Paranoia al Baix Llobregat
El triangle que formen les poblacions de Sant Joan Despí, Cornellà de Llobregat i Sant Boi de Llobregat es troben en estat de risc químic. Uau!!! Sirenes, tancament obligatori a les cases o edificis propers, escoltar la ràdio (només Catalunya Ràdio o Radio Nacional de Españñññña), impossibilitat de fer trucades, impossibilitat d’anar a buscar els nens i nenes a l’escola…uf!!! Els habitants d’aquestes poblacions estan rebent (o rebrant) uns tríptics que expliquen els passos que cal seguir segons el Pla d’emergència de risc químic a Catalunya, Plase Q Cat. I tot això és perquè aquestes tres poblacions tenen a tocar dues empreses importantíssimes que treballen amb productes químics: la Societat General d’Aigües de Barcelona i la Barcelonesa de Drogas y productos químicos.
Sí, ja ho sé, em direu que són protocols de seguretat bàsics en societats civilitzades del primer món; sí, ja ho sé em direu que la setmana pasada es va activar el Plase Q Cat a la Pobla de Mafumet per culpa d’un incendi a una empresa de Repsol; sí, ja ho sé em direu que la societat civil ha d’estar organitzada, informada i preparada davant una situació de risc…
Jo el que vull proposar és un debat: realment la població civil actuaria tal i com demanen les autoritats en cas de pànic generalitzat? Estem (estic) preparats per seguir aquests protocols de seguretat en cas de pànic? Tots i totes els ciutadans i ciutadanes estem preparats i preparades per interpretar correctament les prohibicions i/o consells que ens donen les autoritats competents?
La crítica que faig és que tot plegat em sembla molt ianqui, molt “american way of life”. El que de debò haurien de vetllar les autoritats és que la seguretat d’aquestes empreses químiques fos implacable i de risc zero. D’acord, el risc zero no existeix, però després de l’estiu que portem amb segons quins accidents a Vandellòs, on també se’ns amaguen les causes dels accidents i s’ometen responsabilitats, la ciutadania té la mosca darrere l’orella. Sipeta Vandellòs, ni sirenes ni Catalunyes ràdios que valguin…
Que consti que no estic en contra d’aquests protocols de seguretat, el que dic és que dubto molt sincerament que, en cas de pànic, la gent no s’amagui dins els seus cotxes, no vagi de pet a buscar els seus fills a l’escola i el primer que faci no sigui trucar per telèfon.
Jo paranoio, tu paranoies, ell paranoia, nosaltres paranoiem, vosaltres paranoieu, ells paranoien…
sergi borges
Si pogués et convidaria a que veiessis amb quina alegria es pren l’alumnat (i bona part del professorat) els simulacres d’evacuació que es fan a l’institut. La tranquil·litat és deguda a que tothom té clar que, tal com està configurat l’institut (un edifici gran de dues plantes en forma d’U, amb múltiples sortides), seria poc probable que un incendi atrapés més enllà dels quatre gafes que hi estiguessin més a prop en aquell moment.
Cal dir que la majoria de vegades no són autèntics simulacres sinó que
algun alumne ha fet saltar un dels sensors d’incendis, com a gracieta. Però és igual: sentir l’alarma implica buidar automàticament de personal l’edifici sencer i traslladar-se tothom a la plaça del costat. Suposo que és més fàcil això que aprendre a pensar.
Per sort, els nois i noies de 14 anys, de vegades, tenen clar el que és important i el que no ho és. En un treball en grups fet a la meva tutoria la setmana passada, on havien d’ordenar de més a menys greu una sèrie de comportaments “incorrectes”, el més greu de tots (més que extorsionar alumnes petits, més que robar un mòbil i més que insultar un profe) era, precisament, buidar un extintor.
Em va sorprendre a mi i tot.
Sí, noi, tens raó. Caldria tenir més control sobre les empreses que impliquen un risc per a la població i també fer més accessible i més fàcil d’entendre els protocols que cal seguir si hi ha un accident en una d’elles. Hi ha moltes persones que tenen problemes per comprendre un text instructiu senzill.
A totes les empreses es fan de tant en tant simulacres d’evacuació. Jo ja n’he fet uns quants i encara no tinc clar el que realment he de fer en un cas d’incendi, i això que estic tranquil·la. No vull ni pensar què faré en un cas real. Un altre problema és que les mesures de seguretat dels edificis no es compleixen (sortides d’emergència mal senyalitzades o inexistents, portes tallafocs obertes de bat a bat, etc.).
Potser enlloc de tants programes de televisió per endormiscar el personal es podria fer algun de molt senzill i clar, apte per a tothom, sobre les mesures de seguretat i el que cal fer en el cas d’un sinistre. Només són reflexions sobre el tema que proposes.
La resposta a la pregunta de si la gent sabria seguir els protocols i tal és no, claríssimament. La penya es limitaria a agafar atacs de pànic sense saber què fer, i prou. No t’has preguntat mai, volant en avió, què passaria si hi hagués un accident i haguessis de recordar tot el que les simpàtiques hostesses t’han repetit al principi del vol sobre oxigen i flotadors i postura de defensa, etc… Ningú no hi pensaria, probablement; estaria tothom massa preocupat xiclant de terror!
O passaria de tot com és l’atra possibilitat. En tenim un exemple clar en el poble de Baños del Agua Santa, a Ecuador. Tenen un volcà en erupció imminent desde fa anys- el Tunguraua. El gobern va evacuar el poble però en quant van passar els mesos i la cosa no petava (va fent avisos i escupint cendres i fumeja constantment però no acaba d’esclatar) van anar tornant. És un poble turístic amb banys d’aigua termal, hotels, cafés, entre selva i al peu d’un volcà fumejant amb un protocol d’evacuació en cas d’erupció que ningú no coneix. Alguna vegada s’ha fet un simulacre i ha estat un desastre. La gent passa. El dia que peti, serà una massacre; mentrestant, a viure la vida.
I això respon la teva pregunta, crec, una mica.
Petons,
La nena del pou i companya de bloc.