La pel·lícula “ONCE”, una castanya…
No sé per què aquesta pel·lícula ha guanyat tants premis, especialment els de festivals tan prestigiosos com el de Sundance. Vejam, m’explicaré…El film no és creïble en cap moment; jo anava pensant: “L’únic que està bé d’aquesta castanya és la música, certament espectacular. Quan arriben els crèdits mires els actors i són perfectes desconeguts: es tracta de Glen Hansard i Markéta Irglová. Bé, desconeguts del tot no, Glen Hansard apareixia a The Commitments, ja fa molts anys. Bé, la cosa em va quedar més clara quan llegeixo els extres. Tant Hansard com Irglová són dos músics de reconegut prestigi. Ell pertany al grup The Frames i ella és una gran compositora txeca. A més a més ara mateix són parella i viuen junts a Dublin.
Jo pregunto: per què no en comptes de fer una pel·lícula que no s’agunta per enlloc no van fer un documental explicant la seva vida i com en són, de feliços i què bé que s’ho passen component cançons?
És la història que no s’aguanta. Ell és un músic de carrer que treballa amb son pare arreglant aspiradores. Ella és una pobre immigrant txeca que es guanya la vida com pot i té una filla mentre el seu marit es va quedar a Txèquia. Ell encara està enamorat d’una ex i viu en una depressió permanent component cançons per a ella amb l’ajut de la pobre noia txeca. Ella només pensa en com tirar endavant amb la seva filla i es passa el dia pensant en el seu marit. Però el que queda del tot evident és que entre el músic i la txeca s’estan…enamorant!!!! En què quedem, doncs!?!!?
Són superpobres, però…com toquen!!! Com els àngels. Però son superpobres. Dues persones que toquen així de bé i componen així no poden ser superpobres, potser pobres, però segur que la música pot ser una sortida, poden donar classes, poden ensenyar, etc. Suposo que la idea era reflectir que hi ha músics bónissims que estan al carrer i no poden sortir endavant. Ho sento, però tal com està filmat no queda creïble.
Són superpobres, però lloguen un cap de setmana un estudi per 2000 lliures per gravar uns cds. 2000 lliures quan de primer valia 3000 i mostrar-nos un regateig per part de la noia txeca i com n’és de bo l’amo de l’estudi. Vinga, home, per favor!
Per gravar aquestes maquetes, el tio rollo bon jan els hi diu a uns músics de carrer que coneix i toquen al mateix carrer. Resulta que la banda són uns cracks!!! Si són uns cracks no poden estar tocant al carrer. Ho siguin que poden estar tocant al carrer, però no ho passaran malament, recollirant euros a cabassos perquè són boníssims.
A mesura que avança la peli ells dos es van enamorant clarissimament, però ell li diu que se’n va a Londres perquè vol recuperar l’ex. I ella també s’està enamorant, però li diu que està contenta perquè per fi pot venir el seu marit. Ell es passa la peli queixant-se de l’ex i en un moment donat el veiem paralant amb ella per telèfon…de super bon rollo!!! No!!!! I a sobre ella li diu que l’espera a Londres i que l’anirà a buscar a l’aeroport!!!! No!!!
Tot plegat amanit amb un ritme lent i espès, ple de cançons en la seva durada íntegra (3 o 4 o minuts de cançons) i un sopor espantós. Ella és insuportable (de debò que mentre durava el rodatge van afirmar la seva relació? Marededéu!!!) i ell va passant de la depressió a l’èxtasi i de l’èxtasi a la depressió com qui canvia de mitjons. Prrrrrffttt!!!!
Per acabar-ho d’adobar, després de tota la pel·lícula passant penúries econòmiques ell se’n va a Londres i el seu pare li dóna uns diners per a la fiança de la casa a Anglaterra. Va i el tio se’ls gasta comprant-li a ella…un piano!!! Bravo!!! Fantàstic!!!
Menys mal de la música, que és boníssima, però si volien reflectir les penúries i dificultats dels músics de carrer no assoleixen l’objectiu. A mi em sembla que aquesta peli és una excusa per ensenyar-nos què bons són Hansard i Irglová, que ho són. Molt bé, d’acord, però per això que haguessin fet un documental.
sergi borges