Els dies i les dones

Passo el diumenge a la tarda mirant la declaració davant el jutge del senyor, per dir-ne d’alguna manera, Millet.

No és gaire entretingut. Les preguntes dels diferents advocats representants de les acusacions particulars, no són gens originals. A més, el senyor, per dir-ne d’alguna manera, Millet, és dur d’orella -o s’ho fa- i gairebé en cada pregunta deixa anar un enervant “eeeeh?” que posa molt nerviós.

 Recorda una mica a la gran Doña Rogelia  i el seu “mandeeee?”

Se’ls perdona. Ningú no  podia preveure que les cintes es filtressin. Espero que en les propers compareixences, tots plegats tinguin en compte aquesta possible circumstància i afegeixin una mica de marro o que contractin, els senyors, per dir-ne d’alguna manera, del País o del Mundu, uns guionistes que editin les imatges afegint comentaris tendenciosos; com si fos un reality, vaja.

A més, pel que es veu, el senyor, per dir-ne d’alguna manera, Millet, es dedicava, bàsicament, a firmar tot el que el senyor, per dir-ne d’alguna manera, Montull, li posava davant els morros. “Això ho haurien de preguntar al senyor Montull”, és una de les respostes preferides del senyor, per dir-ne d’alguna manera, Millet.

M’imagino els fills del senyor, per dir-ne d’alguna manera, Millet, cada trimestre, amb els butlletins de notes obertes davant del seu pare i la satisfacció que els devia produir el fet que encara que els fulls estiguessin plens d’insufis, el seu pare, intrèpid gargotaire, signador professional, estampés el seu vist-i-plau sense fer preguntes.

Encara que també me’ls puc imaginar el dia de Reis, obrint paquets i més paquets, amb regals que no tenen res a veure amb el que havien demanat a la carta preceptiva.

Veig les seves carones tristes, decebudes, reclamar davant el seu pare el perquè d’aquells errors i veig, igualment, el posat desmenjat del senyor, per dir-ne d’alguna manera, Millet, adreçar-se a la seva descendència amb un lacònic: “Això, nens, ho heu de preguntar al senyor Montull”, per dir-ne d’alguna manera.

Sona el telèfon fix després de dinar. Despenjo. “Digui?”. Una veu una mica esquerdada, desagradable, vulgar. “¿Oiga, que no vienen a la reunión?”. “Perdoni?”. “La reunión de padres, ¿vienen o no vienen?”.

Els explico que és possible que s’equivoquin de número. “Cómo?”. “Que em sembla que s’equivoca de número”. “Ah, pero no es el 93…” i efectivament és el meu.

“I usted no és el padre de la Iessi?”, contesto que no. “Ah, pués perdone” i penja.

Iessi, quina una n’has fet ara?

Primers de novembre. Toquen les castanyes i els panellets. No toquen les carabasses somrients, encara que molt em temo que, quan tota aquesta canalla que ara encara no camina o encara és a les panxes, ens diguin que ells el que volen és anar per les cases a recollir llepolies disfressats, ja veurem si els discursos de la tradició serveixen de res.

Toca pensar en els que no hi són, també. Els que deixaren aquest món perquè tocava. Els que el deixaren perquè l’atzar o alguna desgràcia així ho va decidir. Hi ha el consol de l’altre món pels creients. Hi ha el record viu, la presència ordenada en un altre lloc, pels descreguts.

La mort és la mort perquè la vida és la vida. Almenys la mort reposada, la mort que ve perquè els anys ja han platejat totes les vivències i ja no queda cos per res més com no sigui l’extinció natural, cadascú allà on li correspongui.

Les morts abans de temps no tenen raó. I sí, és cert, punxen i punxen l’ànima dels vius per veure si rebenta. És feina nostra mantenir-nos ferms en el determini de tirar endavant. Perquè la vida és tota nostra i cap dels qui no hi són no voldrien que per cap causa no seguíssim, qui els recordaria a ells, sinó?

La mort, els morts, formen part del que som. I no cal ni sacralitzar-los ni sentir-ne angúnia. Som només una baula en una llarga cadena. Però s’ha de viure. Intensament.

A Reus, els responsables dels serveis funeraris, han tingut una bona pensada: oferir una passejada (ahir i avui)  pel cementiri, amb un toc teatral. Es vol que els nombrosos panteons i tombes, d’un gran valor artístic, quedin integrats amb d’altres monuments de la ciutat. 

Amb l’avi, cada any, hi anàvem a deixar un ram de clavells davant la tomba del seu vell amic l’escultor Joan Rebull, una de les tombes més boniques que es poden admirar (una còpia dels tres nens abraçats, que il·lustra aquest apunt d’ara, es pot veure a l’Ajuntament de Barcelona, també)

La feina de mostrar-nos els secrets del cementiri de Reus ha estat encarregada a la companyia de la mateixa ciutat La Gata Borda i no cal que us afanyeu a buscar entrades perquè l’èxit de la proposta ha estat tal que ja estan totes les places donades. És probable que més endavant hi tornin. Una idea original i que en mans de la companyia esmentada serà un luxe de veure, com tot el que fan.

