Els dies i les dones

David Figueres

Publicat el 8 de juny de 2006

LLOROS I GARDÈNIES

El bar Quimet, d’Horta, és conegut pel lloro que fa anys hi havia en aquest establiment. Horta encara era una vila d’estiueig pels barcelonins. El lloro, es veu, era un expert en imitar el xiulet que feia el tramvia que parava a la vora. Eren molts els que prenien adelerats les seves consumicions creient que perdien el transport. Es recordaven de la mare del plumífer així que sortien al carrer i s’adonaven que se’ls havia rifat. L’animal acabà els seus dies al zoo de la ciutat que s’empassà la vila. Em conten que encara hi ha gent que diu: "avui he de baixar a Barcelona".

Tot plegat ho llegeixo a les cartes del mateix bar. Taules arrenglerades al llarg del carrer Rajoler. Prop de la plaça Eivissa. La llista d’entrepans fa venir salivera. La nit és fresca. Molt agradable. Demà tots tres treballem, encara que alguns s’axecaran a hores ben galdoses. La necessària llibertat que es guanya als dies laborables. Improvitzades. Sense guió previ. Somriures empeltats per l’alcohol domesticat. Tampoc no cal abusar. Però són cerveses i després encara gintònics, què caram!

De vegades fujo. Torno a ser la terrassa de casa. Hem pujat la taula i les cadires de plàstic del garatge. Van servir pel sopar de cap d’any. Hi passem un drap per netejar-ne la pols. De seguida ho envaeixo tot amb llibres, diaris i quaderns. En faig el meu quarter general així que arriba el bon temps. Enguany les gardènies substituiran els geranis. Raïms de flors malves i roses. Algunes pengen excessivament. 

La gata les olora. S’hi perfila els bigotis. Jeu al sol arquejant tot el cos i demanant festes. Fumo mirant-me-la. Hi ha una turgència consistent en les gardènies. Emplaçades dins les torretes grans, queden a joc amb la llicorella del terra. Amb la pàtina d’ocre que just llepa les parets; per trencar el color del ciment. Disposades rere cada pilastra, a recer del sol potent, enquadren la terrassa en una postal de benignitat autèntica, acollidora, rutilant.

I un somriure em pregunta on sóc. I he de tornar. Queda nit però ja no són hores. Toquen les tres. Parlem d’homes i de dones. No arribem a cap conclusió. Que ens compliquem la vida. Que la vida ens complica. Sempre el temps i qui trobar-se o deixar-se trobar per fer-lo menys feixuc: llistat de lloros que ens xiluaven a l’orella dolçament creient que ho havíem de deixar tot. I és clar, de tramvia, res de res.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Quadern d'atzars per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent