DOS ANYS SENSE L’ANNA POLITKÒVSKAIA
Avui fa dos anys que moria davant la porta de casa seva, assassinada per un grapat de trets, la periodista russa Anna Politkòvskaia. Deixant de banda la desgràcia que suposà per tots aquells que vam tenir el privilegi de conèixer-la personalment, aquell assassinat, fou el símbol inequívoc de la voluntat de Vladimir Putin de materialitzar en una sola mort, una macabra supremacia.
La Comunitat Internacional s’abocà a condemnar l’assassinat i gairebé nou mesos després, una mena de vodevil amb detinguts que entraven i sortien de les comissaries, escenificà d’una manera patètica, la tèbia voluntat del règim totalitari de Putin de voler esclarir els fets. No cal ser gaire espavilat per adonar-nos que si no s’actua en les hores posteriors al crim, nou mesos després, ben poc es pot fer. Molt més sabent que hi ha tantes coses en joc. Estic convençut que hi ha gent que sap qui va matar Anna Politkòvskaia. Que mai s’atreveixi a dir-ho o que pugui viure el suficient per explicar-ho, això ja són figues d’un altre paner.
Els qui preveiem que l’assassinat de l’Anna no seria un cas aïllat, no ens vam equivocar gens. Assassinats com el d’Ylias Shurpaiev, Gadzi Abashilov o Mogamed Yevloyev, posen de manifest que a Rússia dedicar-se a informar amb un mínim de sentit de la realitat, és quelcom molt i molt perillós que en el pitjor dels casos, pot costar-te la vida. En un article que vaig escriure i que va ser premiat per la gent dels Premis Recull de Blanes aquest any, ja donava una panoràmica de la situació en la qual Politkòvskaia va haver de bregar. Dos anys després de la seva mort, la siutació no ha canviat, ans al contrari, ha empitjorat.
Allunyat del primer pla polític, Putin, va passar el ceptre presidencial el passat mes de març, a Dimitri Medmedev, ex-director de l’administració presidencial i ex-viceprimer Ministre a través d’unes eleccions que no van comptar amb cap garantia d’imparcialitat. De fet, fou l’administració presidencial, qui al maig del 2005, tal i com explica la mateixa Politkòvskaia al seu llibre Diari Rus, va instar a la Duma a aprovar tot un seguit de disposicions que esborraven els pocs vestigis de democràcia de la legislació electoral.
L’augment a 2 milions de dòlars del dipòsit exigit als partits polítics per concórrer a les eleccions; la reducció del quòrum per considerar vàlida una elecció; la falta de restriccions en l’ús d’urnes remotes o portàtils (a les eleccions municipals de Sant Petersburg hi va haver més vots que electors); l’eliminació de les paperetes de vot de l’opció “Cap de les anteriors” o la impossibilitat que les associacions cíviques ja no puguin nomenar observadors internacionals, admetent només la presència d’observadors internacionals nomenats per les autoritats estatals, van decantar la balança per la Rússia Unida de Putin sense cap mena d’oposició.
Els darrer conflicte a Geòrgia, tornà a posar, aquest estiu, Rússia en el punt de mira de la vulneració del Dret Internacional. Rússia sap que té l’aixeta del gas d’Europa i vol fer valer aquesta força per fer pujar l’autoestima nacional. Quelcom que sempre ha anat bé a Putin d’ençà que va muntar tota una guerra contra Txetxènia per tal d’accedir al poder. Tots els analistes coincideixen en apuntar Ingúixia com la propera terra per cometre barbàries. Malauradament cap Anna Politkòvskaia hi serà per denunciar res.
Dos anys després de l’assassinat de l’Anna Politkvòskaia, no s’ha esclarit qui van ser els autors materials o intel·lectuals d’aquest crim. Com en molts altres casos, la indignació ha deixat pas al record tràgic. El desencís per la impunitat amb què aquests assassinats s’han comès, han portat a la població, no ja als russos, sinó fins i tot a la gent d’aquí, a transigir davant el nefast “… en el fons s’ho va buscar”.
Frases com aquesta són el pitjor triomf de l’obscurantisme, de la devaluació de verbs com denunciar, queixa-se, militar, respondre, comprometre’s, resistir… Els temps de creure en les utopies, no ha passat, només que ara, la construcció dels castells de vidre, ja no significa bastir impossibles realitats. Les nostres utopies, les utopies dels qui no volem donar-nos a l’oblit, al silenci, radiquen precisament en això, en fer recordar, en eixordar als qui cap cots, no creuen que valgui la pena moure’s per res ni per ningú.
Mantinguem-nos fidels en deixar constància de la voluntat de no voler oblidar la feina feta per l’Anna Politkòvskaia, de recordar-la, de llegir els seus llibres, de parlar de la seva lluita. De fer valer, en definitiva, el testimoni llegat del compromís amb la llibertat i amb la veritat, costi el que costi, ara i aquí. Sempre.
Coincidint amb aquest tràgic succès, el Carles Torner, inaugura avui un bloc La núvia d’Europa que és també el títol del seu darrer llibre de poemes que tot just ha aparegut i on publica poemes dedicats a l’Anna.