BALANCES OKTOBERFEST

Aquest era un petit
apunt en un diari avui:

El PP d’Alacant
vota en contra que Franco no sigui fill predilecte

El PP alacantí
revoca una moció per retirar el nomenament de fill adoptiu i predilecte de la
demarcació d’Alacant a Francisco Franco

El Partit Popular
d’Alacant va revocar ahir al ple de la Diputació una moció socialista que volia
retirar el nomenament de fill adoptiu i predilecte de la demarcació d’Alacant a
Francisco Franco.

El Partit Popular
considera que, segons la Diputació, els nomenaments honorífics són de caràcter
vitalici i que per tant “no se li pot treure cap distinció” al dictador.

Aquestes coses tan
sols passen en aquest país…

Jo no m’imagino cap partit alemany votant en
contra de retirar qualsevol menció a Adolf Hitler, o de mantenir-ne una estàtua
en una plaça pública i aquestes coses. Els franquistes espanyols, que malauradament
encara són molts després de més de 60 anys de fer la vista grossa amb la
història d’aquest país, poden estar ben contents. Gràcies a aquesta actitud general
de la transició i la posterior “democràcia” (i ho poso entre cometes perquè a Espanya
encara ha de madurar molt a nivell polític) d’amagar el cap sota l’ala, l’actitud
de l’oblit, amb l’excusa de no obrir ferides ni furgar entre la merda, han aprés
que malgrat tot, poden passejar-se amb tota impunitat, amb el cap ben alt,
sense avergonyir-se de res. És com si la paraula DICTADURA a Espanya no volgués
dir el mateix que a la resta del món. Però la crua realitat és que la paraula
DICTADURA vol dir el mateix a tot arreu, és una atemptat directe contra la
democràcia (amb la que els senyors del PP tant s’omplen la boca defensant aferrissadament
la Constitució quan els interessa alhora que honoren la memòria d’un dictador);
una DICTADURA és una cosa que cal condemnar ara i sempre.

Per desgràcia en
aquest país, els franquistes s’ho han muntat prou bé per a sortir-ne airosos i
encara es creuen amb dret de treure pit i seguir defensant un colpista i un règim
dictatorial. Potser ja va essent hora que Espanya passi per un procés de revisió
real i exhaustiu de la Guerra Civil i de la Dictadura.

Senyors, que un cop
d’estat contra el govern elegit democràticament en unes eleccions obertes i
lliures és un atemptat contra la humanitat a TOT ARREU. Però com que Spain is different, no?

La niña del pozo

Aquest és un
manifest contra una de les formes més absurdes de malbaratament, consumisme
inconscient i estupidesa occidental: el paper de regal. Digue’m no a aquest
símbol de la societat consumista sense raó,
el gastar perquè sí i sense necessitat. Si la gràcia és que la persona
no vegi el que hi ha i s’endugui la sorpresa en obrir-ho – trencant un paper
que es llença immediatament (amb sort al contenidor blau)- es pot fer servir,
perfectament, un diari d’ahir, el correu comercial o el fulletó de les ofertes
del Lidl. Quina necessitat hi ha de paper de colors – en la majoria dels casos
de gust dubtós?- CAP. És un atemptat ecològic de primera, un malbaratament de
recursos indecent en estat pur i dur.

Reciclem paper vell
i siguem creatius, i serà més divertit i gratificant que el paper del Corte
Inglés, que és mera propaganda, o papers horrorosos comprats al basar xinès de
la cantonada.

No hi ha res en
aquest món que justifiqui el paper de regal, RES. I si la persona que rep un
regal embolicat amb paper de diari o del Mediamarkt ho considera indigne per
qualsevol motiu (que no podrà ser més que absurd, ridícul i fruit de l’educació
més superficial i pija) és que no es mereix que li facin un regal, simplement.
Adheriu-vos a la
campanya contra el paper de regal. No em digueu que la Indústria del paper de
regal genera llocs de treball; que és bo per a l’economia i que un boicot és
perjudicial, etc, la típica cançoneta política per a justificar tota la merda
que ens empassem a diari. Que fabriquin llibretes!

De la mateixa
manera que diem No a les bosses de plàstic d’un sol ús, DIGUEU NO AL PAPER DE
REGAL. Reconeixeu l’absurditat d’un producte així, que tan sols la seva
existència ens hauria d’avergonyir, perquè no diu res de bo de la societat que
el fomenta – la societat de la superficialitat i el malbaratament.

El 2 de desembre de 1947 Josep Palau i Fabre va viure una de les experiències més importants i torbadores de la seva vida. Va conèixer Antonin Artaud al sanatori d’Yvry sur Seine. Va ser una relació dura i difícil que va durar fins a la mort del poeta francès el 1948. Ara que fa quatre mesos de la mort de Palau, repassarem la intensa i estranya relació entre Palau i Antonin Artaud.

Palau va descobrir Artaud llegint Le théâtre et son double, l’únic llibre d’Artaud que es trobava a les llibreries parisenques el 1946. A la tardor del 47 a Palau li va caure a les mans una de les Lettres de Rodez i de seguida va aconseguir un volum complet. I tot seguit va aparèxer Ci-Gît, la qual va ser devorada per Palau “obsessivament, desesperadament”. Diu Palau: “Jo crec que llegia Artaud per no tornar-me boig. La identificació amb la seva follia era l’únic remei que trobava per mantenir el meu equlibri“.

A Palau el descobriment d’Artaud li capgira l’existència. En un moment en què troba que tota la literatura que consumeix és “artificial” apareix Artaud. La maquinària de Palau comença i escriu “Antonin Artaud o la invitació a la follia” que apareix en el número 15 de la revista Ariel i en una traducció francesa a la K. Revue de Poésie, publicat gràcies a Henri Parisot.

Però Palau vol més. Mitjançant Arthur Adamov aconsegueix conèixer Artaud. Diu Palau: ” La meva primera visita a Artaud […] la comptabilitzo entre els moments més encrespats i tensos que m’ha tocat viure“. Li havien advertit que Artaud posseïa un martell amb el que s’esbravava atacant tot el que trobés al seu davant.

La primera visita de Palau a Artaud va significar la interrupció del moment d’extasi després d’una dosi de laudànum que havia pres el poeta francès. Això Palau ho endevinà després.

Artaud en saber que Palau era català i venia de Barcelona va sospitar que el poeta català era un emissari de l’església catòlica i venia a manipular-lo. Diu Palau:”Artaud em someté a una veritable “prova”: intel·lectual, moral i gairebé física.[…] Ell jugava amb mi com amb un conillet d’Índies, però això jo no ho sabia, no me n’adonava, ho sé ara”.

Palau el va anar a veure altres cops. Fins i tot en una ocasió el va ajudar amb una ampolla de Pantopon que Palau feia servir per als atacs de ronyó i que per Artaud, gràcies a l’arribada d’una infermera, li serví per reviscolar-lo. 

Un dia Palau li va demanar unes fotos seves que hi havia al llit. Li demanava una. Artaud irat li respongué: “Je vous les donne toutes! Vous ne comprenez rien les hommes!“

Diu Palau:”Artaud resta el testimoni més visible -o més tangible- de la meva situació d’aleshores, però no n’és l’únic exponent. Durant aquells anys jo vivia amb una sensibilitat exarcebada, a flor de pell, i al mateix temps, amb un grau d’interiorització que no he assolit mai més“.

Per últim fixeu-vos que li diu Artaud a Palau en una carta que li va escriure el 13 de gener de 1947:

“Vous vous êtés presenté à moi en Catalan. J’aime la Catalogne, c’est un peuple que aime à brusquer ce qui est. Mais on m’a dit des Catalans une chose que m’a profondément deplu et que j’ai retrouvé dans un de vos gestes (gestes) devant moi.[…] On m’a dit que les Catalans outre leurs idées politiques s’étaient faits des champions de l’idée de la sexualité”.

I la carta segueix, és espectacular. Afirma Artaud que l’objecte més horrible per a ell és la imatge del fal·lus, amb les seves dues esferes testiculars.

Una carta adient per a un Don Joan.

