Els dies i les dones

Llum de l’INVISIBILITZADOR esborrador de rastres damunt
del circ dels caps d’Europa sense contorns.

                                         Audiència! Més audiència!! Més i més audiència!!!

El pallasso que es nega tres cops amb tinta bibarrada

PUTIN, PUTIN, PUTIN

el clown que gira per la pista sense somriure blanc de cera

pedala en un tricicle entorn d’un mur caigut

IMPERTÈRRIT                                                            TERRORÍFIC

amb el seu barret cònic i tots els espectadors també

amb barrets còmics de mentida i nas vermell de pallassot

la terra deixa de girar quan la trapezista aixeca el vol

fa un TRIPLE MORTAL i abans de caure al buit crida s’esgargamella

Putin és un ASSASSÍ

Putin és un CARNISSER

Putin és un RACISTA PATOLÒGIC

mentre els vint-i-set riuen fort i aplaudeixen EMBADALITS de ser tan europeus

i ella amb el mallot i les cames llarguíssimes segueix volant

va caient per l’INFINIT FORAT de la foscor al cercle d’estrelles

i la pantalla desapareix sota la neu

hi esclata la veritat com un ANUNCI

ESCOPIU A LA CLOSCA PELADA DELS BOTXINS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

ESCOPIU A LA CLOSCA PELADA DELS BOTXINS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

ESCOPIU A LA CLOSCA PELADA DELS BOTXINS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

La música del circ l’ofeguen serenates militars

La pàtria de Dostoievski es ven l’ànima perquè tortura infants

La comissió de drets humans connecta amb gasoductes

la llibertat d’expressió, els centres de filtració, les quatre bales a l’ascensoar de casa

les fosses secretes per tot Txetxènia i més m’estimo

EL SILENCI EL SILENCI EL SILENCI EL SILENCI EL SILENCI EL SILENCI

monacal, la lectura de La deshonra russa, la carta en blanc,

el poema sense versos, la pregària del diari,

els ulls closos fort per veure-hi

el silenci que sap el crim i no s’expressa perquè l’horror

no pot ser contingut en les PARAULES que s’han tornat un CARNAVAL

jO MiRo eL rELloTgE no hi ha rellotge

passa el conill d’Alícia i ens interpel·la “Femtard!”

FEMTAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAARD!!!!!!!!!!! com si ens cridés pel nom

però Europa no té hora cau en picat s’estimba en culpa lliure

al centre de la pista de l’

U

R

B

I

C

I

D

I

a la una, la culpa muda

a les dues, Vukovar

a les tres, culpa triple, Sarajevo

a les quatre, culpa Grozny

a les cinc s’esfuma Europa

a les sis ja cremen llibres

a les set cremen dones hoems infants ancians

a les vuit et cremen, Anna, a cremadent

a les nou PUTIN diu que eres insignificant

a les deu tos els caps d’Europa quequegen s’entrebanquen

                 EUROPA CALLA MORTA

i a l’hora onzena tornem a començar a traduir una pàtria

aquí, a casa teva, en terra veritable

una pàtria on viure amb tu, ESTIMADA ANNA,

amb tu de nou

al PUNT  de mitjanit

(Intentant escriure alguna cosa sobre aquest tercer aniversari de l’assassinat de l’Anna Politkòvskaia, he topat amb la magnífica i punyent versió que l’amic Carles Torner va fer del poema de Joan Salvat-Papasseit “Marxa Nupcial” i que obre el seu bellíssim darrer recull de poemes La núvia d’Europa. Tot i les limitades opcions tipogràfiques que em dóna el bloc, vull creure que he sabut traslladar totes les sensacions que se’n deriven en llegir-lo al paper, que són moltes. Sigui com sigui, la veu poètica se m’ha imposat colpidora, insuportablement insuperable).

No ens faran callar, Anna. De tu ho vam aprendre.

Sembla que les declaracions d’Oleg Orlov, director de l’ONG russa Memorial que operava a Txetxènia (parlo en passat perquè l’organització ha anunciat que es retirava de la zona per falta de seguretat) acusant al president  d’aquesta república Ramzan Kadírov directament de l’assassinat de Natàlia Estemírova, ha causat cert revolt.

Fa temps que la vida a Txetxènia, a Rússia i a tot el Caucas, per tots aquells que denuncien cada violació dels Drets Humans que s’hi comet, no val massa cosa. Tots i cadascun dels periodistes -o potser millor caldria dir activistes- que havien parlat d’aquests casos amb una certa repercussió, han estat assassinats impunement. No són els únics.

Per cadascuna d’aquestes víctimes que tenen darrera persones que saben els seus noms i que afortunadament no deixen, ni deixaran que caiguin en l’oblit, hi ha centenars i milers de cadàvers anònims en fosses, en marjals, en tombes innominades, de suposats “terroristes” que amenacen la seguretat.

