BALANCES OKTOBERFEST

Com es diu en català peliculón? Pel·liculassa? Pel·liculot? Filmàs? (de Filmazo)… Elegy d’Isabel Coixet és un tros de pel·lícula el tema central del qual és la maduració de les persones. Què vol dir madurar? Què vol dir fer-se gran? No es pot ser un nen/adolescent tota la resta de la vida? Si tot això es interpretat per gent com Ben Kinsgley (Gandhi entre moltes d’altres), Dennis Hooper (la mítica Easy Rider és seva) o Deborah Harry i tot plegat és amanit i conjuntat per la cada cop més gran Isabel Coixet, el resultat és una grandíssima pel·lícula. Fins i tot, l’espanyola P, Pe, Pene o Pedrooooooo!!!, Miss Cruz, fa un paper genial interpretant Consuela Castillo.

Jo crec que, contra el parer de molts, quan el personatge de Ben Kinsgley no entra a la festa és coherent amb ell mateix i amb la seva vida. El preu que paga és molt alt i el paga amb resignació i, com sempre passa en aquests casos, amb un alt grau d’autocompassió melodramàtica. Dos anys de solitud i autotortura. A més a més la pel·li fa que al llarg d’aquests dos anys se li acumulin tota mena de desgràcies que burxen la ferida i fan més cruel la solitud. La (re)aparició de Consuela Castillo és un drama amb el segell Coixet.

La mort agonística per malaltia ultracruel és el terreny favorit de la Coixet. Ja se’ns va mostrar una mica a Things I never told you (Cosas que nunca te dije), es va fer palesa a My life without me (Mi vida sin mi) i també surt recreat, amb un altre estil (no tant la mort, sinó la tortura i la violació), a La vida secreta de les paraules. Coixet és hàbil perquè ens ho llença, l’espectador s’ho ha de menjar com pugui i ja s’ho farà. La Coixet és condescent (bastant més que Lars Von Trier) i no ens mostra els processos xungos d’aquestes morts. Per a mi això és pitjor perquè allò que no es veu, encara fa més por.

La mort agonística acompanya aquí la vida d’un reputat crític literari i professor universitari que no té altra cosa a fer que cagar-se amb la seva exdona, parlar de literatura per la ràdio, ensenyar literatura a la universitat (mirant d’elegir les millors ties per portar-les al llit), utilitzar el seu millor amic com a psicòleg personal i per últim cagar-se amb el seu fill a qui va abandonar quan es va adonar que el matrimoni és una “institució problemàtica”. És un jeta de cuidado? No ho sé, però per a mi és coherent perquè, com diu el títol de la peli, TRIA, escull, la seva vida passant per sobre de tot i tothom. Altres opinions creuen que no tria, sinó que viu dominat per la POR, sempre escull allò més fàcil i més còmode.

Consuela Castillo (excepcional Penelope Cruz) li regira aquesta vida acomodada.

Si això fos el Facebook, ja estaria buscant Isabel Coixet per fer-me admirador seu. Comença a ser una directora de culte important. Si em van agradar les tres pelis abans esmentades, Elegy m’ha encantat. Només em falta veure A los que aman. Algú me’n pot dir alguna cosa?

A la vida has de marcar-hi el teu segell. Isabel Coixet ja ho fet. Segell Coixet.

sergi borges

Encetem una nova secció en la qual descriurem els 365 dies del millor any de la història per als autors d’aquest bloc: 1973. Per a nosaltres és el millor perquè sense aquest any no hi seríem aquí, però per a la resta del món quasi va ser el pitjor degut a una greu crisi petroliera que va estar a punt de provocar que tot el planeta s’anés a prendre pel sac. Així mateix és un homenatge a tots els nascuts i nascudes al 73 i que, 35 anys després, sentim que han jugat amb nosaltres com conillets d’Índia i ens han pres el pèl, malgrat que som uns privilegiats pel simple fet de no haver passat gana (en un 90% llarg de casos). Així que comencem pel començament: primer de gener de 1973.

(No cal ni dir que si teniu més notícies d’algun dia concret ens podeu ajudar tot penjant-les als comentaris. Gràcies per endavant!!!)

