La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Mor el pare d’en Pitus

Qui no ha llegit mai El zoo d’en Pitus? Forma part de l’imaginari infantil català. Per a aquells que no pertanyem a la generació de Harry Potter, pràcticament podem dir que ens enganxàvem a la lectura amb El zoo d’en Pitus. Sorribas era la nostra Rowling. Una dada curiosa, que no m’havia parat mai a indagar: el llibre -premi Folch i Torres, poca broma- s’havia publicat en l’any 65. Jo, que vaig ser molt mala lectora en la meua primera infantesa -abans de descobrir el Zoo d’en Pitus, vaja-, me’l vaig llegir 20 anys després. I m’ho vaig passar pipa!! Això és senyal que tenia al davant un clàssic.
Crec que si d’en Pitus n’haguera fet una saga, me’ls hauria menjat tots, els llibres. No recorde exactament a quina edat me’l va donar la meua germana; va ser ella, Maite, que em va entregar un dia un llibre que em semblava més gros que una bíblia, i em va dir que m’agradaria. Em pesava molt, i em vaig creure incapaç d’acabar-me’l; però una volta endinsada en aquell barri que s’organitza absolutament per a recaptar diners -i animals, clar-, per a fer aquell zoo i salvar en Pitus de la seua malaltia, no el vaig poder deixar. És més, crec que me’l vaig rellegir unes quantes voltes, posteriorment, perquè creia que mai tornaria a trobar un llibre tan divertit i entretingut. Oh, no volia que s’acabara!

Anys més tard em vaig enganxar a dues sagues més internacionals, també clàssiques; les escrites per Enyd Blyton. Los cinco i Las mellizas en Santa Clara. En tot cas, la diferència que puc veure en aquests moments entre Blyton i Sorribas és que, a banda que Sorribas m’és més proper culturalment, la ideologia que irradiava era de solidaritat, de companyia, de fer colla i fer barri.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.