Un altre proposta per aquests dies. L’aparició d’un nou volum dels reculls de poemes que des d’Ara llibres en Jaume Subirana perfà i que ens acosta la poesia a tots els àmbits de la nostra vida. Una proposta que està tenint una gran acollida -el mateix Jaume al seu bloc ens explica que 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira  ja ha arribat a la tercera edició!- i que ara a Que no mori la llum ens dóna cinquanta maneres d’acomiadar-nos dels nostres morts.

Tant dels qui van exhalar el darrer alè després d’una vida llarga i fecunda com els qui encara els tocava de respirar molta, molta existència.

Fa uns dies vaig comprar-me una impressora nova. Un paper encallat mentre estava fent una impressió que em corria pressa i el posterior estirament d’aquest paper sense cap mena de precaució, va enviar a Can Pistraus la vella en un esclat de petits caragols i engranatges i més caragols i més engranatges per tot arreu i el conseqüent enviament a l’atur als milions de diminuts senyors que dins la màquina, s’encarregaven de fer-ho anar, tot plegat.

Vaig aprofitar, i com que encara no tenia escàner, la nova màquina que em vaig firar fa uns dies, té l’escàner incorporat (com és natural, ja tinc penjada al suro sengles impressions: del meu rostre i de la meva mà; he aturat aquí la febre impressora del meu cos) cosa que em permetrà tot un ampli ventall de possibilitats.

Per tal de dir al món que havia adquirit una nova impressora, se’m demanava un seguit de dades on-line. Vaig anar apuntant el meu nom, la meva adreça -la postal i l’electrònica- i com sempre, arribem a la pregunta del milió, aquella pregunta que m’imagino que a molts fa pujar la mosca al nas, no pas perquè no sapiguem què contestar, sinó perquè l’opció que nosaltres voldríem, no existeix.

Doncs sí, parpellejant a la pantalla, hi sortia en blanc: “País?”. Ja fa uns anys que vaig deixar de pertànyer a un país el qual no m’ha semblat mai que fos el meu. Com que compro bastant per internet, la meva adreça de Barcelona, pot tenir com a país de destinació: Bòsnia, Tailàndia o Andorra; encara que per motius obvis, la meva nacionalitat adoptiva més comuna és la polaca. Doncs ho vaig fer així.

Ara tot just, una setmana després, m’ha arribat la primera news letterde la casa on vaig comprar la impressora. Cal que digui en quina llengua m’ha arribat? Doncs sí, en la meva llengua materna: el polac! No em queixo pas. Crec que és bonic eixamplar horitzons culturals. Apropar-se a noves llengües que en unes altres circumstàncies no tindrien cap interés.

Gràcies a això, el meu vocabulari polac ha crescut molt: per exemple, he après que impressora en polac és “drukarka”, que paper es diu “rola” i que “truz” vol dir tinta. També he après que “instrukcja obslugi” és manual d’instruccions i que “Drogi klience” vol dir estimat client.

També he descocobert que el títol d’aquest humil bloc vindria a ser alguna cosa semblant a “dzién kobiet” i que “Dzi?kuj? za przeczytanie mnie”, significa “gràcies per llegir-me”.

Després dels aiguats d’ahir, el cel és ple d’una estesa de núvols alts, sense cap aresta ni arrodoniment.

Passejant amb la torre Agbar a la vista, tot plegat sembla una immensa i còsmica pol·lució.

… i la sensació aquella que per molt de temps que passés al seu costat, els seus arxius íntims, en obrir-los, sempre admetrien tan sols l’etiqueta de “només lectura” i que en tancar-los, mai en guardaria res que hagués pogut modificar-los.

Aquests dies em trobo renovant el meu estol de dependents. Haver canviat de pis i de barri, m’hi obliga. De moment, el tema supermercats, no el tenim definit. Jo sóc dels que trien els llocs, no per la seva professionalitat, sinó per la qualitat dels personatges que hi habiten i el joc que em poden donar.

Al que ha sofert el primer estudi, hi ha un subjecte que, portant el mateix uniforme que la resta de treballadors, afegeix a la seva vestimenta, un barretet de palla. Parla arrossegant les vocals, diria que és cubà. Un altre fet destacable d’aquest senyor és que sempre està assegut o recolzat d’alguna manera. Em té el cor robat. Sembla un d’aquells passavolants que abans, a les merceries o als colmados, es podien trobar fent tertúlia; només que aquest personatge és un treballador més i sembla que el paguin per no fer res.