Seguirem investigant de quina manera va canviar la vida de Palau després de conèixer Antonin Artaud.

sergi borges

Enric Casasses és un poeta insusbtituïble en llengua catalana. Té un domini de la llengua i uns registres lingüístics que el fan absolutament únic. L’any 1997 Casasses editava a l’editorial Container el seu llibre Uh, un llibre que consta d’un sol poema: Uh, poema d’alta velocitat. És un poema de 9.072 versos, però cada pàgina es pot prendre com un poema independent. Doncs bé, al principi del poema, o bé el primer poema, trobem una autèntica profecia relacionada amb el president del FC Barcelona que ara està patint un procés de moció de censura. Casasses, pròfetic. (Desconec si li agrada el futbol, fins i tot afirmaria que no). Voleu saber de què es tracta? Seguiu llegint…

El poema Uh diu així:

Uh
u baixant nu
vela de pirates
millor
que me’n vagi
que aquí
ja no hi ha re
digué en jan de la porta
quadrant de diable
tres cents llibants
dosificats
un dia o
tu per ací jo per allí
nove_leta llavors
t’ho explicaré
l’altra vegada
perderes deu anys
o t’oferí un minut
no vol ningú
ferides menudes
feridus rebudus minutus
la jaquetà estripà
son esternut
quan tinc
a taula ton
maferrogreujuguet
m’aferro al teu greument
i sóc un pom

Com deia, apunt divertit i pròfetic

sergi borges

Foto: Enric Casasses a la II biennal de
poesia Còdols 2007, Cerdanyola
del Vallès.
Pertany a Eleleku. Podeu veure les seves fotos a www.flickr.com/photos/eleleku/

La comarca d’Osona està d’enhorabona! Em sorprèn que no hagi sortit cap veí a serrar les torres de la MAT amb una radial (perquè la meitat de la comarca s’està plantejant fer-ho i seriosament). No tan sols la nostra meravellosa Generalitat ha decidit construir una monstruositat de línia elèctrica que a França anirà soterrada –però aquí som tan especials que ens dediquem a destrossar el territori-; no tan sols han decidit construir una autovia de sis carrils entre Sant Feliu i Centelles que arrasarà sense miraments una zona de bosc insubstituïble. Per si no en tenien prou amb això i haver de comprar l’aigua envasada perquè tots els aqüífers estan contaminats amb purins (gràcies, en part, a una manca de legislació, investigació i interès per part d’aquests meravellosos polítics nostres de buscar alternatives com l’aprofitament de la merda de porc per a fer combustible per a les mateixes granges de porcs –una alternativa al gasoil), la última genial i brillant idea de l’alcalde de Centelles -Miquel Arisa, un home que en quinze anys ha estat incapaç de fer ni una zona verda per al poble- és construir un AEROPORT al municipi. Sí, sí, en aquesta vil•la de 6.900 habitants (suposo que en l’espai que els quedi entre l’autovia i la MAT; això sí, deixant un racó per a una petroquímica, 15.000 molins eòlics, una incineradora i un parell de transvasaments, imagino).
Segons el senyor Arisa, tot i que el poble no necessita l’aeroport (ui, sort que ens ho diu, eh?), sí que té la capacitat de liderar un projecte d’aquestes característiques. El més divertit del cas és que l’aeroport, com el mateix alcalde reconeix, s’hauria d’ubicar en un municipi de l’Alt Congost, ja que Centelles ha quedat descartat perquè no compleix els requisits necessaris! O sigui que el paio s’ofereix per a un projecte i NI TAN SOLS POT FER-LO! Fantàstic, oi?
Això em recorda un cas d’un poble d’Espanya – no recordo quin- que l’alcalde el va oferir com a cementiri nuclear del país; Va haver de fugir per cames.

Si voleu llegir sobre aquestes i altres meravelloses coses: http://www.osona.com

Acabo de llegir l’editorial que va escriure Joachim
Hunold, director general d’ Air Berlin, gràcies al veí blocaire Josep J.Rosselló que el té penjat al seu bloc De Mallorca estant.

Al principi m’he rigut i al final reconec que es passa tres pobles.

A tot això la primera resposta oficial d’Air Berlin va ser que feien broma.

Ara ja hi ja allaus de correus electrònics i Plataforma per la Llengua anuncia una querella contra Air Berlin.