Per la juventud, per les persones que veuen que les coses no van bé a Txetxènia, només hi ha dues possibilitats: o marxar al bosc amb un kalashnikov per unir-se a les milícies o fugir del país. La resta és esperar que les forces de seguretat trobin l’excusa més trivial per engegar-te un tret a tu o a algú de la teva família.

Anna Politkòvskaia ja denunciava, fa 10 anys, els horrors de la primera guerra txetxena. Ara de guerra oficial no n’hi ha. Amb una aparent pau restituïda, els crims no han cessat, però, ans al contrari: Kadírov s’ha erigit com putxinel·li de Rússia, s’ha après la cançoneta sabuda de “la lluita contra el terrorisme islàmic” i actua com un gos carnisser davant el menor indici de dissidència, esperonat per Moscou.

La responsabilitat de Rússia, en tot aquest assumpte, és evident. L’imperialisme rus (fa dies veia un cartell del ballet rus. De popular ha passat a tornar a ser imperial) ha sabut posar al capdavant de les diferents repúbliques que conformen la federació russa a gent de la seva confiança. S’abolí el dret de les repúbliques a decidir el seu representant. Ja fa anys que tot es decideix des del Kremlin.

Amb tot, la trista actualitat sobre el Caucas, desgranant-se mort a mort, tan sols és la punt d’un gegantí iceberg. De la mateixa manera que els Estats Units van crear personatges com Sadam Hussein que amb el temps van suposar una amenaça més enllà de perquè se l’havia creat, el Caucas és ple de petits territoris manats per bèsties tant o més perilloses que el mateix Sadam.

Si fa uns anys els moviments tectonicopolítics van donar-se als balcans, amb el  vergonyós paper de la Unió Europea, no hi ha cap mena de dubte que l’actualitat internacional passarà, més tard o més d’hora, per traslladar-se al Caucas. Entre Rússia, Xina i la Índia, el territori està bullint a foc lent perquè d’aquí no gaire comenci a bombollejar de manera molt més present i s’obrin falles i fissures que esquitxaran a tothom.

Una política energètica unitària per part de la Unió Europea, podria parar una mica el cop, però ara com ara, en què els oleoductes que abasten Europa de gas i petroli estan en mans no ja ni tan sols de països, sinó directament de companyies, el panorama d’aquests petits països que s’estan enriquint a gran velocitat, no pot ser altre que el  d’armar-se i començar a amenaçar els territoris veïns a cops de programa atòmic i de genocidi.

Però ara cal parlar de les persones. Cal parlar dels que hi han deixat la pell perquè almenys, l’oblit, el silenci, no se’ls endugui per sempre. A casa nostra la gent de la Lliga dels Drets dels Pobles estan fent una feina magnífica (podeu signar la carta que s’enviarà a l’ambaixada russa dirigint-vos a txetxenia@dretsdelspobles.org) La globalitat no només ens ha portat la universalització del terror, també ha comportat la universalització de la solidaritat.

Encara que em pesi, sé que d’aquí uns mesos tornaré a parlar del Caucas amb un cadàver calent damunt el teclat de l’ordinador, per no parlar de les morts que no sabrem. És irremeiable, però no caurem en el desànim. Dir. Denunciar. No podem fer altra cosa.

Avui a les 20:00 a la Plaça Sant Jaume de Barcelona s’ha organitzat una concentració per retre homenatge a Natàlia Esterímova.

“Avui han assassinat la nostra amiga i col·lega, una persona molt propera. 

Durant gairebé 10 anys la Natasha ha estat treballant per Memorial al Caucas nord, centrant-se especialment en Txetxènia. La Natasha no es dedicava  només a recollir informació sobre violacions de drets humans a la zona; era una Activista amb majúscules, una gran defensora del poble. Mentre els habitants de Txetxènia es convertien en víctimes de bombardejos, de “netejes”, de segrestos i tortures, la Natasha intentava ajudar-los a tots. Exigia l’impossible a les autoritats: cessar la impunitat. De tant en tant ho aconseguia. Sentir-se segura del seu raonament i del dret que l’amparava, li donava forces. Aquesta feina va fer que la Natasha fos coneguda per tot Txetxènia. Atreia la gent que buscava protecció, encara que fos per intentar que la impunitat no quedaria silenciada.

Moltes vegades va ser amenaçada per funcionaris de diferents graus, però ella no volia deixar la seva feina a Txetxènia, la seva pàtria.

Oleg Orlov, president del Consell de l’entitat “Memorial” diu al respecte:

“Sé, segur, qui és culpable de la mort de Natasha Estemírova. Tots coneixem aquesta persona. Es diu Ramzan Kadírov, és el president de la República Txetxena. Ramzan ja havia amençat la Natasha, l’ofenia constantment, la considerava la seva enemiga personal. Desconeixem si ha estat ell qui ha ordenat l’assassinat de la Natasha o han estat els seus consellers més pròxims per complaure’l. I mentrestant, sembla que al President Medvédev ja li va bé tenir un assassí dirigint una de les repúbliques que formen part de la Federació Russa.