Foto del calendari: Usuari flakahoo de flickr.com

Per realitzar aquesta feina em basaré en la recent estrenada hemeroteca gratuïta de La Vanguardia (si algú en sap d’alguna altra que ho faci saber). Però resulta que els dos primers dies de l’any 1973 no hi va haver La Vanguardia: el dia 1 perquè era dilluns i els dilluns no sortia el diari, i el dia 2 de gener perquè era festa degut a la nit de cap d’any. Per tant, del dia 1 de gener no he trobat gaire coses. 

1 de gener de 1973
La notícia més important d’aquell dia 1 de gener de 1973 va ser que l’antiga CEE (Comunitat Econòmica Europea), la qual s’havia fundat el primer de gener de 1958 i estava formada per Bèlgica, la República Federal Alemanya, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos, va executar la seva Primera Ampliació, fet que va suposar l’entrada a la CEE del Regne Unit, Irlanda i Dinamarca. Sota el domini danès hi havia Groenlàndia, que va ser admesa, i les illes Feroes, que van quedar excloses. (Més endavant Groenlàndia va celebrar un referèndum el 1982 i van decidir excloure’s de la CEE). A Noruega, la qual també havia d’entrar en aquesta ampliació, s’hi va celebrar un altre referèndum on no es va aprovar la seva entrada a la CEE.

Darrerament, m’han tocat el que no sona dos anuncis de mútues – o de la mateixa mútua, realment no ho sé- irrisòriament dramàtics que fomenten la paranoia per a poder captar clients. Són aquests dos:

1) Una dona es troba malament a mitja nit; el marit es desespera i en un to de pel·lícula catastrofista americana comença a cridar: “on trobaré un metge a aquestes hores? Déu meu, estem perduts!” (només li falta colpejar-se el pit). Doncs, bé, noi, què tal al 112? Telèfon d’emergències mèdiques i bombers. Tan sols has de trucar, explicar el què passa i esperar l’ambulància!!!

2) El segon anunci ja fa riure directament: una dona s’està mirant al mirall i descobreix que té una taca al coll. Es queda impàvida i sembla que està a punt de posar-se a plorar quan se la toca i descobreix que és pintura de la seva filla petita.

Com que no miro gaire la tele, no sé si encara n’hi un tercer – que ja
pot se la bomba!- Els trobo indignants i obscens, directament. Fomenten
la paranoia entre la gent per obligar-los a fer-se d’una mútua, deixant
entendre que si no ets de cap mútua, quan tinguis un problema no rebràs
cap tipus d’atenció mèdica! És vergonyós, directament. Suposo que amb
la crisi temen que molta gent decideixi tallar despeses supèrflues –
entre elles les mútues mèdiques – i que el lema de sempre de “sense les
esperes ni les cues de la seguretat social” ja no sigui suficient per a
atraure a la gent a deixar-se la pasta. Ara ens han de fer creure que
si no som d’una mútua MORIREM!!! I ho fan anant a tocar la fibra
sensible de molta gent que pateix –o amb familiars que pateixen-
malalties greus. Vergonyós. I més quan tenim en compte coses com que, a
l’hora de parir, si hi ha cap complicació, aquestes meravelloses mútues
t’engeguen directament cap a la Vall d’Herbron (l’hospital públic! Vés
per on!) i es desentenen totalment. Llavors de què collons em serveix
pagar la mútua si de totes maneres acabaré a la Vall d’Hebron?

Mentrestant, ens entretindrem amb el anuncis ridículs de la tele.
Patètic.