Tot això està molt bé…

Però…

Per què no fem exactament el mateix en direcció al País Valencià? Per què no hi ha allaus de correus electrònics contra el genocidi que allà es practica contra la llengua catalana? Sabeu que els poders judicials valencians estan a punt de sentenciar (tallar-li el coll) les emissions en català a tot el País?

sergi borges

AH! M’oblidava. Escric aquesta opinió en aquests temps foscos i funestos que ens ha tocat viure on sembla que els privilegis del primer món trontollen i arriben a la seva fi. Tot sembla assegurar que la humanitat del primer món ha estirat més el braç que la màniga.

Per començar, no és
que els transportistes tinguin tot el dret del món a protestar pel preu dels
carburants; és que gairebé hi estan obligats, no tan sols ells; tothom!!! La
gent  del món s’hauria d’alçar en bloc
amb les eines de segar a la mà i les torxes enceses per assaltar el castell
dels senyors de les petrolieres i procedir a un linxament públic, al més pur
estil tradicional de protesta (vegeu si no qualsevol llibre d’història per a
trobar alguns exemples: la revolució francesa, la russa, la dels Segadors, la
remença… etc). És així com es fan les coses a la societat humana.

El que és
tristament patètic són les mostres de pànic apocalíptic de tota la gent
SUBNORMAL    que es dedica a assaltar
supermercats per acaparar oli i llet com si s’hagués d’acabar el món.

Sí, que no vagin
els camions és un problema, oi? Haver-ho pensat abans de crear una societat
totalment dependent del transport per carretera on els productes locals ja no
existeixen perquè els de Grècia van fins a Rússia, els de Suècia fins a Espanya
i els Espanyols cap a Turquia; i si pot ser, en hora punta col·lapsant el túnel
del Montblanc.

I què se n’ha fet
dels trens de mercaderies? Si la xarxa ferroviària no fes pena podrien seguir
existint aquestes alternatives de transport de productes per a casos
d’emergència (o simplement per estalviar camions).

El que no tenen
dret a fer els camioners és col·lapsar les rondes i recórrer a acciones
violentes contra els que es neguen a fer vaga –molts perquè són autònoms o no
podran recuperar els diners que perden estant parats. En un país en crisi
immobiliària i la inflació pels núvols, molts treballadors autònoms amb
hipoteques astronòmiques i guarderies privades perquè les públiques no tenien
plaça pels seus fills, no es poden permetre deixar de treballar una setmana.

Per l’augment del
preu dels carburants, tots hauríem de sortir a protestar; i de passada, penjar etiquetes
de “sóc subnormal” a la penya que acapara 28 litres de llet i 28 litres d’oli al súper
en previsió de la guerra termonuclear global.

La niña del pozo

Què dimonis són els estromatòlits? Us preguntareu. I per què els dedico un article al bloc? Els estromatòlits són uns cianobacteris que s’alimenten de llum solar. I què? Això no té res d’extraordinari. Fa dos bilions d’anys eren la forma de vida dominant al planeta. I què? També ho van ser els rèptils en el seu moment… Per què, doncs, he triat homenatjar aquesta simple forma de vida primigènia en particular, entre totes les possibles? Per pur frikisme, efectivament. I perquè s’ho mereixen.

Fa quatre mil milions d’anys, la terra era una bola volcànica amb una atmosfera verinosa de sulfur i diòxid de carboni. I enmig d’aquest panorama poc acollidor, vivien els estromatòlits. Eren feliços, duien una vida senzilla com tan sols es podien permetre certs organismes primitius, menjant llum solar i concentrant les seves energies en la divisió cel·lular. Però aquests bacteris a priori insignificants, ja fos per ambició, aspiracions, o perquè tenien una missió, van començar a fer una cosa extraordinària: en el seu procés de fotosíntesi van aprendre a trencar els enllaços químics de l’aigua, alliberant un element que canviaria el planeta per sempre; l’oxigen.