Quan la Natasha va criticar que les autoritats obligaven a les joves txetxenes a posar-se un mocador al cap en llocs públics, va mantenir una conversa amb Kadírov. Va explicar que Kadírov l’havia amenaçat i havia pronunciat les següents paraules: “Sí, tinc les mans tacades de sang, i no em fa cap vergonya. He matat i seguiré matant gent dolenta. Estem lluitant contra els enemcis de la República”.

Els últims informes de la Natasha, que denunciaven nous segrests, execucions extrajudicials i afusellaments públics, van indignar les autoritats txetxenes. Així ho va comentar al director de la nostra oficina de Grozni el suposat Defensor del poble txetxè Nurdi Nukhadzhíev.  Va dir que no volia que passés res, i per això havia de criticar i “renyar” els defensors de drets humans.

Vam asumir un risc que ha resultat injustificat. Ens sentim molt culpables.

Ara volem parlar dient les coses pel seu nom: A Rússia hi regna el terror d’Estat. Sabem que es produeixen assassinats dins i fora de Txetxènia. Maten els que intenten dir la veritat, els que critiquen les autoritats. Ramzan Kadírov ha fet impossible la feina dels activistes a Txetxènia. Els que van matar la Natasha, volien aturar aquest flux d’informació verídica que sortia de Txetxènia.

I potser, ho han aconseguit.”

Font: Memorial http://www.memo.ru/2009/07/15/1507093.htm

Traducció: Lliga dels Drets dels Pobles

Des de l’ONG s’ha redactat la carta que us adjunto i que s’enviarà a l’ambaixada de Rússia a Espanya.

Si us hi voleu adherir podeu fer-ho a:

txetxenia@dretsdelspobles.org

Des del PEN Internacional es pot accedir a més informació i deixar missatges de solidaritat a l’ONG on treballava la Natàlia Estemírova així com altres accions de protesta.

Probablement cap dels dos no havia dinat. Ell, Stanislav Markelov, de 34 anys, director de l’Institut de Dret, un grup que lluitava per les llibertats civils a Rússia, tot just feia uns minuts que havia convocat una roda de premsa al Centre de Premsa Independent de Moscou.

Era advocat de la família d’Elsa Kungáyeva i un reconegut defensor de molts casos de vulneració dels Drets Humans a Txetxènia i de víctimes d’atacs neo-nazis. El 27 de març del 2000, l’Elsa, una noia txetxena de 18 anys, havia estat detinguda, interrogada, torturada i assassinada pel coronel de l’exèrcit rus Yuri Budànov.

Budànov, durant el judici que el condemnà a 10 anys de presó el 2003, havia manifestat que en un moment d’ira havia agafat el coll de la noia i l’havia estrangulada. El jutge no va poder provar les denúncies d’abusos vexatoris per part de Budánov abans i després de l’assassinat de la noia. La van confondre amb la franctiradora que havia assassinat dos dels membres de la seva unitat, es veu. Era el màxim càrrec de l’exèrcit rus que havia estat condemnat per crims comesos a Txetxènia.

 Després de complir encara no 5 anys de condemna, Budànov sortia lliure el passat dia 15 de gener, després que el 24 de desembre, es decretés el règim obert per l’assassí, tal i com se’ls concedeix a Rússia als presos comuns que han complert la meitat de la seva condemna.

Satanislav Markelov va voler explicar, el passat dia 19 de gener, que volia apel·lar al Tribunal Europeu dels Drets Humans l’excarceració de Budánov. Dos hores abans, havia tingut una entrevista amb l’estudiant de periodisme i col·laboradora, des de l’octubre del 2008, del bisetmanari Novaya Gazeta, Anastasia Baburova. L’Anastassia havia escrit sobre l’auge dels atemptats neo-nazis i xenòfobs a Rússia (només aquest 2009 ja són 10 morts i 9 ferits greus les víctimes d’aquesta violència).

Després de la roda de premsa, tots dos sortien plegats. Eren dos quarts de tres de la tarda. Al carrer Prechistenka, prop de l’estació de metro Kropótinskaya, un home amb un passamuntanyes, s’apropava al jove advocat i li disparava a la nuca un tret. Baburava, s’enfrontava a l’home. Rebia, igual que el seu company, un altre tret al mateix lloc. Markelov moriria a l’instant, ella moriria hores més tard a l’hospital. Anastasia Boburova només tenia 25 anys.

Stanislav Markelov portava més de 10 anys defensant i denunciant casos de violació dels Drets Humans. Havia estat un estret col·laborador de la periodista i activista russa, assassinada el 2006 i també col·laboradora de Novaya Gazeta Anna Politkòvskaia. Com ella, havia rebut diverses amenaces de mort abans de ser assassinada.

