DESEMBRE
Tot serà gris, com a la cançó. Al cel, una pàtina de llard amb un deix de cendra tan sols. No es veuran les juntures d’un núvol a l’altre. Tocarem a quietud. Aquella serenor audible de les primeres nevades. Blens de plomes desprenent-se amb parsmònia. Enfarinades a les cotes, als cims. Cinglades també vestides de núvia. Tantes fondalades que s’hi habituaran a les congestes ocupes del blanc més blanc.
Allunyem-nos del corcó dels joguets televisius. Dels estels domesticats amb filferros urbans. De les remors sorgides dels bitllets de banc. Aquell home de vermell, el de la barba, engreixarà la mainada decadent que portem dins a cops de Visa. Els tions es queixaran de maltractaments desmesurats. Farcirem galets i neules amb dinars de ser-hi sense voler ser-hi. Sobretaules extenuants. Seríem més bons si d’un foc compartit, en sapiguéssim treure rondalles impossibles tustant les brases. Guspirejant tranquils amb quatre dissorts controlades.
Les empreses recordaran qui mana lot a lot. Els petons tindran el gust deixatat de les promeses esquives. Les mateixes nits hauran d’afigurar-se redemptors amb una identitat nova. Viatjarem confonent lloc amb espai. Serem més lliures a les nostres presons. A les nostres cel·les on embotim pertinences i afanys en una bossa del Tall Anglès. Les nostres pertinences… Allò que tant és si perdem per sempre o a terminis fraccionables a tres, sis o dotze mesos sense interès veritable.
Per un desembre despullat de les coses sense interès veritable i una nit carregada de rondalles impossibles al fons del cruixir del foc, com tu suggereixes. Per qualsevol carícia vertadera, vingui d’on vingui, que ens faci tremolar i , adhuc invisible, ens faci tombar el cap per uns instants, aturar els rellotges de la por i la malfiança i descansar confiats. Bona vesprada.
i malgrat la dura cruesa hi ha Nadal , o no?