L’oxigen, sí, que va omplir l’atmosfera i ens va permetre respirar, que va crear la capa d’ozó sense la qual no haguessin prosperat les formes complexes de vida… El gas més important. Per tant, els devem tot el que som… I més, encara. Perquè aquí no s’acaba tot. Perquè aquest oxigen que exhalaven els estromatòlits, abans de sortir del mar i omplir l’atmosfera, es va dedicar a una altra cosa. Va fer reacció amb les gran quantitats de ferro acumulades dins la mar i les va rovellar. I el ferro rovellat es va anar dipositant en capes al fons de l’oceà fins que no en va quedar gens a l’aigua. Quasi tot el ferro que s’extrau i que s’ha extret mai prové d’aquestes vetes que un cop van estar submergides sota l’aigua. Sense els estromatòlits no haguéssim fabricat mai eines. Els devem, no tan sols l’oxigen que respirem, sinó la tecnologia… L’Edad del Ferro no hagués arribat mai… És per això que proposo fundar l’església dels Estromatòlits. I muntar peregrinacions anuals fins a Shark Bay, Austràlia, un dels pocs indrets de la Terra on encara sobreviuen, per honrar-los com es mereixen. Dediquem-los un dia, si ho fem per una Constitució mal escrita, no ho farem per ells? Al capdavall, són la forma de vida més reeixida que ha existit mai al nostre planeta

twitter: @Boktoberfest73

Tota era arriba a la seva fi, com els imperis, tard o d’hora. Aquesta setmana acomiadem el nostre piset del carrer Indústria de Barcelona en la més absoluta indigència.

Ja no queda res, ni extractor; tan sols aquells mobles que no vol ningú, recollits del carrer, donats, tronats i tristos –avui un xic més del normal, doncs saben que els abandonem; alguns ja fa set anys que hi són-, la nostra tele posseïda que canvia sola els canals i es des-sintonitza, una taula casolana folrada amb ironfix de quadres grogs, dos sofàs de les escombraries, uns tamborets de l’ikea… Els acomiadem sense festes ni cerimònies, un adéu senzill que fa eco a les parets pistatxo, carbassa, marró i vermell. Sense banquets, doncs queda una paella abonyegada i algunes cassoletes per la pura necessitat de supervivència.

A la llum de les bombetes nues, la “baldosa insospechada” i les seves companyes decrèpites sentiran els nostres passos per darrer cop divendres, quan tornem les claus a
la propietària.

Tancarem la porta per darrer cop, direm adéu al nino que hi ha sobreviscut dos Nadals i baixarem les escales ronyoses, estretes i humides de la finca.

Serà la fi de l’era industrial. La indústria ha mort, visca la indústria!

La nena del pou

El 23 de maig de 1985 – avui fa just 23 anys – Josep Palau i Fabre escrivia el seu article “Una ocasió perduda” que apareix en el volum II de les seva Obra Literària Completa, concretament en les seves memòries intitulades “El monstre”. La primera notícia que vaig tenir de Josep Palau i Fabre va ser la de ferm activista en la recuperació de la llengua i la cultura catalanes. Aquest llarg i extens article així ho demostra.
Només des de la rauxa d’un jove Palau i Fabre s’explica el que ell mateix considera una ocasió perduda.

Palau ens explica una reunió que es va produir a casa de Josep Maria de Sagarra amb un seguit d’intel·lectuals catalans. Eren presents: l’esmentat Sagarra, Carles Riba, Jordi Rubió, l’editor en llengua castellana Josep Janés, Josep Pous i Pagès, Pere Puig Quintana i Josep Palau i Fabre. Data: juliol de 1945. Situació: Josep Janés, editor en castellà i que servia de refugi econòmic a molts escriptors catalans els ofereix acceptar condicions del govern franquista de Madrid per poder escriure en català; fins i tot Janés editarà un setmanari en català que es dirà Panorama.

Tots, amb més o menys abrandament, acceptaven que calia cedir a les condicions de Madrid. Tots MENYS dos intel·lectuals catalans, el més vell i el més jove, Pous i Pagès i Josep Palau i Fabre. Pere Puig Quintana deia que érem uns perdedors i que devíem acceptar les condicions del vencedor; Jordi Rubió apostava per una nova Renaixença a través del castellà per introduir coses d’aquí; Carles Riba sostenia que no es podia menysprear res i que calia aprofitar-ho tot; Sagarra, més dubtós, va alinear-se amb el grup majoritari. I Palau?

Palau diu el següent: “El que jo defensava – i ho defenso encara – és que calia rebutjar aquella oferta miserable, aquell plat de llenties que se’ns donava a canvi de la primogenitura, i tirar pel dret“. Ras i curt: Palau proposava agafar els diners que se’ls oferia i publicar clandestinament amb un resultat predictible i claríssim, anar a la presó.