La nena del pou

El triangle que formen les poblacions de Sant Joan Despí, Cornellà de Llobregat i Sant Boi de Llobregat es troben en estat de risc químic. Uau!!! Sirenes, tancament obligatori a les cases o edificis propers, escoltar la ràdio (només Catalunya Ràdio o Radio Nacional de Españñññña), impossibilitat de fer trucades, impossibilitat d’anar a buscar els nens i nenes a l’escola…uf!!! Els habitants d’aquestes poblacions estan rebent (o rebrant) uns tríptics que expliquen els passos que cal seguir segons el Pla d’emergència de risc químic a Catalunya, Plase Q Cat. I tot això és perquè aquestes tres poblacions tenen a tocar dues empreses importantíssimes que treballen amb productes químics: la Societat General d’Aigües de Barcelona i la Barcelonesa de Drogas y productos químicos.
Sí, ja ho sé, em direu que són protocols de seguretat bàsics en societats civilitzades del primer món; sí, ja ho sé em direu que la setmana pasada es va activar el Plase Q Cat a la Pobla de Mafumet per culpa d’un incendi a una empresa de Repsol; sí, ja ho sé em direu que la societat civil ha d’estar organitzada, informada i preparada davant una situació de risc…

Jo el que vull proposar és un debat: realment la població civil actuaria tal i com demanen les autoritats en cas de pànic generalitzat? Estem (estic) preparats per seguir aquests protocols de seguretat en cas de pànic? Tots i totes els ciutadans i ciutadanes estem preparats i preparades per interpretar correctament les prohibicions i/o consells que ens donen les autoritats competents?

La crítica que faig és que tot plegat em sembla molt ianqui, molt “american way of life”. El que de debò haurien de vetllar les autoritats és que la seguretat d’aquestes empreses químiques fos implacable i de risc zero. D’acord, el risc zero no existeix, però després de l’estiu que portem amb segons quins accidents a Vandellòs, on també se’ns amaguen les causes dels accidents i s’ometen responsabilitats, la ciutadania té la mosca darrere l’orella. Sipeta Vandellòs, ni sirenes ni Catalunyes ràdios que valguin…

Que consti que no estic en contra d’aquests protocols de seguretat, el que dic és que dubto molt sincerament que, en cas de pànic,  la gent no s’amagui dins els seus cotxes, no vagi de pet a buscar els seus fills a l’escola i el primer que faci no sigui trucar per telèfon.

Jo paranoio, tu paranoies, ell paranoia, nosaltres paranoiem, vosaltres paranoieu, ells paranoien…

sergi borges

Quantum of Solace
Sí, sí, ja sé què pensareu: On vas a parar? Què esperaves d’un Bond? La veritat sigui dita, no sóc gaire fanàtica de les pel·lícules de James Bond i mai no n’havia vista cap al cine; per acabar-ho de rematar el Daniel Craig ni tan sols em sembla atractiu. Però el cas és que vaig veure Casino Royale en DVD i em va agradar força – l’escena inicial de persecució parcourt és fantástica- i vaig pensar que Quantum of Solace, essent una continuació, es mantindria dins la mateixa línea. M’equivocava.

La pel·lícula està formada per un seguit de persecucions banals amb un
muntatge d’aquells que les revistes descriuen com “ritme trepidant” i
que bàsicament vol dir que tot va tan ràpid que no tens temps
d’assimilar res de res. Els fanàtics autèntics de la saga Bond trobaran
a faltar en Q i la Moneypenny. El que sí que no falla és l’Aston
Martin, els smokings negres, una festa luxosa, un desplegament de
mitjans per poder filmar en diversos escenaris – Siena, Àustria, el
desert, Port au Prince…-, en James bevent cóctails (tot i que, com
que representa que el personatge està encara en procés de formació no
són martinis “mixed but not stirred”), els dolents super-dolents i
super-poderosos manipulant el món i les noies guapes. Però el que
realment compta és que la pel·lícula és fluixa, fluixa, molt fluixa.

La
niña del pozo

Aquest és el poema amb el qual vaig descobrir Palau i Fabre i vaig restar enamorat per sempre més de la poesia palauifabriana. El poema es diu Nàpols de MARQUET.

Nàpols
MARQUET

Fineix el món
en aquest port.
Dolça és la mort.
El son, pregon.

Tothom va al lloc
que correspon.
El sol es pon.
La vida, un poc.