Malgrat que s’ha comentat que la mort de l’advocat podria estar relacionada amb el cas de Budánov, el cert és que Markelov es va fer càrrec del cas molt després del judici. Moltes fonts han apuntat que Markelov va ser assassinat per la seva activitat en pro de la defensa dels Drets Humans i Civils de molts txetxens i russos.

Novaya Gazeta ha declarat que l’entrevista que va fer Anastasia Baburova a Markelov, sortirà publicada el proper dissabte a la revista. Des de l’any 2000, són ja 4 els periodistes assassinats que col·laboraven en aquesta revista.

Podeu tenir més informació al grup de suport que he creat a Facebook

“El teatre és l’únic lloc on les persones virtuoses i les persones malvades barregen les seves llàgrimes”.
                                                                                    
                                                                                          Denis Diderot

Avui fa dos anys que moria davant la porta de casa seva, assassinada per un grapat de trets, la periodista russa Anna Politkòvskaia. Deixant de banda la desgràcia que suposà per tots aquells que vam tenir el privilegi de conèixer-la personalment, aquell assassinat, fou el símbol inequívoc de la voluntat de  Vladimir Putin de materialitzar en una sola mort, una macabra supremacia.

La Comunitat Internacional s’abocà a condemnar l’assassinat i gairebé nou mesos després, una mena de vodevil amb detinguts que entraven i sortien de les comissaries, escenificà d’una manera patètica, la tèbia voluntat del règim totalitari de Putin de voler esclarir els fets. No cal ser gaire espavilat per adonar-nos que si no s’actua en les hores posteriors al crim, nou mesos després, ben poc es pot fer. Molt més sabent que hi ha tantes coses en joc. Estic convençut que hi ha gent que sap qui va matar Anna Politkòvskaia. Que mai s’atreveixi a dir-ho o que pugui viure el suficient per explicar-ho, això ja són figues d’un altre paner.

Els qui preveiem que l’assassinat de l’Anna no seria un cas aïllat, no ens vam equivocar gens. Assassinats com el d’Ylias Shurpaiev, Gadzi Abashilov o Mogamed Yevloyev, posen de manifest que a Rússia dedicar-se a informar amb un mínim de sentit de la realitat, és quelcom molt i molt perillós que en el pitjor dels casos, pot costar-te la vida. En un article que vaig escriure i que va ser premiat per la gent dels Premis Recull de Blanes aquest any, ja donava una panoràmica de la situació en la qual Politkòvskaia va haver de bregar. Dos anys després de la seva mort, la siutació no ha canviat, ans al contrari, ha empitjorat.

Allunyat del primer pla polític, Putin, va passar el ceptre presidencial el passat mes de març, a Dimitri Medmedev, ex-director de l’administració presidencial i ex-viceprimer Ministre a través d’unes eleccions que no van comptar amb cap garantia d’imparcialitat. De fet, fou l’administració presidencial, qui al maig del 2005, tal i com explica la mateixa Politkòvskaia al seu llibre Diari Rus, va instar a la Duma a aprovar tot un seguit de disposicions que esborraven els pocs vestigis de democràcia de la legislació electoral.

L’augment a 2 milions de dòlars del dipòsit exigit als partits polítics per concórrer a les eleccions; la reducció del quòrum per considerar vàlida una elecció; la falta de restriccions en l’ús d’urnes remotes o portàtils (a les eleccions municipals de Sant Petersburg hi va haver més vots que electors); l’eliminació de les paperetes de vot de l’opció “Cap de les anteriors” o la impossibilitat que les associacions cíviques ja no puguin nomenar observadors internacionals, admetent només la presència d’observadors internacionals nomenats per les autoritats estatals, van decantar la balança per la Rússia Unida de Putin sense cap mena d’oposició.

Els darrer conflicte a Geòrgia, tornà a posar, aquest estiu, Rússia en el punt de mira de la vulneració del Dret Internacional. Rússia sap que té l’aixeta del gas d’Europa i vol fer valer aquesta força per fer pujar l’autoestima nacional. Quelcom que sempre ha anat bé a Putin d’ençà que va muntar tota una guerra contra Txetxènia per tal d’accedir al poder. Tots els analistes coincideixen en apuntar Ingúixia com la propera terra per cometre barbàries. Malauradament cap Anna Politkòvskaia hi serà per denunciar res.

Dos anys després de l’assassinat de l’Anna Politkvòskaia, no s’ha esclarit qui van ser els autors materials o intel·lectuals d’aquest crim. Com en molts altres casos, la indignació ha deixat pas al record tràgic. El desencís per la impunitat amb què aquests assassinats s’han comès, han portat a la població, no ja als russos, sinó fins i tot a la gent d’aquí, a transigir davant el nefast “… en el fons s’ho va buscar”.