A l’estanc m’hi ha sortit un doble del Santi Faro, el periodista aquell de la teletrés que va començar fent de dijei i ara es dedica als esports. No sembla massa professional. Una de dos: o t’atèn parlant pel mòbil o surt d’una habitacioneta on sembla que atengui assumptes de la més vital importància. En ambdós casos la teva demanda d’aquells artefactes cilíndrics que es xuclen i treuen fum, sembla que esdevingui una intromissió inacceptable en els seus quefers importantíssims. Afortunadament, com que fumo només encabat de dinar, no l’hauré de destorbar gaire.

Amb el tema farmàcia, de moment la tria ha vingut per eliminació. Una senzilla capsa de gelocatils (mmmmm…) ha servit perquè la dependenta, clavada a la Roser Capdevila, la creadora de les Tres Bessones, però amb el cap més petit, com xuclat, em despatxés amb una cara de fàstic indescriptible. Bruixa avorrida de la vida i del món. Ella s’ho perd. He anat a parar en mans d’una noieta més eixerida que un pèsol amb els ulls a joc a amb l’hortalisa, que en demanar una altra capsa de gelocatils (em va fallar la imaginació) va preguntar-me amb un somriure d’orella a orella: “…la vols de les grans?” i jo vaig ser feliç i vaig dir-me cap a mi mateix: això és el començament d’una gran amistat.

Resulta que un dia un pastor decideix que entre el ramat d’un ram determinat, farà un ramat més petit perquè el ramat més gran, el segueixi.

D’entre el milloret de cada casa del ramat del ram, es fa confegint el ramat més petit. Cada ovella és escollida amb precisió. Com és natural, per menar aquest ramat, triat entre el milloret de cada casa del ramat més gran del ram, fa falta un gos d’atura.

El pastor també tria el gos. Una vegada escollits, gos i ovelles, comença a fer funcionar el ramat. El pastor diu “Esquerra” i “Dreta” i “Jeu” i el gos obeeix fent que les ovelles, obeeixin al seu torn. Tot sembla que va bé. El gos obeeix, les ovelles obeeixen…

Però què passa? Que el gos, que tot i ser un gos és un gat vell, es diu per ell mateix cap endins: “per què he de rebre ordres del pastor si al cap i a la fi, sóc jo qui fa moure les ovelles amunt i avall?”. Així que un dia que el pastor diu “Esquerra” i “Dreta” i “Jeu” , el gos fa com si sentís ploure i executa “Esquerra” i “Dreta” i “Jeu” quan a ell li dóna la gana i a més en un to autoritari i malagradós.

Total, que un dia, les ovelles se li planten al gos: “tu de què, moreno?  Al pastor vas!” i totes en corrua, tris-tras-tris-tras, deixen al gos de volta i mitja davant el pastor i li diuen que això no pot seguir d’aquella manera. Solució: es fa fora al ca.

La pregunta que es fa aquest innocent i potser il·lús blocaire és la següent: en el moment de fer el ramat, no ho oblidem, triat entre el milloret de cada casa del ramat més gran del ram, no es podia predir que Aquelles ovelles amb Aquell gos, potser, només potser, no s’avindrien?

Sigui com sigui, ara les ovelles, fan trens agafades les unes amb les altres per la ronyonada, cantant fins esgolar-se, felices com elles soles pel seu triomf: “…el Conca, de Jalisco, ahí viene, caminandoooooo” o era la Conga?

Aneu a saber.

Aquest pentagrama
de mots com el fum
escampa grisalla
xiclant folla, orada:

“Cinc anys que ens fem junts!!!”

Des del casament del J. que no ens vèiem. El meu paper de germà del nuvi va impossibilitar que pogués estar per ells com calia. Sempre dèiem de fer un sopar. Mai arribava. Hi va haver un intent abans de l’estiu que no va fructificar. Dissabte passat, finalment, a Reus, vam poder retrobar-nos.

Ens coneixem de fa molts anys, més de vint, potser. Ens vam trobar a Prades (Baix Camp) de xiquets, compartint la llibertat dels estius de la infantesa i de l’adolescència; des de Sant Joan fins a la Diada.

Matins de piscina a quarts de dotze. Dinar amb una esgarrapada per sortir al carrer amb el bat del sol. Tardes de bicicleta amb una pausa per berenar. Sopar a quarts de deu, també tant de pressa com es pogués, per sortir, encara, fins a quarts d’una…

A l’O., que té bessons de vuit anys, li costa explicar als seus fills què representà tot allò. Avui en dia, aquests estius llargs, plens, inefables, són gairebé impossibles. Nosaltres encara érem dels que teníem les mares que treballaven a casa, ocupant-se de tot. Ara, això, és impensable.