Josep Palau i Fabre

No sé per què aquesta pel·lícula ha guanyat tants premis, especialment els de festivals tan prestigiosos com el de Sundance. Vejam, m’explicaré…El film no és creïble en cap moment; jo anava pensant: “L’únic que està bé d’aquesta castanya és la música, certament espectacular. Quan arriben els crèdits mires els actors i són perfectes desconeguts: es tracta de Glen Hansard i Markéta Irglová. Bé, desconeguts del tot no, Glen Hansard apareixia a The Commitments, ja fa molts anys. Bé, la cosa em va quedar més clara quan llegeixo els extres. Tant Hansard com Irglová són dos músics de reconegut prestigi. Ell pertany al grup The Frames i ella és una gran compositora txeca. A més a més ara mateix són parella i viuen junts a Dublin.

Jo pregunto: per què no en comptes de fer una pel·lícula que no s’agunta per enlloc no van fer un documental explicant la seva vida i com en són, de feliços i què bé que s’ho passen component cançons?

És la història que no s’aguanta. Ell és un músic de carrer que treballa amb son pare arreglant aspiradores. Ella és una pobre immigrant txeca que es guanya la vida com pot i té una filla mentre el seu marit es va quedar a Txèquia. Ell encara està enamorat d’una ex i viu en una depressió permanent component cançons per a ella amb l’ajut de la pobre noia txeca. Ella només pensa en com tirar endavant amb la seva filla i es passa el dia pensant en el seu marit. Però el que queda del tot evident és que entre el músic i la txeca s’estan…enamorant!!!! En què quedem, doncs!?!!?

Són superpobres, però…com toquen!!! Com els àngels. Però son superpobres. Dues persones que toquen així de bé i componen així no poden ser superpobres, potser pobres, però segur que la música pot ser una sortida, poden donar classes, poden ensenyar, etc. Suposo que la idea era reflectir que hi ha músics bónissims que estan al carrer i no poden sortir endavant. Ho sento, però tal com està filmat no queda creïble.

Són superpobres, però lloguen un cap de setmana un estudi per 2000 lliures per gravar uns cds. 2000 lliures quan de primer valia 3000 i mostrar-nos un regateig per part de la noia txeca i com n’és de bo l’amo de l’estudi. Vinga, home, per favor!

Per gravar aquestes maquetes, el tio rollo bon jan els hi diu a uns músics de carrer que coneix i toquen al mateix carrer. Resulta que la banda són uns cracks!!! Si són uns cracks no poden estar tocant al carrer. Ho siguin que poden estar tocant al carrer, però no ho passaran malament, recollirant euros a cabassos perquè són boníssims.

A mesura que avança la peli ells dos es van enamorant clarissimament, però ell li diu que se’n va a Londres perquè vol recuperar l’ex. I ella també s’està enamorant, però li diu que està contenta perquè per fi pot venir el seu marit. Ell es passa la peli queixant-se de l’ex i en un moment donat el veiem paralant amb ella per telèfon…de super bon rollo!!! No!!!! I a sobre ella li diu que l’espera a Londres i que l’anirà a buscar a l’aeroport!!!! No!!!

Tot plegat amanit amb un ritme lent i espès, ple de cançons en la seva durada íntegra (3 o 4 o minuts de cançons) i un sopor espantós. Ella és insuportable (de debò que mentre durava el rodatge van afirmar la seva relació? Marededéu!!!) i ell va passant de la depressió a l’èxtasi i de l’èxtasi a la depressió com qui canvia de mitjons. Prrrrrffttt!!!!

Per acabar-ho d’adobar, després de tota la pel·lícula passant penúries econòmiques ell se’n va a Londres i el seu pare li dóna uns diners per a la fiança de la casa a Anglaterra. Va i el tio se’ls gasta comprant-li a ella…un piano!!! Bravo!!! Fantàstic!!!

Menys mal de la música, que és boníssima, però si volien reflectir les penúries i dificultats dels músics de carrer no assoleixen l’objectiu. A mi em sembla que aquesta peli és una excusa per ensenyar-nos què bons són Hansard i Irglová, que ho són. Molt bé, d’acord, però per això que haguessin fet un documental.

sergi borges

Senyores i senyors, ha de venir Lou Reed a Barcelona i recitar alguns poemes dels nostres poetes catalans en anglès per situar-nos en òrbita i recordar-nos què n’és de valuosa la nostra literatura. Us passo l’enllaç del vídeo a youtube del seu espectacle Made in Catalunya que va fer divendres passat, dia 24 d’octubre, al CCCB de Barcelona. El vídeo ja comença malament i te n’adones que els ianquis no s’enteren gaire de la pel·lícula quan, malgrat dir-se l’espectacle Made in Catalunya,  apareix sobreimpressionat “Barcelona, Spain”.