Frases com aquesta són el pitjor triomf de l’obscurantisme, de la devaluació de verbs com denunciar, queixa-se, militar, respondre, comprometre’s, resistir… Els temps de creure en les utopies, no ha passat, només que ara, la construcció dels castells de vidre, ja no significa bastir impossibles realitats. Les nostres utopies, les utopies dels qui no volem donar-nos a l’oblit, al silenci, radiquen precisament en això, en fer recordar, en eixordar als qui cap cots, no creuen que valgui la pena moure’s per res ni per ningú.

Mantinguem-nos fidels en deixar constància de la voluntat de no voler oblidar la feina feta per l’Anna Politkòvskaia, de recordar-la, de llegir els seus llibres, de parlar de la seva lluita. De fer valer, en definitiva, el testimoni llegat del compromís amb la llibertat i amb la veritat, costi el que costi, ara i aquí. Sempre.

Coincidint amb aquest tràgic succès, el Carles Torner, inaugura avui un bloc La núvia d’Europa que és també el títol del seu darrer llibre de poemes que tot just ha aparegut i on publica poemes dedicats a l’Anna.

No sé si en la tradició cultural russa, allò macabre, hi és gaire present o no. Personalment començo a creure que sí. Si uns quants trets de bala disparats a boca de canó just davant de casa seva, no haguessin acabat amb la vida de la periodista Anna Politkòvskaia l’octubre del 2006, ahir ella hagués pogut celebrar el seu cinquantè aniversari.

Aquest fet, que no devia passar per alt als seus familiars i amics, compungits per l’absència, devia fer-se encara més present quan van saber que a Ingúixa, Magomed Yevloyev, presumptament quan mirava de resistir-se a una detenció, va morir en mans de la policia. La macabra cadena d’assassinats, doncs, no s’aturava: si Yevloyev moria el dia del natalici de la Politkòvskaia, a l’Anna l‘assassinaven just el dia que Vladimir Putin també feia anys.

La notíca de la mort de Yevloyev, coincideix, seguint amb aquesta tradició tenebrista, amb l’anunci del Consell d’Europa de donar només un “petit avís” a Rússia, per les seves “entremaliadures”. La voluntat expansionista d’una Rússia governada per gàngsters, d’ampliar el seu camp d’influència a totes les antigues repúbliques soviètiques és imparable. El FSB, amb el beneplàcid dels diferents governs titella que Rússia ha imposat als diferents territoris conquerits, escampa el terror amb total impunitat.

És pervers que Rússia utilitzi un discurs maniqueísta per erigir-se com l’alliberador, al Càucas, del jou de l’opressió. Algú ha oblidat les atrocitats a Txetxènia? Quina legitimitat té Rússia, més enllà, de la nostàlgia que sent per l’època soviètica, per fer-ho? Estats Units diu que no vol una guerra freda, però en canvi, com en els vells temps, arma Geòrgia i n’impulsa la integració a l’OTAN per tenir els seus aliats a la zona i plantifica un escut antimíssil a Polònia. Mentrestant el galliner de la UE, bada inoperativament. Malgrat els esforços d’alguns, Mr. Marshall sempre que pot, entra de nit, agafa els ous que necessita i si alguna lloca obre els ulls i piula, l’amanyaga amb alguna promesa amb molts zeros.

Com sempre, qui paga els plats trencats, són la població civil i els periodistes que es dediquen a aixecar la brutícia de sota l’estora. A l’Anna Politkòvskaia, la van seguir els assassinats d’Ilyas Shurpayev i Gadzi Abashilov i ara Yevloyev. La llista anirà fent-se gran. D’aquí no res, començaran a sortir les fosses i els relats de la gent que ha patit alguna bestialitat o altre. Només que aquest cop, hi haurà una veu menys per denunciar-ho.

Foto: Fosses descobertes a Txetxènia

En el darrer apunt que Ilyas Shurpayev va escriure al seu bloc, l’encapçalava dient: “Ara sóc un dissident”. Quan ho va escriure, encara no eren els quatre de la tarda. No sabem si ho teclejà a casa seva, un apartament del nord-est de Moscou, o des d’un altre ordinador. No feia gaire, el seu nom havia sortit en una llista negra de periodistes a Kavkazcenter. Treballava al Canal 1 de la Televisió pública russa. Era del Daguestan. El proper més de juliol hauria fet 33 anys.

Probablement, poc s’ho pensava Shurpayev que aquesta dissidència no duraria gaire. Algú va trucar a casa seva el dia 21. El van estrangular amb un cinturó. També li van clavar unes quantes ganivetades. Després van calar foc a l’apartament per esborrar les possibles proves. No era un periodista que es dediqués a la investigació. No li van deixar temps de patir la dissidència. El van assassinar, abans.

El que van fer amb Gadzi Abashilova Majachkalá, capital del Daguestan, va ser menys subtil. Abashilov estava davant una botiga quan des d’un cotxe li van engegar uns quants trets. Tenia 58 anys i era director de la Companyia Estatal de Televisió del Daguestán. Tampoc a ell el van deixar ser un dissident.

