Els dies i les dones

Així que sé que algú serà més d’una setmana a l’estranger -vull dir més enllà de la meteorològica península ibèrica, Andorra no compta- reclamo la meva postal. Preu per preu, demanaria una carta, però això ja no s’estila i m’he de conformar amb el targetó: la fotografia més o menys turística i la nota al darrera.

La darrera postal que he rebut és de de Copenague (Kobenhavn, en l’original) i mentiria si digués que no m’és especial. I no ho és perquè la imatge que s’hi veu -la lacònica sireneta d’Andersen i un mar calmat que sembla una cortina de ras sense planxar- no ho sigui de bonica o perquè el què hi diu no sigui emotiu.

No, tornar a passejar els meus ulls per aquesta lletra menuda i ben caragolada, m’ha fet pensar en altres temps, quan tenia aquesta persona instal·lada en la llunyania i allò que m’escrivia, m’eren petits tresors a rellegir i rellegir per fer-me’ls més meus sabent que aquella era l’única manera que tenia de posar-se en contacte amb mi.

Obro un calaix. En trec una vella capseta de fusta de marqueteria amb les frontisses una mica desconjuntades. Hi ha unes quantes cartes amb la mateixa lletra. Guardo els sobres i tot. Un recés. La nostàlgia tenallant-me. Una nostàlgia de no saber què, veritablement. Nostàlgia, suposo, de saber reconèixer-me en les cartes que jo també li vaig fer arribar i que deu tenir ella. Nostàlgia, suposo, de viure intensament cada mot i cada coma, imaginant, il·lusionant, perfent, una amistat a distància però a tocar.