A la roda de premsa del dia anterior Lou Reed va dir molt ben dit que mentre ell estigués dient els poemes en anglès, nosaltres els estaríem rebent mentalment en català. Quina paradoxa! Això passaria si aquest país fos un país normal, que no ho és, i si la gent llegís poesia, que no ho fa. També va dir: “He gaudit molt llegint aquests poemes, alguns dels quals els podria haver escrit jo[…] i llegir-los a la terra on es van escriure és realment commovedor.”

Acompanyat per la seva dona, Laurie Anderson, la qual es trobava a Berkeley, California, i estava connectada amb nosaltres via internet, van llegir poemes de Salvador Espriu, Joan Brossa, Joan Vinyoli, Enric Cassasses, Josep Carner en la seva traducció anglesa. Quina merevella! Diuen les cròniques que l’autèntica triomfadora de la nit va ser Laurie Anderson quan va recitar el Manifest groc, símbol del dadaisme, i escrit entre d’altres per Salvador Dalí.

Memorable també sentir Lou Reed recitant el poema “Amèrica” d’Enric Cassasses (el qual és al llibre “Començament dels començaments i ocasió de les ocasions”), on a la part final del poema apareixen noms de poblacions catalanes com Mataró o Granollers. Per la part que em toca vaig flipar quan el vaig sentir dir Borges Blanques.

Ara faig una crida a les institucions del nostre país, ja siguin públiques o privades, per a què agafin aquest vídeo de tres quarts d’hora i l’editin, posant els noms del poemes que reciten i subtitulant en català els poema que s’hi reciten. No és ni díficil de fer ni car i es podria repartir gratuïtament en algun dels diaris del diumenge. Això sí seria potenciar i fomentar la literatura catalana. Espero que algú reculli la demanda.

sergi borges

El 23 d’octubre de 1971, tot just ahir feia 37 anys, a més a més de 8 mesos sense Josep Palau i Fabre, apareixia a la publicació Europa Revista un artice de Josep Palau i Fabre intitulat Picasso: Y yo haciendo dibujos. Cal recordar que a l’any 1971 Picasso encara era viu i a l’article Josep Palau donava unes pinzellades, com si es tractés d’un pintor, de l’estat de la qüestió de la figura de Pablo Ruiz Picasso. Concretament tres pinzellades per posar les coses a lloc i un toc final deliciós.
Primera pinzellada

Davant la tendència que molts creien que Picasso representava la fi d’una època enfront les noves tendències artístiques que apareixien aquell moment, Josep Palau i Fabre ho nega rotundament. Molts creien que Picasso representava el final, una espècie de recopilació i conclusió de la història de la pintura, des del Renaixement fins avui (anys 70), però Palau afirma que Picasso és molt més que això, no pot ser mai el final de res, perquè la seva obra és tan heterogènia que és profundament diversa, una diversitat tan gran que és la diversitat humana. Picasso està per sobre d’un temps i d’una moda gràcies a la seva profunditat.

Segona pinzellada

Palau i Fabre es pregunta si Picasso és indiscutible. No tant, creu Palau irònicament, perquè coneix fins a tres pintors espanyols que es neguen a reconèixer la categoria pictòrica de Picasso. Palau tanca l’absurd debat recordant que les generacions joves queien rendides a Picasso en la seva darrera exposició a París.

Tercera pinzellada

Els dibuixos de Pablo Picasso. Palau afirma que a les tres darreres exposicions fetes per l’artista en aquella època, celebrades a la Galerie Leiris, a Avinyó i a París, Picasso exposa els més bons entre els seus millors dibuixos. Palau qualifica la tècnica i el tema de dibuix picassians com inigualables.

