Els dies i les dones

(…)

Arriba una infermera amb una injecció preparada. Ja fa 15 minuts que la noia està patint una crisi, però la infermera està sola per a tota la planta, sola per a 40 malalts. Tot just acaba de tractar una altra pacient, la Marina Tershenko, d’un atac semblant.

-Què conté la xeringa?
-Analgin amb Dimedrol…
-I amb això se’ls pot curar?
-És que no tenim res més -respon-. De què els podem curar? L’Analgin com a mínim els alleuja el dolor que senten després de les convulsions i el Dimedrol els tranquil·litza, axí poden dormir després de les crisis.

Ho hem comprovat. Considero que a les escoles d’on provenen els afectats hi havia algun agent tòxic. Però els nostres polítics volen negar aquesta evidència. De quin agent es tracta, no ho sabem. I amb els mitjans de què disposem, no ho podrem esbrinar".

-I ara què, doncs? Què pot passar?
-Ho ho sabem. Ens trobem en un carreró sense sortida.
-I com tracteu els malalts, de què els guariu?
-Doncs només els símptomes que pateixen. Si apareixen convulsions, els tractem amb anticonvulsius. Si hi ha dolor, amb calmants. I així anar fent. Però els atacs continuen de totes maneres.

Vam demanar i demanem: si us plau, digueu-nos quin tractament podem seguir! Però ningú sembla que tingui pressa per ajudar-nos. Van arribar les comissions de Moscou i de Grozni, i van dir als malalts: "No fingiu". Com es pot actuar així?"

                                              (Anna Politkòvskaia, La consciència moral de Rússia)