UN ANY SENSE L’ANNA POLITKÒVSKAIA
El passat dia 1 d’octubre a la sala Mirador del CCCB ens aplegàvem més d’un centenar de persones per escoltar les paraules de dos experts en Rússia: el periodista Llibert Ferri, ex-corresponsal de Televisió de Catalunya a aquell país i Oleg Panfílov, director del Centre de Periodisme en Situacions Extremes, de Moscou. El motiu de la trobada era doble: el record del primer aniversari de l’assassinat de la periodista russa Anna Politkòvskaia, avui fa un any i la presentació del llibre editat per l’editorial Aresta Anna Politkòvskaia. La consciència moral de Rússia.
La situació del país eslau que exposaren els dos periodistes és desoladora. Una societat civil desestructurada fluctuant entre creure que Rússia no hauria de fer-hi res a l’Unió Europea, que Putin és la millor solució pel país o que haurien de tornar els temps de la URSS, és motiu de desencant per una minoria de persones conscients que les coses no van com haurien d’anar però que es veuen impotents per a lluitar-hi en contra.
El personalisme extrem de Putin controlant els canals de televisió pública, governant al costat d’una oligarquia sorgida d’agents de l’antic KGB i enaltint un perillós patriotisme, provoca reticències a occident malgrat que els inversors s’hi aboquin. La falta de llibertat d’expressió és absoluta i el més dolent és que Putin no fa altra cosa que seguir amb una tradició imperant des dels temps dels tsars només apaivagada pel període del govern Ielstin.
Panfílov era amic personal de l’Anna. Relatà l’esfereïdora anècdota del dia que l’Anna organitzà un divendres un sopar amb alguns amics a casa seva. Panfilov va anar a buscar gel a la cuina i tornà a la taula. "Anna, saps que tens una mà al congelador?", va observar Panfílov. L’Anna no hi donà importància, explicà que en el seu darrer viatge a Txetxènia, una família havia aconseguit esbrinar on havien enterrat el seu fill però per poder demostrar-ho, necessitaven una prova d’ADN. La família havia tallat la mà del cadàver i l’Anna esperava que fos dilluns per poder anar a un laboratori i fer els pertinents anàlisis. Així era l’Anna Politkòvskaia i aquest el grau d’implicació amb el que havien sofert a Txetxènia.
Avui s’escau un any del seu assassinat. No s’han aconseguit descobrir els culpables. Ningú creu que hores d’ara apareguin. Panfílov ens va dir, en el sopar posterior amb amics del PEN català, de la Lliga dels Drets dels Pobles i de la Federació catalana d’ONG pels Drets Humans, que aquest tipus d’assassinats s’han de resoldre en almenys els primers deu dies posteriors, després les pistes s’esvaeixen i qui ha els ha ordenat ja ha parat compte de tancar la boca a qui podia xerrar més del compte.
Sigui com sigui, avui i sempre tenim ben present la mirada obstinada de l’Anna, la seva determinació per donar veu als qui havien patit atrocitats indignes. A Rússia, la veu de l’Anna es va silenciar amb una colla de trets. El seu nom és tabú. D’aquí que cada vegada que s’escrigui el nom de l’Anna i que es digui contra qui va lluitar, contra què va lluitar, és una victòria perseverant contra la foscor, contra l’oblit; en favor de la llibertat d’expressió.