OMBRA O ESCLAT
Hi ha l’ombra o l’esclat. Hi ha la son o la felicitat. Del primer, la ciutat desperta a l’estiu. La nova ciutat. Del segon, un xerric imperceptible de tabals, de gralles, persones…
Els miralls són posats l’un davant de l’altre. I la nit sempre hi ha rondat. Sempre.
Són barraques amb pols a la planta dels peus. La primera albada feta venir al costat de l’amic constatant que l’adultesa us ha atrapat a tots dos.
Són revetlles a tocar d’on Gabriel Ferrater va celebrar les seves, potser. Xiulant coets i petards i amistat, com a brivalls de deu anys.
Són les banyes de l’utopia amb les cervicals a can pistraus potser per haver-se resistit sempre -i que duri- a no acotar el cap per cap motiu.
Són els jaios i les dames escopint veritats i mentint només amb l’art del bell teatre.
Són les tronades amb els mascles petant molt i tant endins mentre un bitxet de dos mesos calma a son pare, cagat com és, refugiat en un bar.
Són els polítics que no ballen i fan ballar. Són la mulassa i els gegants que sí que ho fan. I el bestiari i la ciutat que es bada com una taronja, té.
Són els balls amb l’alcohol més barat al bar de més amunt i ballar Maiqueljacson sense cap vergonya i fer-se venir el sol i despertar a la ciutat i esmorzar-se la ciutat…
Hi ha l’ombra o l’esclat. Hi ha la son o la felicitat. Hi són.