El toc final (deliciós)

En aquella època molts criticaven Pablo Ruiz Picasso de viure aïllat del món. Palau no només ho desmenteix, sinó que explica que durant una visita que li va fer el maig del 68 va trobar Picasso assegut davant el televisor mirant el que succeïa a París. Picasso va dir en veu alta: “En París pasa todo esto y yo aquí haciendo dibujos…” Afirma Palau que després de dir això es va produir un silenci profund.

Aquesta secció és Carta a…. però tan sols seran unes preguntes i unes consideracions al senyor propietari i president del grup Planeta, José Manuel Lara. Aquesta entrada també hi podria anar a Por i Fàstic.

Senyor Lara, em pot explicar com és que vostè ha permès que s’atorgui el Premi Planeta 2008 a un xenòfob i a un TERRORISTA LINGÜÍSTIC com és l’individu Fernado Savater?

Senyor Lara, em pot explicar com pot permetre, i admetre, la configuració d’un jurat que atorga 601.000 euros, 100 milions de les antigues pessetes, a un feixista compulsiu com el senyor Savater? Em pot dir el noms de les persones que conformen aquest jurat?  (mare, mareta, marona, déu dels cels, que ja no hi sigui, si us plau, el senyor Juan Marsé).

I només una consideració: el que vostè permet no és sota cap concepte literatura, ni tan sols mediàtica, en tot cas és literatura escombraria.

La taca que embruta el seu grup multinacional cada cop és més gran.

100 milions de les antigues pessetes que serviran per fomentar l’odi entre els diversos pobles d’Espanya i per al al genocidi lingüístic de les diverses llengües de l’Estat.

Cordialment,

sergi borges

En aquesta festa del mes d’octubre que estem vivint els Balances Oktoberfest, tenim un altre motiu de celebració. Hem de retre un gran homenatge a la revista especialitzada TeatreBCN, que arriba als seus 100 números. Així que, ja ho sabeu, durant el mes d’octubre, i a qualsevol dels teatres de Barcelona i de la seva àrea metropolitana, podeu recollir gratuïtament l’exemplar centenari i descobrireu que teniu a les mans la millor revista especialitzada en teatre de la ciutat.

Sempre ens queixem que tot és molt car i no hi ha res gratuït. Doncs,
no. La revista Teatre BCN és gratuïta, amb un format ideal que et permet ficar-te-la a la
butxaca de l’abric o jaqueta per poder llegir-la allà on vulguis: al metro, autobús o tranquil·lament a casa.

En aquest número 100 hi ha un dossier on s’explica tota la història de TeatreBCN i tota la seva evolució fins a aquest octubre del 2008. Per tant, no us explico res, ja ho llegireu vosaltres mateixos. El que sí m’agradaria comentar-vos és què hi trobareu a TeatreBCN.

La seva idea central és recollir tota la cartellera de la ciutat de Barcelona i àrea metropolitana. I quan dic tota és TOTA; la dels teatres de més anomenada i més importants fins als de caire alternatiu i petit format.

Les seccions de la revista ens descobreixen tots els protagonistes del fet teatral, des dels actors i actrius fins als directors i dramaturgs.

Hi ha L’entrevista, secció que recull un interviu clàssic, però també hi ha la secció Personatge, on algun actor/actriu, director/directora o autor/a escollit/da per a l’ocasió ens fa una sèrie de reflexions en veu alta al voltant del seu projecte o obra teatral.

Hi ha la secció Àlbum, secció que ret homenatge a la fotografia mostrant-nos la vida en fotos d’algú relacionat amb el teatre.

Hi ha la secció Assaig on podem veure des de dins alguns dels assajos de les obres que estan a punt d’estrenar-se, amb fotografies exclusives incloses.
  
Hi ha la Portada, secció que s’ocupa del tema que trobem a la portada de la revista i va variant segons el número, a vegades és un reportatge, a vegades una entrevista o fins i tot un anàlisi al voltant d’una obra concreta i els seus referents.

