Els dies i les dones

Un, pot enviar un correu amb un assumpte en concret i l’altre pot contestar. Per peresa de redactar-ne un de nou, el primer, inicia un altre fil de conversa contestant el correu que l’altre ha contestat i així, compartint peresa per començar un correu nou, es va allargant l’intercanvi mentre l’assumpte inicial s’esllangueix precedit de Rv: Rv: Rv: Rv: Rv:… arribant als extrems d’estar parlant sobre llibres amb un encapçalament al capdamunt del correu on s’hi pot llegir “salsitxes”.

La Xarxa és mou. Allò que no existeix, ho crea. Per molt que els altres no en parlin. Per molt que a molts els costi d’acceptar-ho. Si ahir mateix cent-cinquanta blocaires homenatjàvem la figura de Salvador Espriu -amb el silenci general de la premsa- avui, resulta que és a la premsa qui li toca moure fitxa.

En un parell de mails m’avisen de la possibilitat de llegir La Vanguardia i l’Sport en la nostra llengua.

Així que per tots aquells que vulguin fer-ho (es prega que escampeu la nova), podeu llegir aquí La Vanguardia en català i pels futboleros, podeu llegir aquí l’Sport en català.

Només l’èxit en visites d’aquestes dues opcions en garanteix un mínim de credibilitat, aíxí que ja ho sabeu.

Necessito uns papers. Regiro calaixos i armaris. Res de res. Busco per tot arreu menys on hipotèticament haurien de ser: no confio en mi mateix pel que fa a la classificació documental.

Em rendeixo. Obro l’armari del quartet. Recorro amb el dit les llegendes del diferents arxivadors. Prenc el que més s’addiu a la naturalesa dels papers. L’obro. Hi ha una classificació per dates.

Estic sorprès de tanta eficàcia. Vaig passant carpetes i carpetes. Em meravella tant d’ordre i al final, els papers que busco, són allí, perfectament protegits, ordentas i arxivats.

A l’abast de qualsevol investigador amb una mica de perspicàcia.

A l’abast de qualsevol investigador amb més autoconfiança.

Un home gran. Porta un xiquet agafat de la mà. Tots dos fan cua per pujar les escales mecàniques del metro. Davant els esglaons metàl·lics que van afaiçonant-se, l’home es posa a la dreta; el nen a l’esquerra.

L’home, tot nerviós, li diu: “Si te pones ahí  te tocará andar!” i el nen es posa rere l’home mentre al seu costat, van pujant i pujant, per les escales, els que caminen. Els que vam renunciar, fa molts anys, a estar aturats.

Directament, potser vam parlar dues o tres vegades a tot estirar. Havia de ser a la força al Centre de Lectura de Reus. No en recordo els perquès. La seva figura prima, despistada, va passejar per les estances d’aquella casa, tota la vida, fins a arribar a ser-ne el president.

Tinc ara a les mans, una nota manuscrita que em va fer arribar. En un article que havia publicat a la Revista del Centre, jo corregia l’atribució que ell havia donat al llibre sobre la història d’aquesta entitat, d’una conferència donada a la mateixa casa feta pel meu besavi, quan en realitat l’havia donat el meu avi. Compartien nom i cognom, d’aquí la confusió. Vaig trobar que era un gest que algú de la seva vàlua, es dignés a agrair aquella fotesa.

Coincidíem, també, quan jo encara vivia a Reus, a les sessions del Cineclub del divendres a la nit, al mateix Centre, i a nombroses representacions de teatre, ja fos al Fortuny o al Bartrina.

Pere Anguera era un home respectat. Un intel·lectual del màxim nivell. Va decidir viure a Reus i per Reus. La seva obra historiogràfica no pot deslligar-se de la seva activitat cívica. Per la seva ciutat i pel seu país. Des del mateix Centre, no cal dir-ho, des de la militància al PSAN als anys setanta i des de la voluntat de no fer de la seva obra, alguna cosa apte només per ser engolida per la pols.

El seu activisme era ferm i decidit. Sense concessions. Em consta que sempre que se’l cridava o necessitava, responia. Recordo brillants articles on defensava que, gràcies a les classes populars, després del Decret de Nova Planta, el català havia tingut continuïtat davant la deserció de les classes altes que s’havien passat a la llengua de l’ocupant. Els seus bitllets quinzenals al Punt sempre contenien, tot i el reduït espai, aquella espurna viva de la lucidesa sàvia, molt sàvia.

Reconegut per la seva ciutat en aquests darrers mesos, ja molt avançada la malaltia que ha pogut amb ell amb només 56 anys, la nova biblioteca pública, portarà el seu nom. Un bell gest que m’imagino que li degué fer molta il·lusió.

