GRAN RESERVA
Avui senzillament he considerat que ja havia passat el temps suficient. He baixat al celler i n’he agafat una ampolla. Un llevataps ha anat tirabuixant el capdamunt. Plop. N’he comprovat la qualitat. N’he olorat la part que tocava al líquid.
He deixat que l’ampolla respirés un quants minuts. Me n’he servit una copa. Davant un fons blanc n’he mirat el color. L’he olorat. L’he fet voltar en el sentit de les agulles del rellotge. L’he tornat a olorar. Un glop m’ha omplert tota la boca. El primer gust. El que m’ha quedat després d’empassar-me’l.
He intentat recordar què hem va cridar d’un raïm que ara és del tot diferent. He mirat al mòbil quants números d’aquells veremadors encara conservo. ¿De quin color eren els ulls amb qui vaig prometre’m de compartir aquest plaer als sentits? Tantes expectatives que no s’han acomplert…
Trucaré als que els ha semblat bé els petits canvis que ara emprenc. Obrirem unes ampolles d’aquell temps que ara ha acabat. Ens emborratxarem deixant que cadascú hi digui la seva. Com sempre, no faré gaire cas de res. Ja són unes quantes les anyades. Mentre es pugui beure, jo no demano gaire cosa més.
Ara toca tornar als ceps, recollir els gotims, portar-los al cup i arromangar-se els pantalons de nou. Trepitjar bé el raïm amb els peus, sense encantar-se ni anar massa de pressa. No és senzill treure el millor suc a aquesta vida. Ja veurem què passa.