Se’m caduca el DNI. El darrer que m’expediren, ja me’l van fer a Barcelona, la ciutat on ara visc. L’adreça que hi figurava encara era la de Prades. Demano hora a través de la xarxa. M’equivoco en el dia. Sense voler introdueixo la data d’un acte que volia anar.
En una d’aquelles màquines que hi ha a les estacions del Metro, em faig retratar. No em satisfan en absolut, però penso que són per identificar-me com a ciutadà d’un país en el qual formar-ne part, com diu Victor Laszlo al Major Strasser a Casablanca, “és un honor que mai no he demanat”. Res de somriure fins que no siguem qui hem de ser.
Em faig un plànol domèstic per arribar a lloc. L’Eixample, de vegades, encara m’és un laberint considerable. Hi arribo mitja hora abans. Un policia nacional (quina mania amb aquest adjectiu!) parla per telèfon. Em confirma l’hora demanada i em dóna un tiquet amb un codi. M’havia emportat L’home lent de Coetzee per passar l’estona, però no caldrà. Em criden de seguida.
Davant meu, una dona de cabells grisos recollits amb una cua. Em demana el carnet vell i les fotografies. Manega amb unes estisores les immortalitzacions per tal d’adequar-les al format. Em fa signar amb un retolador negre. La dona em diu que, en veure el nom de la meva mare, de seguida ha sabut que jo era de Reus. Es veu que el seu marit hi va treballar un temps i sabia el nom de la patrona del meu poble.
Em demana si he canviat les dades del domicili. Dic que sí. Omplo un full amb el nou domicili, el de Nou Barris. Ara m’adono que en posar la data, escric “gener”, en comptes de “febrer”. La dona no se n’adona. Verifico les dades. Després em pren les empremtes digitals amb un lector digital. Tot correcte. És curiós, a una cara passada per la trifulga del temps, li correspon un domicili diferent. En la propera renovació, viuré al mateix lloc? Seré igual?
La dona repeteix l’operació amb el passaport i em demana trenta euros. No hi havia pensat que això de renovar-se qui ets valia diners! Només porto deu euros. La dona s’apiada de mi, pago l’import del DNI i em diu que vagi a un caixer i torni amb la resta. Surto al carrer, em faig escopir els diners i desfaig el camí. Només em perdo una vegada.
La dona reemprèn la feina i em gestiona el passaport. Em dóna el nou document identitari, ara ja amb aplicacions electròniques, i em diu que d’aquí a deu o quinze minuts, tindré el passaport. Quanta rapidesa!, penso per mi.
Continuo amb Coetzee. Uns germans amb uniforme, pantalons blau marí, jersei vermell, s’arrosseguen per terra desobeïnt la seva mare. Perquè han de xisclar? Hi ha tres ferrades rectangulars del mateix color dels jerseis dels brivalls, posades a terra. Miro al sostre: uns forats immensos retallen el fals sostre; no hi cau aigua en aquest moment, però els estralls són ben visibles.
No m’entretinc gens amb l’escriptor sud-africà. La mateixa dona que m’ha atès, al cap de cinc minuts, em porta el meu passaport. Li ho agraeixo. No me’l miro i el poso a la bossa acompanyant Coetzee. Surto al carrer. Consulto el mapa del tresor que m’he confeccionat per retrobar el Metro.
Quan arribi a casa seré una mica diferent de quan vaig marxar. Però no gaire.