Des de la desmembració de la URSS ja són 256 els periodistes morts. No hi ha cap raó per dir que el llistat de noms no augmenti. Mentre occident fa la vista llarga a aquest tipus de crims, a Rússia qui no interessa que informi, no informa. Les morts es van donar, es donen i es donaran. Cal dir-ho. Cal cridar-ho. Protestar, indignar-se, denunciar-ho, encara que, com deia Pedrolo, no serveixi de res.

Torno de Blanes. Premis Recull. Quaranta-quatrena edició. Se’m concedeix el Premi de periodisme Salvador Reynaldos per l’article inèdit Una tardor resplendent per a l’Anna Politkòvskaia (podeu llegir-lo fent clic aquí), que sortirà publicat al mes de juliol a la mateixa revista Recull. En arribar, a quarts de dues, atendre la premsa. Fotos i preguntes. Em presenten Màrius Sampere i Vicenç Llorca, que enguany s’estrena com a president del jurat. Els altres membres del jurat són: Vinyet Panyella, Jaume Reixach, Salvador Roca, Francesc Robert i Josep Maria Ripoll.

Dinem de manera mangnífica al Restaurant Mont-Ferrant. Peix fresc. M’assec amb una altra de les premiades. La Teresa Franquesa s’ha endut el Joaquim Ruyra de narrativa. Els altres premiats han estat Max Besora pel Benet Ribas de poesia i Jaume Pomar pel Rafael Cornellà de retrat literari. No s’ha adjudicat el Josep Ametller de teatre.

Abans dels cafès, s’ha llegit l’acta. M’ha tocat encetar la roda de discursos. L’article parlava de l’Anna Politkòvskaia. He explicat la meva vinculació al PEN Català a través del Comitè d’Escriptors Empresonats. He parlat sobre la situació de Rússia, sobre les atrocitats de Txetxènia. També del compromís viu de l’Anna perquè tothom tingués un bocí de veu, mai fos. Més que guanyar-lo jo, el premi, l’ha guanyat l’Anna. Vull que sigui així.

La seva veu s’ha tornat a sentir en una sala amb més de dos-cents comensals. La seva veu s’ha fet audible a Blanes. La seva veu ha remogut consciències; potser ha fet entrabussar alguna cullerada de pastís, però no m’he estalviat d’explicar alguns dels anècdotes que podeu llegir a l’article. Anna, avui la teva memòria, allò que ens deixares, tornava a fer-se viva. Se’t tornava a escoltar.

Discurs del president dels premis Vicenç Llorca

TN Vespre del dia 2/3/08 (heu d’anar fins al minut 23:26)

Notícia al Punt

Notícia a l’Avui

Notícia a Ràdio Blanes

Notícia a Cultura21

Notícia a Diari de Girona

Notícia a Yahoo

Breu al Punt

La Malla

Directe.cat

Metro

Hispavista

Joescric

Diari de Mataró

El singulardigital.cat

(…)

Arriba una infermera amb una injecció preparada. Ja fa 15 minuts que la noia està patint una crisi, però la infermera està sola per a tota la planta, sola per a 40 malalts. Tot just acaba de tractar una altra pacient, la Marina Tershenko, d’un atac semblant.

-Què conté la xeringa?
-Analgin amb Dimedrol…
-I amb això se’ls pot curar?
-És que no tenim res més -respon-. De què els podem curar? L’Analgin com a mínim els alleuja el dolor que senten després de les convulsions i el Dimedrol els tranquil·litza, axí poden dormir després de les crisis.

Ho hem comprovat. Considero que a les escoles d’on provenen els afectats hi havia algun agent tòxic. Però els nostres polítics volen negar aquesta evidència. De quin agent es tracta, no ho sabem. I amb els mitjans de què disposem, no ho podrem esbrinar".

-I ara què, doncs? Què pot passar?
-Ho ho sabem. Ens trobem en un carreró sense sortida.
-I com tracteu els malalts, de què els guariu?
-Doncs només els símptomes que pateixen. Si apareixen convulsions, els tractem amb anticonvulsius. Si hi ha dolor, amb calmants. I així anar fent. Però els atacs continuen de totes maneres.

Vam demanar i demanem: si us plau, digueu-nos quin tractament podem seguir! Però ningú sembla que tingui pressa per ajudar-nos. Van arribar les comissions de Moscou i de Grozni, i van dir als malalts: "No fingiu". Com es pot actuar així?"

                                              (Anna Politkòvskaia, La consciència moral de Rússia)

TINC POR?

"La gent sovint em diu que sóc una pessimista, que no crec en la força de la població russa, que la meva oposició a Putin és obsessiva i que no hi veig més enllà.

