Els dies i les dones

Vaig conèixer Anna Politkovskaia el maig del 2004. El Centre català del PEN va convidar-la a participar en el marc del Fòrum de les Cultures. Hi parlà dins el diàleg "El valor de la paraula" que aquesta institució organitzava. A ella li va tocar parlar sobre els escriptors i la guerra, és clar.

Comparteixo amb Vicent Partal aquesta descripció de dona fràgil que en fa. Les ulleres, els cabells blancs. No semblava que pogués encarnar el tremp d’aquella veu que des de "La Rússia de Putin", "Una guerra bruta" o "Terror a Txetxènia" apuntava amb el dit els pressumptes culpables de tanta barbàrie.

Ja llavors el PEN estava avisat de les continuades amenaces de mort que havia rebut la periodista. Va ser un honor poder sentir les seves paraules, sentir la seva presència. No enganyava a ningú. La veritat que destil·laven els seus articles era la mateixa que destil·lava la seva persona. S’havia erigit com la denunciant d’una de les atrocitats més grans i vergonyats del segle XX. Mal explicada, mal entesa i mal resolta. La seva vida estava en perill. Ho assumia.

Avui, algú ha esverlat del tot la fragilitat del cos de l’Anna. Les bales han foradat més coses. No sabem qui s’amaga darrera aquest assassinat. Encara que ens empeltéssim de la valentia que ella va mostrar en els seus llibres, els nostres gestos serien arriscats i estèrils. Cal que la comunitat internacional, que tots els organismes, pressionin a les autoritats russes perquè la veritat surti a la llum. Que els culpables siguin descoberts i castigats.

No caurem en la trampa d’assenyalar sense proves aquells que probablement ara deuen estar satisfets d’haver fet callar una veu que els feia nosa. En queden d’altres de veus. El dol, la impotència, un esqueix més a la llibertat és l’ara. Demà voldrem que ens expliquin. Demà voldrem que ens diguin. Demà voldrem saber.