En el darrer apunt que Ilyas Shurpayev va escriure al seu bloc, l'encapçalava dient: "Ara sóc un dissident". Quan ho va escriure, encara no eren els quatre de la tarda. No sabem si ho teclejà a casa seva, un apartament del nord-est de Moscou, o des d'un altre ordinador. No feia gaire, el seu nom havia sortit en una llista negra de periodistes a Kavkazcenter. Treballava al Canal 1 de la Televisió pública russa. Era del Daguestan. El proper més de juliol hauria fet 33 anys.
Probablement, poc s'ho pensava Shurpayev que aquesta dissidència no duraria gaire. Algú va trucar a casa seva el dia 21. El van estrangular amb un cinturó. També li van clavar unes quantes ganivetades. Després van calar foc a l'apartament per esborrar les possibles proves. No era un periodista que es dediqués a la investigació. No li van deixar temps de patir la dissidència. El van assassinar, abans.
El que van fer amb Gadzi Abashilova Majachkalá, capital del Daguestan, va ser menys subtil. Abashilov estava davant una botiga quan des d'un cotxe li van engegar uns quants trets. Tenia 58 anys i era director de la Companyia Estatal de Televisió del Daguestán. Tampoc a ell el van deixar ser un dissident.
Des de la desmembració de la URSS ja són 256 els periodistes morts. No hi ha cap raó per dir que el llistat de noms no augmenti. Mentre occident fa la vista llarga a aquest tipus de crims, a Rússia qui no interessa que informi, no informa. Les morts es van donar, es donen i es donaran. Cal dir-ho. Cal cridar-ho. Protestar, indignar-se, denunciar-ho, encara que, com deia Pedrolo, no serveixi de res.
Cada mort és un horror, i a més de la pena, pèrdua, pèrdues; dona aire al terror.
Hem de defensar els periodistes, sinó segur que estem a mans d'assassins, ja ho veiem, de més o menys subtils, cosa que aquí no fa cap importància; assassins.
Gràcies per dur aquí la notícia, és horrible, però cal conèixer-la.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
Hem de defensar els periodistes,
sinó segur que estem a mans d'assassins, ja ho veiem, de més o menys subtils, cosa que aquí no fa cap importància; assassins.
Gràcies per dur aquí la notícia, és horrible, però cal conèixer-la.