Ho veig tot i aquest és el problema. Veig tant el que hi ha de bo com el que hi ha de dolent. Veig que la gent voldria una vida millor, però que és incapaç de fer res perquè això passi i que, per amagar aquesta veritat, es concentra en les coses positives i fa veure que les negatives no existeixen.

Segons la meva manera de pensar, un bolet que creix sota una fulla grossa no pot esperar aixecar-la. Al final algú el veurà, el tallarà i se’l menjarà. Si vas néixer un ésser humà, no pots comportar-te com un bolet.

No em puc resignar al pronòstic demogràfic oficial del Comitè Estadístic de l’Estat per al període que hi ha fins al 2016. El 2016 molts dels membres de la meva generació potser ja no hi serem, però els nostres fills i els nostres néts seran vius. Que potser no ens importa la vida que tindran o ni tan sols si tindran una vida?

Molta gent sembla que no se’n preocupa, de tot això. Si seguim amb les mateixes estratègies polítiques i econòmiques, la població russa es reduirà en 5,3 milions de persones. Aquest és el pronòstic optimista: que l’any 2016 Rússia tindrà una població de 138,8 milions de persones.

El pronòstic pessimista no és tan fàcil d’albirar, però es pot treure a la llum si un és prou persistent i et fa venir ganes de fer alguna cosa per canviar l’actual situació de Rússia. El pronòstic pessimista diu que haurem caigut 128,7 milions de persones. Milions de pobres, incapaços de pagar els serveis mèdics privatitzats, moriran. La gent jove seguirà morint a carretades a l’Exèrcit. A les guerres i també fora de les guerres, els que no estiguin "amb nosaltres" acabaran amb un tret al cap o es podriran i moriran a les presons.

Això si tot continua com fins ara. Si no abordem la pobresa seriosament. Si persisteix la vergonyosa negligència del sistema sanitari i del medi ambient. Si no encetem una campanya nacional ferma contra l’alcoholisme i l’addició a les drogues. Si no s’acaba la guerra al nord del Caucas. Si no es canvia l’humiliant sistema d’assistència social, que fa que la gent tan sols sobrevisqui, sense perspectives de viure una vida plena i digna, amb una alimentació adequada, descans correcte i pràctica de l’esport.

De moment no hi ha signes de canvi. Les autoritats estatals no escolten els advertiments de la gent. Viuen la seva vida, amb les cares preocupades per l’avarícia i per la por que algú intenti impedir-los enriquir-se encara més. Perquè això no passi, la seva prioritat és acabar amb la societat civil. En tot moment intenten convèncer la població russa que la societat civil i l’oposició estan finançades per la CIA, els britànics, els israelians i, qui sap, els serveis secrets de Mart, a més, naturalment, de la teranyina global d’Al-Queda.

Avui, les nostres autoritats estatals només estan interessades a fer diners. Aquest és literalment el seu únic interès.

Si algú es queda més tranquil amb el pronòstic "optimista", doncs felicitat. Certament, és la sortida més fàcil, però és també una sentència de mort per als nostres néts."

(Anna Politkòvskaia. epíleg de Diari rus)

Diumenge van detenir Gary Kaspàrov. Pot estar de sort l’ex-campió d’escacs. Si fos un oponent electoral amb alguna oportunitat de desbancar Putin, ni tan sols s’hagués permès que sortís al a televisió. Kasparov, hores d’ara, seria sota terra o al fons d’un riu o d’un mar. Adjunto una mostra de la subtilesa que gasta la "democràcia" de Putin.

20 de juliol de 2004

"Cap a les quatre del matí, a Galaxki (Ingúixia), Beslan Arapkhanov, un conductor de tractors, ha estat apallissat davant la seva esposa i els seu set fills abans de morir d’un tret. Per error. Les forces de seguretat volien arrestar el guerriller Ruslan Khutxbarov. Segons informes secrets, Khutxbarov dormia aquesta nit al número 11 del carrer Partizanskaia.

No obstant això, per alguna raó, els soldats hi han arribat i han disparat a l’innocent Arapkhanov al número 1 del carrer Partizanskaia. Immediatament després de l’assassinat, un oficial ha entrat dins la casa dels Arapkhanov, s’ha presentat davant l’esposa horroritzada com el detectiu Kostenko de l’FSB i ha exhibit una autorització per registrar "el número 11 del carrer Partizanskaia". En aquest punt s’ha adonat de l’error, però Kostenko ni tan sols ha demanat disculpes a la vídua.

(Anna Politkòvskaia. Diari rus)

Actualització del meu bloc "Contabilitat bàsica" amb un nou conte!

Dilluns passat, després de l’acte del qual parlava ahir, vaig sopar amb la Rita Huybens, presidenta de la Lliga dels Drets dels Pobles i el Sergi Curbí, coordinador de la Campanya Txetxènia trenquem el silenci. Ens van comentar a tots els assistents que en breu viatjarien a Nizhny Novgorod (a prop de Moscou) per participar en un congrés internacional sobre els drets humans a Rússia, organitzat per l?Associació d?Amistat Russo – Txetxena. A principis d?aquesta setmana es va rebre la comunicació del govern rus en la que prohibia la celebració.

