Els dies i les dones

Personalment, això del canvi d’any, sempre m’ha semblat una rucada. Potser perquè per mi l’any sempre ha començat al setembre, després de la pausa estival. Ho trobo més lògic i natural que no pas fer-ho passar avall encara amb l’empatx de torrons i neules i xampany.

Sembla que els dies aquests, del 31 al 1, la gent és més sensible als auguris.

Quin serà el darrer petó, la darrera bullabessa o la darrera vegada que posaré benzina al cotxe de l’any que se’n va? Quina serà la primera vegada que m’enganxi amb la cremallera dels pantalons, hagi de fer servir l’escombreta del wàter o em depilaré, l’any que comença?

I encara: haver-me creuat amb un chiuaua pel carrer, vol dir que m’escurçaran el sou l’any vinent? Que la Laura hagi escrit “t’odio ara i t’odiaré sempre” al darrer mail, vol dir que tinc esperances, encara, en el nou any? Abans d’anar a prendre el raïm he estavellat el Set Ritmo contra una casa de miralls: afectarà això la meva sort futura?

En aquestes estava jo, passant el cap d’any endrapant raïm a ritme dels batalls televisius amb la gola plena de grèmlins i pensant que això no era una bona manera de començar res. Donava voltes i més voltes a tot de derivacions metafòriques al fet de veure les estrelles quan empassava quelcom, quan mira, avui m’han fet poeta del mes i una alegriiiiiiia!

Potser sí que una cosa compensa l’altra i ni les angines eren el preludi de la catàstrofe ni aquest reconeixement (infinites gràcies Biel Barnils) hagi d’aportar-me l’espectacularitat.

Ara bé, jo, triar per triar, prefereixo estirar el fil d’aquest nomenament , encara que el meu regnat s’acabi al febrer, que no pas haver de fer gàrgares pels racons o començar seriosament a canviar-me el cognom que tinc ara pel compost Figueres-Clamoxyl.