Palau proposava que anessin a la presó uns quants intel·lectuals catalans. Ell mateix si fos necessari. I ho defensava amb arguments sòlids:
1) Lligam de solidaritat entre els intel·lectuals i el poble, ambdós molt divorciats al llarg del segle XX.
2) Explotar l’empresonament de tal manera que la premsa europea es fes ressò fent transcendir el fet català. Diu Palau: “Hauria estat una victòria moral, que ens era molt necessària, perquè Catalunya, a més de la derrota bèl·lica, duia al damunt una derrota moral, de poble que no ha sabut governar-se ell mateix, que ha malbaratat els seus pocs recursos“.
3) Presó era una victòria perquè publicaven el que els havien ofert i ho havien fet d’una manera independent “en lloc d’anar apareixent d’una manera paulatina i vergonyant com després es va fer, com si encara demanéssim caritat“.
4) El feixisme a Europa acabava de caure i el règim franquista se’n ressentí. No les tenien totes. Duien a l’esquena -la duen encara i la duran sempre – l’assassinat de Federico García Lorca. Tenien por de perdre el tro, però ningú va moure res i passada la mala maror, el franquisme es va endurir de nou.

Diu Palau: “Tot això jo ho veia clar com poques vegades en la vida he vist clara una situació“. Ell predicava amb l’exemple, publicava clandestinament. Fins i tot ell es prestava voluntari amb algú altre que l’hagués secundat a fer de cap de turc i anar a la presó. Però els altres no van voler cedir a la rauxa i, alhora seny, de Palau. Hi havia una figura de pes que ho impedí: Fèlix Millet.

Qui era Fèlix Millet? Fundador dels Fejocistes abans de la guerra, s’havia passat a l’Espanya de Franco. Tenia les portes obertes del Ministre de Comerç i Indústria i volia redreçar Catalunya a partir del seu redreçament econòmic personal. Diu Palau: “Amb la seva influència, crec que és l’home que, sota l’aparença de mecenatge, de la religió i del patriotisme, més mal ha fet a Catalunya durant aquests anys. Crec que ell és el responsable directe que en aquell moment la reacció del país – de la intel·lectualitat – no fos la que hauria hagut de ser“.En aquella famosa reunió a Can Sagarra Fèlix Millet no hi era, peró sí el seu espieta personal: Pere Puig Quintana.

Així acaba Palau el seu article Una ocasió perduda:” Si uns quants escriptors catalans arribem a anar a la presó en aquella ocasió, potser s’haurien evitat molts empresonaments i moltes tortures després“.

Visca la rauxa palauifabriana!!!

sergi borges

@BorgesSergi

Retornaré a la secció dels debats amb un clàssic: gasolina vs dièsel.
La raó, simple i senzilla, és que m’he de comprar un cotxe. Marxo de Barcelona, ciutat asfixiant i fagoticida; Cerco la tranquil·litat en un principi a Osona, on els transports públics segueixen la tendència de la Catalunya no metropolitana a ésser en el millor dels casos deficients. I el dilemma que se’m presenta és triar el tipus de combustible. La diferència de preu entre l’un i l’altre és notable i per tant, necessito bones raons i arguments per decidir-me a traspassar la línea dels 11 mil euros en pro del gasoli. En aquest tema he comprovat que tothom té la seva opinió. Què tal si la compartim?

De moment, Internet és un recurs per a aquets debats.
http://diesel.portalvasco.com/  et permet fer un càlcul d’amortització del dièsel.

El passat 23 d’abril Josep Palau i Fabre ens deixava. Cada mes aniré descobrint algun escrit, poema, anècdota o història relacionada amb L’Alquimista. I ara que som a l’abril us faig saber que el passat dia 21 hagués estat l’aniversari de Palau i hagués fet 91 anys. Així doncs, dia 21, aniversari, i dia 23, Sant Jordi, avui us deixo amb un poema de Palau molt adient per a aquestes dates.