Aquest migdia via el Comitè d’Escriptors Empresonats rebo un correu amb la notícia a El País de la detenció del Sergi i de la Rita per part de les autoritats russes, dissabte passat. Minuts després Vilaweb, que està fent un gran seguiment del cas de l’assassinat de l’Anna Politkòvskaia, oferia noves notícies sobre la detenció de més sospitosos relacionats amb el crim de la periodista a més de la detenció dels dos activistes catalans. Sembla que se’ls imposà una multa per incomplir les finalitats turístiques declarades en el moment de treure el visat i se’ls acusà de conspiració. Es preveu que tots dos puguin ser a Barcelona aquesta tarda.

Sempre he lloat la feina que l’ONG LLiga dels Drets dels pobles i concretament la seva campanya sobre de suport a Txetxènia. La seva professionalitat i integritat va fer que amb el PEN català s’ajuntessin esforços per denunciar el cas de l’assassinat de l’Anna Politkòvskaia i de la manca de llibertat d’expressió que pateix avui Rússia.

A l’espera de noves informacions, esperem que la Rita i el Sergi puguin tornar a casa el més aviat possible i que ens donin la seva versió dels fets. Des d’aquestes pàgines la meva solidaritat i suport que faig extensible a tots els companys de l’ONG esmentada. Us animo a solidaritzar-vos-hi vosaltres també, deixant comentaris de suport.

El passat dia 1 d’octubre a la sala Mirador del CCCB  ens aplegàvem  més d’un centenar de persones per escoltar les paraules de dos experts en Rússia: el periodista Llibert Ferri, ex-corresponsal de Televisió de Catalunya a aquell país i Oleg Panfílov, director del Centre de Periodisme en Situacions Extremes, de Moscou. El motiu de la trobada era doble: el record del primer aniversari de l’assassinat de la periodista russa Anna Politkòvskaia, avui fa un any i la presentació del llibre editat per l’editorial Aresta Anna Politkòvskaia. La consciència moral de Rússia.

La situació del país eslau que exposaren els dos periodistes és desoladora. Una societat civil desestructurada fluctuant entre creure que Rússia no hauria de fer-hi res a l’Unió Europea, que Putin és la millor solució pel país o que haurien de tornar els temps de la URSS, és motiu de desencant per una minoria de persones conscients que les coses no van com haurien d’anar però que es veuen impotents per a lluitar-hi en contra.

El personalisme extrem de Putin controlant els canals de televisió pública, governant al costat d’una oligarquia sorgida d’agents de l’antic KGB i enaltint un perillós patriotisme, provoca reticències a occident malgrat que els inversors s’hi aboquin. La falta de llibertat d’expressió és absoluta i el més dolent és que Putin no fa altra cosa que seguir amb una tradició imperant des dels temps dels tsars només apaivagada pel període del govern Ielstin.

Panfílov era amic personal de l’Anna. Relatà l’esfereïdora anècdota del dia que l’Anna organitzà un divendres un sopar amb alguns amics a casa seva. Panfilov va anar a buscar gel a la cuina i tornà a la taula. "Anna, saps que tens una mà al congelador?", va observar Panfílov. L’Anna no hi donà importància, explicà que en el seu darrer viatge a Txetxènia, una família havia aconseguit esbrinar on havien enterrat el seu fill però per poder demostrar-ho, necessitaven una prova d’ADN. La família havia tallat la mà del cadàver i l’Anna esperava que fos dilluns per poder anar a un laboratori i fer els pertinents anàlisis. Així era l’Anna Politkòvskaia i aquest el grau d’implicació amb el que havien sofert a Txetxènia.

Avui s’escau un any del seu assassinat. No s’han aconseguit descobrir els culpables. Ningú creu que hores d’ara apareguin. Panfílov ens va dir, en el sopar posterior amb amics del PEN català, de la Lliga dels Drets dels Pobles i de la Federació catalana d’ONG pels Drets Humans, que aquest tipus d’assassinats s’han de resoldre en almenys els primers deu dies posteriors, després les pistes s’esvaeixen i qui ha els ha ordenat ja ha parat compte de tancar la boca a qui podia xerrar més del compte.

Sigui com sigui, avui i sempre tenim ben present la mirada obstinada de l’Anna, la seva determinació per donar veu als qui havien patit atrocitats indignes. A Rússia, la veu de l’Anna es va silenciar amb una colla de trets. El seu nom és tabú. D’aquí que cada vegada que s’escrigui el nom de l’Anna i que es digui contra qui va lluitar, contra què va lluitar, és una victòria perseverant contra la foscor, contra l’oblit; en favor de la llibertat d’expressió.