No sóc procliu a fer resums. Sempre he anat per cursos. Per mi, per tant, tota la moguda sempre comença al setembre: amb el final de la calor, amb el final dels dies llargs. Però mira, encara que sigui per fer una mica de repàs i adonar-te que has fet i han passat més coses que les que et pensaves, doncs aquí teniu el meu 2009, per qui li pugui interessar.

Vam començar coronats amb ceptre i tron, encara de seguida vam baixar a la terra per començar a etzibar contra qui tocava. Vam deixar que els amics ens fessin riure amb talent, perquè no ho sabíem que ens tocaria indignar-nos i tornar a emprenyar-nos.

I vam homenatjar, també, els mestres que faltaven i vam quedar eixuts de tant plorar. També vam començar a acaronar un somni i no permetre que alguns dormissin plàcidament. I ens vam veure les cares amb qui llençàvem versos a la xarxa i vam deixar-nos llegir un conte amb veu de per sempre i donàrem la nostra als qui viuen refugiats en ciutats llunyanes; i encara en vam dir més de versos i d’amor. La Xesca, mentrestant, s’envolava per sempre.

I va venir la Monstant i els seus ulls blavíssims i li vam començar a mostrar aniversaris tristos i solidaritats amb els qui no poden moure’s. També que hi havia amics que feien realitat els seus somnis.

Ens deixaren els grans i em posaren música a un grapat de poemes i sonaren també tonades desgraciadament conegudes i queien herois de veritat i fèiem les coses que calia fer a dins el cor i tornàvem a lamentar pèrdues.

Escrivíem contes, però. I ens retrobàvem amics de temps i la gent d’Arenys deia que Sí i feia cinc anys que us emprenyava amb dies i dones i posàvem primeres pedres i anàvem a viure a un altre indret i escoltàvem Ferrater. Els Senyors de Barcelona queien fins baix però nosaltres continuàvem llogant la nostra veu per molt que alguns xerressin sempre de la mateixa manera.

Dèiem més poemes i fèiem amics al Penedès. Ens banyàvem de Vinyoli i d’esperançadors reptes futurs i engegàvem el motor de la nostra llibertat i n’apreníem de les poetes i felicitàvem el Nadal d’una manera diferent.

Res, però, no seria, sense les vostres visites i els vostres comentaris. Molt bon 2010!

De vegades a la vida, com en els jerseis i samarretes,  hi hauria d’haver una etiqueta que t’indiqués què ha d’anar al davant i què al darrere.

Tot i el fracàs de la darrera cimera de Copenhague, són moltes les iniciatives que lluiten per preservar el nostre planeta de la creixent contaminació. L’emissió massiva de diòxid de carboni és una de les principals preocupacions, però segons els entesos, hi ha molts d’altres substàncies tant o més nocives que el CO2. Per exemple, molts dels gasos generats pels humans, contenen toxines tant o més perilloses que les que poden llençar a l’atmosfera les fàbriques o els automòbils.

En aquest sentit, l’empresa de Riudecanyes Pudofuig, ha llençat al mercat un dispositiu revolucionari que reduirà en un 80 % les emissions de gasos tòxics produïts pels humans. Amb tot, el què és especialment revolucionari, no és pas aquest filtre, sinó l’aprofitament d’aquests gasos per generar energia.

El dispositiu, anomenat de manera provisional Powerpet, conté unes bateries que converteixen els gasos en energia i que permeten carregar-hi qualsevol dispositiu que necessiti carregar-se al corrent elèctric.

 “El Powerpet et permet afegir a l’autonomia pròpia de cada aparell un plus, doncs ja no cal buscar un endoll si se t’acaba la bateria. Pots connectar el teu mòbil o el teu ordenador al Powerpet i carregar-lo o directament fer servir l’energia generada, doncs ets tu mateix qui genera l’energia a través dels gasos que produeix el teu cos”, ens diu Enric Fiu, cap de recerca de Pudofuig.

El dispositiu, que ha estat provat durant dos anys en diverses explotacions ramaderes, consta d’un petit tub que s’introdueix a l’anus i d’un cable al qual se li poden afegir tants endolls com aparells vulguem connectar.

Per demostrar l’eficàcia d’aquest nou aparell que s’espera que sigui el regal de Reis més demanat d’enguany, avui mateix a Riudecanyes, Els Pets, que s’han mostrat entusiasmats per aquesta innovadora tecnologia que ha estat desenvolupada totalment al Camp de Tarragona, oferiran un concert on tots els instruments estaran connectats als Powerpets que Joan Reig, Lluís Gavaldà, Falin Càceres i els altres músics de la formació de Constantí, portaran instal•lats.

