fill meu, son. Una son que faria trencar-li l’ànima a una pedra.

Potser hi ha gent que és capaç de controlar-ho, però jo no. Pot amb mi. Una Marta amb les primeres necessitats de l’escala de Maslow acomplides és una Marta encantadora i Jekill; mentre que si tinc son o fam, em convertisc en Marta Hyde…