La rosa

Has fet parlar massa de tu, del teu perfum, de la
teva beutat. No val la pena! Però que consti, des d’ara,
que sempre el meu instint ha estat de fer-te malbé; que
t’he esfullat, que t’he premut dins la mà fins a deixar-te
sense respiració, que no t’he respectat amb aquella mena
d’adoració estúpida amb què t’anomenen els altres, amb
què parlen de tu uns quants poetes desgraciats que tam-
bé has seduït. Ja ens coneixem! Conec bé els teus enci-
sos, les teves arts, la teva perversitat, i no m’arreplega-
ràs! Tu ets una d’aquelles noies que tota la vida semblen
dir-te sí, et donen esperances, van passant temps i et cor-
ven l’espinada inútilment. Conec la teva col·lecció de ves-
tits esplendorosos, les teves faldilles innumerables: –
però les cuixes, no les
trobem mai. Ja n’hi ha prou, del
teu imperi, de la teva
tirania! M’avergonyeix d’haver-me
deixat, per un moment,
endur per la música del teu ros-
tre. Si et trobo un altre
cop et masegaré, com quan era
infant, et llançaré a un
toll i t’anomenaré pel teu nom

veritable, perquè ets la puta rosa!

21 de desembre de 1944

El 23 de març va fer un mes d’aquella fatídica tarda de boira que se’ns va endur L’Alquimista. Avui s’inaugura la secció “Josep Palau i Fabre: L’Alquimista”, secció que cada 23 de cada mes versarà sobre la vida i obra d’un dels intel·lectuals i creadors més importants -sinó el més important – del nostre país. Comencerarem per les sensacions i la buidor de la mort .

Una de les sensacions que em va quedar després de la mort de Josep Palau i Fabre és la d’una estrella que s’ha apagat, una estrella que et guia en aquest món.
Vaig pensar quina sensació li deuria quedar a Josep Palau i Fabre quan es va morir Pablo Picasso. Vaig cercar escrits de Palau sobre la mort de Picasso. A “Els quaderns de l’alquimista”, concretament a “La mort de Picasso” diu: “L’any 1973 quedarà marcat, amb pedra roent, per la mort de Picasso”.
El 8 d’abril de 1973 a “Pocas palabras en la muerte de Picasso també dins els Quaderns: “En esta hora de la muerte de Picasso es este vacío el que se me ha hecho patente, y la imposibilidad de formular ningún juicio sobre su obra o persona”. Més endavant afirma:”Pocas imágenes se me antojan más tristes que la de una fuente que no mana[…]. Ésta es la única imagen que la muerte de Picasso me sugiere”.
Per últim, també a “La mort de Picasso” diu Palau i Fabre: “Amb la mort de Picasso sembla que hagi mort una mica prematurament el segle XX, perquè ell l’encarnava, ell l’encarna”.
Jo només voldria plagiar Palau i Fabre en una frase: “L’any 2008 quedarà marcat, amb pedra roent, per la mort de Josep Palau i Fabre”. I una opinió: el segle XX potser va morir prematurament amb la mort de Picasso, però el segle XX ha mort definitivament i s’ha allargat una miqueta amb la mort de Palau i Fabre.

sergi borges

La mort

Ens hem anat trobant tantes vegades,
que no ens ha de sorprendre a cap dels dos
aquest darrer intercanvi de mirades
en un espai de temps misteriós:

ella, reabsorbint les intricades
cavernes del meu ésser rogallós,
i jo, perdut, amb les arrels alçades,
vers un temps de l’espai sense colors.

Ella amb destresa tota femenina
em mostrarà, plena de llum, la sina
on hauré de reprendre el son letal.

I amb la pupil·la encesa i dilatada,
de ben a prop, i sense fer-me mal,
m’esfilarà sencer per la mirada.

21 de gener de 1945

Josep Palau i Fabre

Any 1913, Estats Units d’Amèrica. Un nen jueu de deu anys que tan sols parla yiddish i rus seu sol en un tren que l’ha de dur, creuant tot el país, des de Nova York fins a Portland, Oregon, on la seva família l’espera. Durant tot el trajecte no es treu el cartell que li han penjat al coll, un cartell escrit en anglès amb el seu destí i el seu nom: Markus Rothkowitz.

http://www.artcyclopedia.com/artists/rothko_mark.html

http://cv.uoc.es/~991_04_005_01_web/fitxer/perc128a.html

http://www.nga.gov/feature/rothko/