Els dies i les dones

I bada el sol. Et suen les aixelles. La pissarra amb l’aliniació més o menys sabuda de Rambla Catalunya avui se li han afegit tots els suplents del món. Avui, al carrer, tothom juga. I se m’ha dit que la placidesa més o menys establerta de riuades d’estrangeria a les Rambles i a Passeig de Gràcia, se li afegeix, també, extres del país que caminen, com ells, sense esperar res. Sense buscar res.

Però les mentides serveixen per això. Perquè sí que n’hi ha qui cerquen coses: una pàgina potser, una de sola, que els doni la clau, el desllorigador de tot plegat. I els llibreters s’emprenyen, que què s’ha pensat! Que en els llibres això no és troba, que és a la vida escrita d’un que s’hi han de trobar les paraules justes! I ara! Compri. No el llegeixi si vol. Falqui una taula si vol. Però compri i no busqui res.

I les roses, ai les roses. Del blau al groc. Del vermell al drac. I les llances per terra, que són espigues a dojo que unes gitanes lliguen amb les flors allí mateix. I què voleu que punxin? Els cors de quines donzelles esblaïmades abaltiran els batecs? Que no ho veieu que no les hem de protegir de res? Que no ho veieu que són elles les que fa segles que tenen cura de nosaltres sense voler-ho acceptar?

I camines i penses i ets feliç perquè avui no escriuràs res seriós i tens ressaca perquè ahir vas sopar amb gent que és infeliç de ser lluny de casa seva, perquè voldrien que se’n fessin festes dels seus llibres i poder abraçar les mares i les germanes i donar-los la rosa i el llibre i l’amor de la llunyania, refugiats com estan de la mort i de la por.

I camines i penses que fa bo. Que tens amics. Que deus diners.  Que ets on vols ser. Que tens algú en qui pensar. I bada el sol. Et suen les aixelles.