Un equip de dietistes ha preparat un menú especial per tal que el subministrament elèctric necessari, no es vegi interromput en cap moment.

(A la fotografia Lluís Gavaldà i Joan Reig confirmant l’eficàcia del Powerpet amb un ordinador)

(Com ja us podeu imaginar, aquesta notícia ha estat la innocentada del 2009)

No escriure, escriure’ns. No llegir, llegir-nos.

L’escena passa en una d’aquestes baluernes comercials dedicades a la venda de tota mena de gaudi cultural a l’engrós. La senyora, d’avançada edat i accent francès, transita per la secció de llibres, subsecció literatura catalana.

S’acosta a un jove dependent i li diu, amb un castellà d’empentes i rodolons, que busca llibres de Quim Monzó.

El jove dependent pregunta: “En catalán?”, i la senyora irada, molesta, respon: “No, no, normal!”

Massa hores davant l’ordinador. La vista, l’esquena, se me’n queixen. Enllestida la darrera ràtzia de la biblioteca, trobo que podria tornar els llibres ara mateix. Avui som diumenge però tenen servei de recollida de vint-i-quatre hores. Necessito estirar la boira, escampar les cames.

La biblioteca queda lluny a peu, però a un cop de bicicleta. Trec el cap per la finestra i constato que al bicing hi ha màquines suficients. Trobo oberta la botiga on sóc conegut, doncs. Em tapo correctament, embosso els dos llibres i baixo al carrer.

Hi ha el fresseig de les fulles dels plàtans, plorades pels arbres, rrrrrrrr damunt l’asfalt mut de cotxes. Em llenço en eslàlom avinguda avall. No està massa il·lumitat el passeig i hi ha perillosos buits on hi hauria d’haver arbres que no hi són. Orgull miop. Sortejo alguns vianants, gossos que per sort van lligats. Orgull miop.

Davant l’estació de Sants, giro a la dreta. Passatgers que tornen, que van, carraaaaaaaac de maletes amb rodes. En contradirecció al costat dels autobusos arrenglerats. Un no-lloc que algú amb bon ull fotogràfic hi faria festa.

Desenfundo i llenço els llibres a la capsa blava sense baixar de la bici. Desfaig el camí. Ara fa pujada, però no gaire. Uns sijs es fan fotos davant de Sants. La nit és una mica freda i fa volar cabells el vent. També aixeca olor d’escorça que jeu al peu d’unes alzines, al capdavall -ara capdamunt- de l’avinguda que ara pujo.

Ja davant de casa, torno a encallar la bicicleta que queda il·luminada pel rètol de neó color fúcsia del “bar especial”. El verd de l’anclatge lliure és el verd de les fulles també. El verd s’extingeix en aclucs fins fer-se el vermell de tota la tardor dels boscos que no veig.   

El meu oftalmòleg, no sé si per tranquil·litzar-me o què, en cada revisió, em deia que sempre seria un miop pobre.

Mirant el saldo del meu compte corrent em trec el barret davant de tanta clarividència.

Fa tres mesos que he estrenat pis. Gradualment m’he anat fent a les exigències de les noves parets.

Recobreixo cada racó amb la mica de familiaritat necessària per fer-me l’espai meu, nostre. Mirar de viure-hi, més que d’habitar-lo. Establir els diàlegs íntims entre els llocs comuns i els privats. Transicions entre uns i altres: que allò per compartir no sigui un espai gèlid, desproveït de cap personalitat; que el lloc propi, no sigui una cova atapeïda de coses teves d’on no sortir mai. Un fals refugi.

Dissabte, primer encontre multitudinari. Fins a setze persones s’hi aplegaren. Tots vinguts de la capital del Baix Camp. Gatzara. Crits. Riure. A veure qui la diu més grossa… Res no s’apartà del guió previst i necessari. Cap trobada d’aquesta magnitud, però, admet la cadència del detall. Tot va ser com una torrentada. Fraternal torrentada.

D’aquestes trobades, m’agrada el silenci que queda després. Quan tothom ja ha marxat. Contemplar la taula parada: les restes de menjar, algun got isolat, un tap de cervesa o de vi; una taca, una cadira girada…

Una instantània del lloc sense els seus protagonistes. El que n’ha quedat després. 

Somriure per cada deix de presència. Com s’ha escridassat el maldestre que no ha encertat a posar aigua al got. El ganivet que no tallava i que ha esventrat el braç de gitano de les postres. Un bocí d’avellana que ha sortit disparat del segon plat…