Una secció interessantíssima és el Reportatge. En aquesta secció, una de les millors de TeatreBCN, podeu conèixer a fons qualsevol qüestió relacionada amb el teatre. Hi ha hagut reportatges de períodes teatrals històrics, o la història d’algun teatre de la ciutat, o un anàlisi exhaustiu i pormenoritzat de les editorials que s’encarreguen d’editar llibres teatrals. I hi ha reportatges que traspassen el món del teatre per analitzar altres disciplines germanes com el circ, per exemple. Per a mi, Reportatge és la secció estrella, aquella on te n’adones de l’alta qualitat de TeatreBCN.

També hi ha L’Apunt. Aquesta secció recull la ploma d’algun personatge del món teatral que aporta algun anàlisi, denúncia o mancança que hi troba en el difícil món de les arts escèniques. L’apunt és una secció germana de Memòria Crítica, la secció on apareixien unes delicioses cròniques fetes pel mestre de la crítica, Gonzalo Pérez de Olaguer, recentment desaparegut.

I encara hi ha moltes seccions més. TeatreBCN tampoc oblida un gènere com la Dansa, o el teatre Familiar, aquell teatre que es fa a la ciutat dirigit per als nens i nenes, o internet, amb un recull dels webs més destacats sobre el fet teatral, ni tampoc dels llibres de teatre a la secció Basar.

Un autèntic tresor per als amants del teatre, tant per a la gent que hi forma part des de dins, com per als espectadors i devots de l’escena. Ah! Me n’oblidava, Teatre BCN també va dirigida a tots els col·leccionistes perquè en cada número apareix una postal amb la imatge del cartell d’alguna obra històrica representada a Barcelona i un petit text explicatiu al darrere. Sibaritisme pur.

sergi borges

Vull iniciar un homenatge a Occitània recordant un dels seus grans trobadors, Arnaut Daniel, amb dos dels seus poemes: el que podeu escoltar en aquest vídeo gentilesa de Youtube i el que he trascrit més endavant.

Nascut el s. XII a Ribeirac, Dante el va considerar el millor trobador de tots els temps i li va dedicar un vers a la Divina Comèdia. Va escriure 18 poemes dels quals no se’n conserva la melodia i fou el creador de la Sextina estrofa. Va ser contemporani de Ricard Cor de Lleó (rei d’Anglaterra que ja desmitificaré en un post o altre) i d’Alfons el Cast. Va exercir una gran influència en poetes com Jordi de Sant Jordi.

clarzir, que·l dous’espeys’ab fuelhs,

e·ls letz becx dels auzels ramencx

te balbs e mutz, pars e non-pars.

Per qu’ieu m’esfortz de far e dir plazers

a manhs? Per ley qui m’a virat bas d’aut,

don tem morir, si·ls afans no·m asoma.

Tan fo clara ma prima lutz

d’eslir lieys, don cre·l cors los huelhs,

non pretz necx mans dos angovencs

d’autra. S’eslutz rars mos preyars,

pero deportz m’es e d’auzir volers

bos motz ses grey de lieys, don tan m’azaut

qu’al sieu servir suy del pe tro qu’al coma.

Qu’auzir tem far, si·m dezacuelhs,

tals detz pecx que t’es mielhs que·t

trencx; / qu’ieu suy fis drutz cars e non vars,

ma·l cors ferms fortz me fai cobrir mans vers,

qu’ab tot lo ney

m’agr’obs us bays al caut

cor refrezir, que no·y val autra goma.

Si m’ampara silh que·m trahutz / d’aizir si

qu’es de pretz capduehls,

dels quetz precx qu’ai dedins a rencx

l’er fort rendutz clars mos pensars:

qu’ieu fora mortz mas fa·m suffrir l’espers,

que·lh prec que·m brey, qu’aisso·m te let e baut,

que d’als jauzir no·m val jois uma poma.

Douza car’a totz ayps volgutz,

sofrir m’er per os manhs orguelhs,

quar etz decx de totz mos fadencx,

don ai manhs brutz pars. E guabars

de vos no·m tortz ni·m fay partir avers,

c’anc non amey ren tant ab menhs d’ufaut,

ans voz dezir plus que Dieu silh de Doma.

Ara·t para, chans e condutz,

formir al rey que t’er escuelhs,

quar pretz, secx say, lay es doblencx

e mantengutz dars e manjars.

