FULLS DE “L’ARBOÇ” (III)
He rabiat tota la nit mercè el banquet de sang d’un servidor oficiat per tot de bèsties apocalíptiques armades d’ullals, fiblons i altre burxocs aquests dies. El nou jorn fa unes hores que s’ha rentat la cara. El sol a la fi es deixa veure. S’hi poden recomptar tots els rajos: és un sol de primària.
Tot i el jurament de començar a treballar a una hora d’una sola xifra, ens arrepengem tots dos. No hi ha culpables. Només culpabilitats. Esmorzem a fora. Però ja veiem que és l’únic que hi podrem fer a fora, avui. Enretirem la taula i les cadires per cercar un resquill d’ombra. Mengem sense pressa.
Satisfets d’estòmac, no ens explaiem en pròlegs abundants. Entrem a dins. La cuina és fresca. Les parets dobles ens allunyen de la calorada. Ataquem la feina on la vam deixar ahir. Només ens falta concretar el darrer dels textos a convertir. Comprovem que els altres s’hagin fet amics al pati, se sàpiguen el nom de cadascú i planegin tot de bromes en una gradació de mala bava variable cap a nosaltres, els seus profes i adaptadors.
Recapitulem. Ens emociona veure que tot el que va ser escrit una mica passats de voltes per tota l’excitació que comporta envalar-se, funciona i no es desfà com un castell de cartes o d’arena. Ataquem el darrer text. Em torna a guanyar per punts. Les seves solucions dramàtiques m’enlluernen. No puc fer altra cosa que treure’m el barret. Ho integrem amb la resta. Pulim les transicions. Hi ha elements escènics addicionals que encara hem d’enquadrar. Però ho tenim!
L’esquelet ja està fet. L’un per l’altre, em aconseguit fer més feina del què ens pensàvem. M’emociona haver estat capaç de partir de tot un paperam en aparença indominable per acabar amb aquest començ. Ens felicitem. Ens fem més amics. No hi ha cava. Som dos bogets enmig de la muntanya i només una gata potrosa ho sap.
Dinem de pressa. Arròs que deixem estovar -preferim passar-ho tot a l’ordinador que menjar en condicions- les darreres incursions a l’hort. Unes pomes. Mengem amb un somriure de felicitat. Satisfets d’una feina que potser no ens donarà per viure, però que ens retroba amb aquella parcel·la de cadascú que no sabem d’on ve. Amb aquella plenitud -ella quan s’abaixa el teló i comencen a aplaudir, jo quan sé que una pàgina o un vers és bo de veritat- que ens fa restar immortals el temps just per no creure’ns-ho massa.
Fem les bosses. Tanquem la casa. Ens assegurem que la "Mel" tingui menjar suficient. Una darrera ullada al jardí, al mas, a l’hort. A la placidesa de descobrir que hi ha tantes coses que en realitat no necessitem gens ni mica… Em toca conduir. Baixem fins a la carretera. Ella ha de ser a una seixantena de quilòmetres d’aquí. M’ofereixo a fer de xofer. Arribats a port m’acompanya a l’estació. Seguiré sol a Barcelona. Ella s’entornarà amb la "Mel" aquesta mateixa nit. Jo seré lluny. Però menys quan rebi un missatge al mòbil complint la seva promesa de dir-me que ha arribat bé i que ha estat tant feliç com jo.