No m’agrada mitificar res. Ho deixo per la literatura, això, però sí que és veritat que els estímuls rebuts durant aquells dos mesos llargs, valien per la resta del curs. Una educació vital i sentimental. La sensació que del juny al setembre, tot, absolutament tot, era possible.

Per damunt dels cabassos i cabassos d’anècdotes -quantes n’havia oblidat!- que ens van fer saltar llàgrimes de tant com vam riure, la sensació d’estar encabit en una fraternitat absoluta, compacta, que ens nua amb un temps on la felicitat, encara que innocent, infantil si es vol, va ser possible. 

Un reducte de temps viscut amb una potència vital que no he tornat a sentir, impossible d’adjectivar amb precisió, igual, m’imagino, com els passa a la resta dels que dissabte vam tornar a fer cabanes amb branques de pins, jugar a futbol-bici o anar a pescar granotes des de la nostàlgia feta present de reviure aquella llibertat i tornar a ser feliços rabejant-nos-hi.

Després de fer de bastaix matí i tarda, a l’O. encara li toca regar l’hort domèstic de la seva enimorada. Com que hem acabat d’hora, m’afegeixo al regadiu. Les tres torretes, rectangulars, color de fusta sense varnissar -no ho sé si són de plàstic- mostren tomaqueres, pebroteres i màquines vegetals de fer aubergínies; també hi ha brots de menta que perfumen el terrat.

En aquest moment només s’hi poden veure dues bombolles d’un verd esvanit que seran tomaques d’aquí no res i dues poncelles: l’una que és una llengüeta rogenca que tot just es deixa veure entre dents verdes; l’altra, un gotim allargat, cardenalici; matèria primera i primerenca per a una mussaka, de moment, només apte per a gnoms.

Incipients promeses vegetals per aquest nou curs que ja veurem cap on maduren.  

De vegades arribes a casa i et sents satisfet amb tu mateix. Calia treure-t’ho del davant. Ara estàs fet una piltrafa. Busques per tot arreu baranes i agafadors per no perdre la verticalitat. Però en el fons saps que, quan acabi tot això, hauràs d’acceptar que has fet el que calia.

No hi ha rancor. No hi queda roba bruta al fons del cove. Un nom més. Algú que, de nou, has hagut de moure d’un calaixet de l’ésser a un altre. Ja està fet. Al capdavall amb les coses que ni tan sols han començat sempre és més fàcil tot armistici. Habitar en el seu somriure. Sí, millor això.

No ho exageris. No t’escau el martirologi gratuït. Queda moooolt de camp per córrer. Via. Hi ha molts projectes que ja desfilen com les cartes aquelles de la versió Disney de l’Alícia de Carroll. Se’t planten al davant i t’exigeixen que els donis una ullada, que hi posis fil a l’agulla. Via. Tot triomf és a l’abast.

Pensa que també hi ha un canvi de escenografia i els canvis comporten canvis. De Nou Barris a l’Eixampla. Transites aquests dies entre capses apilades de llibres. Fa dies que has fet neteja de coses inútils que s’acumulaven al fons dels calaixos i dels armaris; tants dels físics, com dels metafòrics.

Una de les capses encara està oberta. Treus un llibre a l’atzar. L’atzar, de vegades, pot ser ben fill de puta: Els Cants de Giacomo Lepoardi. Immillorable traducció de Narcís Comadira. Surts al balcó amb el llibre. Fas un puret i comences a llegir. No saps llegir poesia només per a tu. Així que comences a dir-la amb veu alta.

La bellesa de Leopardi fa aixecar la vista del veí del davant. Un d’aquests australopitecus amb el cap pelat que escolta David Bisbal tot el sant dia i sempre diu a la seva parella que fotrà el camp i mai ho fa. “El tio de delante está hablando solo” i tant et fa, perquè d’aquí un mes no hauràs de suportar-lo més. D’aquí un mes només seràs un personatge d’un conte.

I llavors, quan tu ja estaves a punt de passejar amb Aspàsia, amb Sílvia, sona un mòbil i el planeta para de girar. I plores. Plores, sí; reconèixe-t’ho. Perquè ni  mil cors rebregats poden competir contra els que tot just estan a punt, a punt, de fer bum-bum, per molt que el cigne de Recanati fa uns segles, o tu ara mateix, ho posin en dubte.

…de la mateixa manera jo estudiava “Castellà” i tu “Lengua”; o quan he d’especificar la lletra “E”, dic “E” d’Europa” i no pas “E” d’Espanya”.

A la pantalleta hi surt un número desconegut. En despenjar, una veu em diu: “…allò de la model ja està solucionat; al final tot quedarà en un blau i poca cosa més. Hem estat de sort”. I es talla.

Sempre passa el mateix riu, i sempre les seves aigües són diferents.

                        (Heràclit)