De joy la·t portz, son anel mir s·il ders,

qu’anc non estey jorn d’Arago que·l saut

no·y volgues ir, mas say m’an clamat: roma!

Faitz es l’acortz, qu’el cor remir totz sers

lieys cuy dompney ses parsonier, Arnaut,

qu’en autr’albir n’es fort m’entent’a soma.

Com a traductora, la gent em pregunta a vegades si no tinc por que els traductors automàtics acabin deixant-nos sense feina (és més irrisori encara quan m’ho afirmen, directament).
Tant en un cas com en l’altre, aquesta és la meva resposta… Endevineu què és l’establiment? Si voleu la resposta heu d’entrar al post.
Un restaurant!
I d’exemples com aquest n’hi ha centenars. Si algú en troba algun altre, si us plau, que l’enviï..

La niña del pozo/La nena del pou/The girl in the well/a menina do poço…

Els Balances Oktoberfest estem d’enhorabona. Ja ha arribat, ja és aquí…La festa de l’octubre!!! Per què? Perquè avui és primer d’octubre i és temps de…Balances!!!
Balances Oktoberfest s’ha convertit en un lloc de culte dins l’àmplia varietat de blocs de vilaweb. No tenim ni un any de vida i els nostres registres de visites són modestos, perquè som de culte. Lluny de les 60.000 visites que aconsegueixen blocs germans del nostre especte, nosaltres només tenim 5884 visites des de l’inici, 4838 de les quals són també a les nostres entrades. Però n’estem orgullosos perquè les nostres entrades es basen en el frikisme personal de dos balances nascuts en…La festa de l’octubre!!!

Us puc donar algunes dades curioses respecte al bloc Balances Oktoberfest. Tenim un total de 56 “posts” (57 amb aquesta) i 58 comentaris. Algú podria pensar que toca un comentari per entrada, però res d’això: hi ha moltes entrades sense comentari. De fet, el nostre record de comentaris el té l’entrada Gasolina o Dièsel? de la categoria Els debats del fons del pou amb un total de 9 comentaris. El segon post amb més comentaris és la Campanya contra el paper de regal amb un total de 5.

Pel que fa a quina entrada ha estat la més visitada, hi ha un empat aferrissat a 228 visites entre dos “posts”: el post de naixement del bloc “BENVINGUTS AL BLOC DE BARROBÉS & BORGES i LOS OTROS de Alejandro Amenabar de la categoria Quina merda de peli!

El “comentarista” oficial de Balances Oktoberfest és l’Eduard. Sempre atent a les noves entrades, no deixa de queixar-se amargament i de renyar-nos quan veu amb tota la raó que passen dies i dies i dies i no hi ha entrades noves. Entonem el mea culpa, Balances Oktoberfest necessita més ritme d’entrades i anar omplint categories buides. OK.

Bé, ja ens coneixeu una mica més. Som tan frikis que necessitem la vostra interacció encara que els nostres “posts” siguin rars de collons. Per exemple, pelis i llibres tenen un paper destacat. Però ens agrada matxacar pelis que creiem que són una merda i vanagloriar només aquelles que ens agraden a nosaltres. I en quant als llibres, això sí, som irreductibles:només busquem bona literatura perquè creiem que la bona literatura és un gènere en extinció, ofegat i destruït per jocs angelicals i ombres ventoses.

Cada 23 de cada mes recordem un dels grans de la literatura catalana del segle XX, Josep Palau i Fabre, i comptem els mesos sense ell; la Glòria ens fabrica les seves IOPs, relats sobre les seves excursions per camins, i sobretot per muntanyes; hem vist alguns vídeos com el de l’autènctica veritat de l’11-S o el petó més llarg de la història del cine; ens vam despedir del gran Gauxu pels seus serveis i, per últim, entre d’altres, el nostre gran èxit, escrit per la balança Glòria barrobés, ha estat L’hora dels estromatòlits que ha causat furor dins la comunitat vilawebenca.

Estem d’enhorabona i ho volem celebrar amb tots vosaltres. És temps d’octubre i és temps de balances!!!

sergi borges

Com diem habitualment, molt agraïts si ens doneu a conèixer als vostres amics i coneguts.